Foumban (Camerun), 27-4-2012.- Amb la merescuda fama de ser el gran productor d’artesania africana de tot el continent, el municipi de Foumban, al país Bamiliké (oest de Camerun), reuneix els seus principals atractius a pocs metres de distància: el palau del Sultà Njoya (amb el seu fantàstic museu històric), la casa del Gran Tambor, el monument al sultà, la mesquita i, entre els dos edificis, l’esplanada del mercat amb les intenses sensacions de la vida africana.

Arribem a Foumban en divendres i enténc de seguida perquè l’Ousseni ho ha programat així. És el dia de la pregària i tothom es dirigeix a la mesquita, inclosa la comitiva reial amb els notables del regne. Aquest temple de cúpules verdes, ara en ple procés d’ampliació, no pot encabir tothom i desenes de fidels ocupen l’esplanada i els voltants del mercat amb les seves catifes per resar al terra, a l’aire lliure. Una imatge plena de color i devoció que val la pena contemplar.

Em trobo un amic de la família que avui dinarà amb nosaltres, l’Abdul, amb una catifa de pregària que porta incorporada una brúixola per orientar-la bé cap a La Meca. Tradició i modernitat.

Avui no és el meu dia de sort i, per alguna raó, el Sultà no ha sortit a creuar amb el seu seguici l’esplanada entre el seu palau i la mesquita. Es veu que és tot un espectacle de ressonàncies medievals, a vegades amb cavalls, músics i les aclamacions del poble. Avui, sota el sol implacable, només ho han fet els notables i màximes autoritats d’aquest regne del país Bamoun.

La visita al Museu històric i artesanal és fascinant i lamento, altre cop, la prohibició de fer fotografies als objectes únics aquí exposats. Les explicacions del guia són de gran interès, com per exemple sobre el Shü Mom, la llengua que es va inventar al segle XIX el sultà de Njoya, de la qual encara es conserven documents que molt pocs poden llegir al país Bamoun. Una cultura de sincretisme i una dinastia que arriba a 19 monarques.

L’actual, Ibrahim Bombo Njoya, és Sultà des de 1992 i té 75 anys. Els murs de palau estan pintats amb dibuixos i inscripcions de la història del regne, i revelen una anècdota curiosa. Un dels 19 reis va ser una dona… que només va regnar durant 30 minuts. No, no la van matar. Es veu que va ser un pur tràmit per un salt incorrecte en la línia de sang del llinatge (un capítol llarg d’explicar…) però que va quedar resolt així, amb un ràpid traspàs del tro.

Més curiositats: els notables s’asseuen en uns petits trons que són… cranis d’hipopòtam! Cadascú té el seu, perfectament marcat i intransferible, per cert.

Dinem a casa de la família, on passaré la nit aquests dos dies a Foumban, just davant de la Muntanya Sagrada. És una esplanada on habitualment els veïns es reuneixen el capvespre al voltant del gran baobab i on es celebren festivitats importants, com la fi del Ramadà o la festa del xai.

A la tarda visitem l’altra gran atracció de Foumban: el barri dels artesans de la “forgerie”, els “forgerons” o ferrers que fan peces de bronze amb la tècnica tradicional de la cera d’abelles i els motllos de ceràmica cuits en forns. Un delicat i pacient treball que culmina amb les peces, algunes gegantines, enterrades durant mesos (o anys!) fins aconseguir aquest efecte d’envelliment. Millor no preguntar el preu perquè són escultures reservades a col·leccionistes solvents…

Enmig del barri humil dels artesans emergeix, altiva, una gran mansió aixecada amb els dòlars de la venta d’artesania.

Després de visitar unes galeries de venda al públic, plenes de magnífiques peces (figures de bronze de tots els tamanys però també peces i mobles de fusta i tota mena d’artesania), tornem a casa per prendre una dutxa (bé, em tiro aigua amb una galleda) i fer vida de família.
P.S: Haig de confessar que no m’espero gaire de la vida nocturna de Foumban, tant devota i tradicional de dia. Però m’equivoco: a Foumban hi ha molta marxa a la nit, m’assegura l’Ousseni. Tot un contrast que descobrirem aviat amb el simpàtic matrimoni que m’acull. Devoció i tradició de dia, diversió (i tradició) de nit: anirem a un bar de música tradicional. I a un «cabaret», que és com es coneixen al Camerun els locals de música en directe.

P.S.2: La passejada pel mercat, malgrat la calor, ha estat molt agradable: la gent no té cap problema per ser fotografiada (al contrari, a vegades són ells els que et demanen si els pots «filmer»), les venedores et donen conversa i et conviden a seure al seu tamburet a l’ombra i et deixen descansar mentre elles van a pregar. Cap pressió, cap estrés. Si hi ha alguna recança perqyuè no et coneixen, un simple acudit que els faci riure obre totes les portes. Com diria el meu mestre Ousseni… Camerun «c’est autre chose«.

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW