Cinc recomanacions de literatura africana de traducció recent

És temps de lectures… i de viatjar amb els llibres. Com que les ressenyes de literatures africanes que publico demanen el seu temps de lectura, avui m’avanço amb recomanacions sobre novetats (que encara no he llegit) que fonts solvents en garanteixen la qualitat. Gustos personals a part, auguren bones sensacions.

Comencem per cinc llibres que han estat traduïts recentment al nostre país (en català o castellà) i reservo per al proper post algunes novetats més encara pendents de traducció (però que es poden trobar ja en anglès, francès o portuguès). Bon estiu i bones lectures!

1-”Estoy solo”, de Beyrouk: monòleg maurità contra el fanatisme

Portada de l’edició de Libros del Baobab i imatge promocional de Mbarek Ould Beyrouk

Aquesta és la primera obra de l’autor maurità –un dels més destacats al seu país- traduïda al castellà, i l’altra bona notícia és que inaugura una nova col·lecció, Libros del Baobab, que ens portarà traduccions en castellà d’escriptors de tot el continent africà. Una iniciativa que cal aplaudir i que sorgeix de l’editorial Libros de las Malas Compañías sota la direcció d’Alejando de los Santos, Ana Cristina Herreros, Chema Caballero y Sonia Fernández. És interessant saber que els que es subscriuen a la col·lecció, a més de tenir preus més avantatjosos, poden suggerir també propers títols o autors (la propera entrega, pel setembre, és Camarada papa, d’Armand Gauz, i la comentem més avall).

Sinopsi: Un grup gihadista pren el control d’una ciutat mauritana a les portes del desert del Sàhara i el protagonista de la narració ha pogut escapar i s’amaga a la casa de la que havia estat la seva amant. En forma de sol·liloqui, el llibre reflexiona sobre l’amenaça del fanatisme i l’extremisme però també fa una mirada interior i al seu passat, exercici que el porta a prendre consciència dels errors i dels valors que ell també va trair.

Beyrouk inaugura la col·lecció Libros del Baobab,

que ens portarà traduccions en castellà d’escriptors de tot el continent

Estoy solo es una auténtica lección de la actualidad del Sahel, pero también es un placer literario, una historia conducida con pericia, que va regulando la información que se devela para construir con delicadeza el mosaico de la realidad y un estilo que envuelve la lectura con la evocación de un tono poético, incluso cuando relata la fealdad y la desgracia”, escriu Carlos Bajo en aquesta interessant crònica al magazine digital d’arts i cultures africanes Wiriko sobre la novel·la de Mbarek Ould Beyrouk.

2- “Camarada papá”, d’Armand Gauz: un relat inèdit i transgressor de la colonització

Edició francesa de “Camarada papá”, que sortirà el setembre en castellà, i fotografia promocional de l’ivorienc Armand Gauz (CASA ÁFRICA)

Aquesta novel·la, que li va portar a l’escriptor ivorienc (Abidjan, 1971) el Gran Prix Littéraire d’Afrique Noire, és justament el segon títol anunciat per Libros del Baobab per publicar aquest setembre (traduïda per Pedro Martín Suarez i Ángeles Jurado). L’anunci coincideix amb la publicació en castellà, aquest mateix any per Casa África y Baile del Sol, de l’anterior novel·la de Gauz: Cobrar por estar de pie. Amb aquesta última (Debout-payé) va tenir força èxit al mercat francès i va merèixer quatre premis (entre ells el premi a la millor novel·la francesa de 2014 per la revista Lire).

Com explica la pròpia Jurado a África no es un país, el blog del diari El País, Camarada Papá narra els primers temps de la colonització a l’Àfrica occidental, en particular la de França a Costa d’Ivori. Escriptor peculiar, Gauz, que es declara “marxista-leninista”, que és també fotògraf, guionista i escultor, i que li agrada especialment tirar de l’humor i la sàtira. 

Sinopsi: “Camarada Papà” és com anomenen els fills al seu pare a les famílies comunistes africanes. El protagonista de l’obra és un nen immigrant nascut a Amsterdam que se’n va a viure a Costa d’ivori, d’on són els seus pares, i allà descobrirà, a través dels escrits dels colons francesos de l’època, la història de la colonització. Un segle abans, el 1890, ha arribat a Grand-Bassam (la primera capital del país), un personatge que abandona el seu poblet francès i, després de dubtar entre la fàbrica i l’exèrcit, acaba explorant l’actual Costa d’Ivori, aprenent la llengua dels locals i visquent peripècies de molts tipus.

Un llenguatge original, atrevit, ple d’invencions (tot i que algunes crítiques l’han trobat una mica massa dens) per a una mena de relat inèdit de la colonització amb voluntat iconoclasta, transgressora, i el seu punt provocatiu.

En aquesta ressenya del 2018, Africultures destacava com a element interessant de la novel·la la gran documentació prèvia de l’autor i la profusió de detalls de la vida i costums del país oest-africà: noms, llengües, descripcions de llocs, les negociacions entre colons francesos i anglesos o la inclosió de personatges reals… O que és un “relat divertit, amb ritme però també enriquidor”. Els capítols s’intercalen amb textos curts que aporten complements històrics o llegendes que acompanyen els relats principals.

Es publicarà el proper setembre en castellà a la nova col·lecció Libros del Baobab inaugurada per Beyrouk.

3- “Aigua dolça”, d’Akwaeke Emezi: els esperits que habiten la ment

Versió catalana de “Freshwater” amb Edicions del Periscopi i Akwaeke Emezi (FOTO: ELIZABETH WIRIJA)

Editat en català l’any passat per Edicions del Periscopi, amb traducció d’Albert Torrescasana, és la primera novel·la d’Akwaeke Emezi (Umuahia, Nigèria, 1987), escriptora d’origen igbo i tàmil que va estudiar a la Universitat de Nova York i que ha arribat a ser finalista de notables premis literaris, entre ells el Woman’s Prize for Fiction (aquí s’ha subratllat que és la primera vegada que incloïa “una persona de gènere no-binari entre els seleccionats”).

També va merèixer el premi 5 under 35 (atorgat als cinc millors escriptors de menys de trenta-cinc anys) de la National Book Foundation, amb aquesta Freshwater (Aigua dolça).

“L’originalitat no rau en l’arquitectura de la novel·la, sinó en l’imaginari. Aquesta és la genialitat de la narració, allò que la fa sorprenent i li atorga el segell d’originalitat que li ha fet merèixer l’acollida internacional que ha tingut”, opina Anna Rossell a la seva ressenya del Núvol.

Sinopsi: L’Ada, una noia nigeriana amb un caràcter turbulent i volàtil que ha anat a estudiar als Estats Units, té la ment poblada per presències fosques i ancestrals que conviuen amb ella des que va néixer. Després d’una experiència sexual traumàtica, aquests individus cristal·litzen i s’apoderen de la seva voluntat. La narració s’enfoca des d’aquestes identitats alternatives de l’Ada, tot explorant el trastorn de personalitat a través de la figura mitològica dels nens esperit…

Akwaeke Emezi també és autora de The Death of Vivek Oji (2020) y PET (2019).

4- “También los blancos saben bailar”, de Kalaf Epalanga: la “novel·la musical” del kuduro angolès

El llibre de Kalaf Epalanga publicat l’any passat per l’editorial Temas de Hoy/Planeta (FOTO: FELIPE FERREIRA)

“Una buena historia, reflexiones interesantes sobre cuestiones diversas desde identidad, migraciones a racismo, y música a borbotones indagando en los orígenes y desarrollo del kuduro (y la kizomba)”, escriu Sonia Fernández Quincoces de También los blancos saben bailar (Temas de Hoy/Planeta, 2020, traducció de Juan Cárdenas. Títol original: Também os Brancos Sabem Dançar, 2018) al seu blog Literafricas.

Amb un títol certament curiós, la novel·la de l’angolès Kalaf Epalanga, membre del grup Buraka Som Sistema i curador de l’African Book Festival de Berlin, intenta explicar els orígens d’aquest gènere musical nascut a Angola, el kuduro, a partir de vivències pròpies. La primera part està narrada per ell mateix i es situa a Noruega, on el detenen a la frontera camí d’un festival de música on està programat. La segona orbita al voltant d’una professora portuguesa de kizomba a l’escena lisboeta, la Sonia, i la tercera està narrada per Viking, el policia immigrant que l’ha detingut a la primera part.

El kuduro (de Cú Duro, literalmente “culo duro” en portuguès) és un estil de ball contemporani sorgit a les ciutats angoleses amb un ritme frenètic i de fort component electrònic. Va saltar d’Angola a Portugal amb èxit i s’ha expandit arreu d’Àfrica i del món fins a merèixer documentals com I love kuduro. Els balls són individuals i força competitius, amb molta improvisació. Pot sonar força atabalador al que no està acostumat (no és el meu estil musical preferit del continent, la veritat, per sentir sovint) però el cert és que ha esdevingut tot un fenomen social. Imagino que un concert en directe és la millor experiència possible per viure el clímax que s’hi crea.

El kuduro (de Cú Duro, literalmente “culo duro” en portuguès) és un estil de ball contemporani sorgit a les ciutats angoleses amb un ritme frenètic i de fort component electrònic.

A Kalaf Epalanga li agrada dir que no és ni músic ni cantant però que té cor d’escriptor. I s’ha convertit en una veu important de la literatura lusòfona des que el 2011 va publicar Estórias de amor para meninos de cor. A una entrevista (en anglès) pel magazine digital de literatura africana Brittelpaper parla de la “timidesa” dels editors a publicar autors en llengua portuguesa, i també de colonialisme i racisme, entre altres qüestions que no esquiven les conseqüències dels temps de la Covid-19. 

5- “Los trozos de madera de Dios”, d’Ousmane Sembène: els llibres combatius del pare del cinema africà

Txalaparta ha publicat aquest text de 1960 del cineasta senegalès Ousmane Sembène (FOTO: FICAT)

Entre les primeres pel·lícules que vaig veure als primers festivals de cinema africà de Barcelona, fa un bon grapat d’anys, recordo prou bé les d’Osumane Sembène (1923-2007) i en particular Xala (1975), que obre amb una antològica seqüència que retrata de forma caricaturesca el servilisme i corrupció dels primers dirigents de la independència africana de l’antic poder colonial: unes carteres plenes de feixos de bitllets sobre la taula resumeixen bé certs canvis de tarannà.

Però més enllà del colonialisme, la crítica a les noves elits africanes i l’ajuda humanitària, que considerava perversa, el “pare del cinema africà” explica a Xala una història que ridiculitza la nova burgesia senegalesa: un ric home de negocis musulmà, però en part occidentalitzat, pateix d’una sobtada impotència la nit del casament amb la seva tercera i joveníssima esposa, i es posa a buscar un remei a la “maledició”, segurament fruit d’enveges inconfessables d’algú proper…

Doncs bé, abans de filmar aquesta i altres pel·lícules ja clàssiques com La noire de… (1966) -premi Jean Vigo-, Mandabi (1966) -sàtira de la burocràcia postcolonial-, Ceddo (1977), Camp de Thiaroye (1987)-sobre la mort de tiralleurs senegalesos a mans dels francesos perquè demanaven millores salarials després de servir a les seves files a la II Guerra Mundial-, o, potser la més popular internacionalment, Mooladée (Protecció) (2004) -sobre l’ablació- Ousmane Sembène ja era un important escriptor i activista polític.

Nascut a Ziguinchor, a la Casamance (sud de Senegal), Sembène va publicar el 1956 Le Docker noir (L’estibador negre) i el 1957 Ô pays, mon beau peuple (Oh, país, la meva bella gent).

I aquest 2021 Txalaparta ha publicat en castellà Los trozos de madera de Dios (amb traducció de Virgilio Piñera). Novel·la publicada el 1960 amb el títol Les Bouts de bois de Dieu, Sembène hi narra la vaga dels treballadors senegalesos del ferrocarril Dakar-Bamako. El 1947 hi treballaven fins a 20.000 ferroviaris. Les protestes iniciades el 10 d’octubre, amb un enfrontament duríssim que s’allargaria uns 5 mesos, van marcar un punt d’inflexió en les relacions entre la població i l’administració colonial francesa. Una lluita amb diversos fronts (anticolonial, obrer, feminista…) i que posa veu a l’Àfrica més revolucionària.

© Text de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.

Publicado en Angola, África, Costa de Marfil, Libros, Música, Senegal | Etiquetado , , , , , , , , , , | Deja un comentario