Literatures africanes per al post-confinament (1)

“Teoria general de l’oblit”, de José Eduardo Agualusa (dreta). Edició en català de Periscopi. (Foto de l’Instagram de l’autor)

És curiós que un dels llibres més deliciosos, sorprenents i originals que he llegit d’un autor africà (o un autor en general, podríem afegir) * l’hagi descobert al final del (nostre) confinament i parli, precisament, d’una història d’autoconfinament extrem durant 27 anys.

El fascinant Teoria general de l’oblit, de l’angolès José Eduardo Agualusa, m’ha arribat en català de la mà de Periscopi i traducció del portuguès de Pere Comellas Casanova. He assaborit lentament, amb la sensació de submergir-me en una Angola màgica i literària, aquesta història de ficció inspirada en el cas real d’una portuguesa, la Ludovica Fernandes, que s’aïlla del món a un pis d’un edifici de luxe de Luanda mentre el país africà deixa enrere una guerra de guerrilles de 14 anys per abraçar el seu somni d’independència. I aviat esclatarà una llarga i cruenta guerra civil.

Agualusa (Huambo, 1960), que va obtenir el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Catalunya (“altres literatures”) per aquesta novel·la, explica com la Ludo aixeca un mur al replà per amagar la porta de la vivenda a la mirada exterior. No en sortirà durant els següents 27 anys i sobreviurà a base de menjar enllaunat i, quan s’acaba, cultivant verdures a la terrassa, robant (i criant) gallines d’un veí o matant coloms (amb un sistema que serà part essencial de la narració i que s’entrecreua amb la història d’aquesta excolònia portuguesa a l’Àfrica atlàntica).

Mentre observa la capital angolesa des de l’alçada i escriu (primer en papers de diaris i després amb carbó a les parets), la vida de la Ludo es creua amb altres personatges que aporten tocs de certa comicitat: un detectiu de la policia política, un expresidiari, un mercenari portuguès, un periodista obsessionat per resoldre estranyes desaparicions o un nen que es cola al pis de la confinada…

Mentre Angola esvaeix els seus somnis i no pot evitar ser devorada pel capitalisme cru que porta el petroli, la corrupció, les desigualtats i la traïció de les noves elits que prenen àvidament el seu lloc quan marxen els colons portuguesos, la nostra Ludo, poc amant dels espais oberts, té pendent de tancar una història personal i familiar… Moltes petites històries, en definitiva, teixides amb un estil captivador pel gran José Eduardo Agualusa, aficionat als ingredients fantàstics, a cavall de la realitat i el conte, i als enginyosos jocs de paraules.

El text es va publicar per primer cop el 2012 i Agualusa és autor també de títols com A conjura (1989), Nació criollaAs mulheres do meu pai, A feira dos assombradosEstação das chuvas, entre d’altres. Periscopi li ha traduït també La societat dels somiadors involuntaris (2019).

L’escriptor angolès ha merescut l’International Dublin Literary Award (2017) per aquesta Teoria geral do esquecimento (que ja va ser finalista del Man Booker International el 2016). A l’edició en català de Periscopi (m’encanten els dissenys, maquetació i fins i tot la textura dels llibres d’aquesta editorial!) el pròleg és del periodista català Xavier Aldekoa, autor d’Océano África.

Agualusa també va guanyar l’Independent Foreign Fiction Priz de 2007 per O vendedor de passados.

+ MÉS LITERATURES AFRICANES

Afegeixo unes breus recomanacions de quatre novel·les d’alguns dels autors africans que he llegit els darrers mesos, i que m’han agradat especialment.

1 Tram 83, de Fiston Mwanza Mujila

“Tram 83”, del congolès Fiston Mwanza Mujila, editat en català per Periscopi (crèdit: Speaking Tiger Books)

També amb Periscopi en català, Tram 83, del congolès Fiston Mwanza Mujila (Lubumbashi, RDC, 1981). La traductora, Anna Casassas Figueras, no ho ha tingut fàcil amb els girs lingüístics i el ritme trepidant, a vegades abrupte, del narrador per les ombres del local del títol, el Tram 83, a mig camí entre local nocturn, cabaret, casa de barrets i bar de barri on es troben buscavides, estafadors, expatriats, soldats…

Com escriu Mujila, “tota mena de tribus envaeixen el Tram 83 a la recerca d’una felicitat barata”. Som a un lloc inventat, Ciutat-País, però amb clares pinzellades de llocs del centre d’Àfrica que giren al voltant de mines lucratives, negocis bruts, malalties transmissibles, una estació de ferrocarril inacabada i democràcies dubtoses.

Entre les “solituds pestilents”, s’entreveu una llengua mordaç quan retrata les tipologies socials (fa tot un catàleg dels diferents turistes, per exemple) i esquitxa de tot en una clara voluntat de fer-se un lloc a la literatura africana contemporània allunyada del discurs previsible. Sobre aquesta, al llibre un es lamenta que el personatge principal de la literatura africana sempre és “solter, neuròtic, pervers, depressiu, no té fills ni domicili i està endeutat fins el coll. Aquí la gent viu, folla, és feliç… A la literatura africana també s’hi ha de follar!”.

La novel·la es deixa llegir molt bé, amb rauxes que atrapen, a ritme de soukous i de jazz, a glops de vodka i cervesa-de Brazza (sic.), fum, cambreres, ajudants de cambreres i pollines, mares solteres, venedors d’òrgans, músics, nens soldats, bandits…

A mi m’ha fet pensar, tant per l’ambient del bar com per l’escriptor Lucien i el seu amic Requiem, en el premiat Verre cassé (Vaso roto) d’Alain Mabanckou, escriptor congolès que per cert es desfà en elogis pel llibre: “una gran descoberta d’entre les novel·les recents”.

Fragments aleatoris que tinc subratllats, i que mostren un estil apartat de la correcció política:

“– Espera’m, només un paràgraf…

– No fumes, no folles, no menges gos, no baixes al Polígon, no reparteixes mercaderia, defuges les noies, no prens licors, em pregunto què fas a la vida!” (Pàg. 178)

*

“Hauria pogut quedar-se i plegar amb les seves desventures de literatura compromesa o fer-se untar les rodes, d’ocasions no en falten per als eventuals escriptors de temporada: a cada règim polític, fas la teva literatura. Escrius un poema èpic sobre el pentinat de la dona del president, et regalen una casa; un monòleg a partir dels somnis del ministre de Divinació, de la Visió i les Profecies, et paguen un viatge a Venècia; una novel·la sobre la infantesa del president, et fan ministre d’Agricultura i de la Cria del Bestiar Boví (…) (Pàg. 130)

*

[Sobre un astròleg que toca el tam-tam al metro] (…) “desafinava com un lladre i s’encetava els palmells amb l’instrument. Com que, per a certes ànimes sensibles, la raó sempre és hel·lènica i l’emoció eternament negra, o, diguem-ho clarament, tot negre amb rastes és un artista, els passants s’aturaven, aplaudien, i deixaven monedes (…)” (Pàg. 184)

2 Petit pays, de Gaël Faye

“Petit pays”, de Gaël Faye, editat per Grasset (Empúries amb traducció de Mercè Ubach i Salamandra amb traducció de José Manuel Fajardo). Foto (c) P. Nyirimihigo

* Prix Goncourt des Lycéens (2016). Aquest any 2020 s’ha adaptat al cinema de la mà d’Eric Barbier, amb Jean-Paul Rouve, Djibril Vancoppenolle, Isabelle Kabano i Delya De Médina (s’estrenava el passat divendres 28 d’agost)

L’escriptor i abans cantant, raper i músic franco-ruandès Gaël Faye (nascut a Bujumbura el 1982) es submergeix en la seva infància i el passat turbulent de Burundi i Ruanda (el genocidi de 1994) amb aquesta primera novel·la (tot un fenomen a França) deliciosament entreteixida de sensacions i pinzellades de realisme de l’Àfrica contemporània al voltant de la vida d’un nen de 10 anys, el Gabriel, els pares del qual s’han separat.

El pare, un francès arribat a l’Àfrica per fer el seu servei civil, i la mare, tutsi de Ruanda amb la seva “esveltesa africana i una pell negra de banús i uns grans ulls de vaques d’Ankola” (pàg. 20). (Curiositat: a Ruanda la vaca és molt important a la vida familiar i d’ella es prenen adjectius per a descriure la bellesa de les dones. Ho vaig explicar aquí a un anterior post sobre els “Milk Bars” de Kigali.)

La infància dolça del Gabriel amb els companys rep una bona sotragada amb l’arribada de la violència política i pren consciència de la identitat. Com ha explicat Faye, un dels moments més difícils va ser quan va haver de triar entre “ser tutsi o francès”. Avui dia no és permès reivindicar-se com a tutsi o hutu, només hi ha la identitat ruandesa…

Un fragment:

Quan les coses pinten malament, el seu pare córre a encendre la ràdio, i escolten la mateixa música clàssica que se sent a fora tota l’estona.

“Il a mis la main sur son front en répétant: ‘Merde! Merde! Merde!’

Plus tard, j’ai appris que c’était une tradition de passer de la musique clàssique à la radio quand il y avait un coup d’État”.

Amb el de Michel Micombero el 1966 van emetre la Sonata per a piano núm. 21 de Schubert; el 9 de setembre de 1976, pel de Jean-Baptiste Bagaza, la Simfonia núm. 7 de Beethoven; el Bolero en Do major de Chopin va anunciar el cop d’Estat de Pierre Buyoya i, ja en el moment que narra Petit pays, el 21 d’octubre de 1993, sona El crepuscle dels déus de Wagner. Continua:

“Papa a fermé le portail à l’aide d’une grosse chaîne et de plusieurs cadenes. Il nous a ordonné de ne pas quitter la maison et de nous tenir éloignés des fenêtres.” (…)

3 Petit piment, d’Alain Mabanckou

“Petit piment”, de l’escriptor franco-congolès Alain Mabanckou (Ed. Grasset). Foto © JF-Paga/Grasset

Sóc molt fan declarat de l’escriptor franco-congolès Alain Mabanckou (Pointe-Noire, Congo-Brazzaville, 1966)­, establert als Estats Units, on dóna classes de literatura fancòfona a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles després d’estudiar i treballar uns anys a França. És l’autor africà del què he llegit més obres, totes menys una en el francès original. Petit piment és d’agradable lectura, amb el seu estil habitual, tot i que no estaria entre les meves grans favorites, que són: Black Bazar (de la qual vaig escriure amb plaer aquí), evidentment la multipremiada Verre cassé (2005) i potser també Demain j’aurai vingt ans (2010) i Lumières de Pointe-Noire (Paris, Éditions du Seuil, 2013). També n’he llegit, i gaudit, Les Cigognes sont immortelles (Éditions du Seuil, 2018) i la novel·la de suspens (un capítol a part a la seva obra) African Psycho (Le Serpent à plumes, 2003). Tinc pendent acabar-me la també premiada Mémoires de porc-épic (Seuil, 2006).

Mabanckou també és autor d’una sòlida obra d’assaig. En destaco el deliciós i apassionat Le monde est mon langage (Grasset, 2016) -on aboca la vida, obra i anècdotes personals d’una gran varietat d’autors de diversa procedència units per la llengua francesa: Le Clézio, Sony Labou Tansi, Henri Lopes, Chinua Achebe, Zépherin Métellus…– o el volum que potser abordaré més endavant, Le sanglot de l’homme noir. Aquí posa en qüestió, fugint de clixés i de qualsevol correcció política, el “plor de l’home negre” que aboca al blanc tota la culpa dels seus problemes (i busca capgirar els papers a la Història). El debat dóna per molt, ell va força a contra-corrent –en el moment actual encara més, seria poc oportú parlar-ne ara–, però en essència Mabanckou “refusa de definir la identitat negra per les llàgrimes i el ressentiment”.

Tornem a la ficció, però. A Petit piment, nom del nen protagonista (Moïse), Mabanckou fa “un hommage à ces errants de la Côte sauvage” que li van explicar trossos de la seva vida durant la seva estada a Pointe-Noire, aquesta ciutat portuària del sud dividida pel riu Tchinouka, conegut per ser “més perillós que l’oceà Atlàntic”. En clau de ficció, el llibre ens captiva des de la mirada i desventures del Petit Piment, des de l’orfelinat dirigit autoritàriament pel corromput Dieudonné Ngoulmoumako, on Papa Moupelo, que els feia el salt de la granota per mostrar les danses tradicionals dels pigmeus del Zaire (d’on venia), acaba de morir.

Amb l’arribada de la revolució socialista, el jove Petit Piment deixa l’orfelinat per anar a parar a la casa de Mama Fiat 500 i les seves 10 filles. En ple despertar adolescent, allà el tracten amb totes les atencions, però aquest període de felicitat durarà poc i acabarà per “perdre una mica el cap”.

Abans, però, comparteixen confessions recíproques, i tot seguit Mama Fiat 500 li serveix un plat de fulles de mandioca amb puré de banana, una especialitat del seu Zaire natal. I en broma li diu que aquest plat es troba…

(…) “à l’origine des divorces dans notre pays puisqu’il n’y avais que les Zaïroises qui savaient le préparer et que dès que les homes mariés le goûtaient ils quittaient leur femme pour une ‘vraie Zaïroise’, dit ella avec un grand sourire”.

4 Confessions d’une sardine sans tête, de Guy Alexandre Sounda

“Confessions d’une sardine sans tête” (Editions Sur le Fil), de Guy Alexandre Sounda (Congo-Brazzaville).

Una novel·la des del meu punt de vista molt “off”, al menys fora del catàleg més conegut, una certa raresa que m’arriba de la mà d’un amic congolès que coneix personalment l’autor, i que t’embranca en una aventura errant d’un sensesostre (?) pels carrers de París. Certa sordidesa, misèries, somnis i bogeries diverses, amors estranys en la nit, passats polítics tèrbols…

Deliris narrats amb densitat i un llenguatge cru, sense complexes, amb certa màgia a estones, amb l’ombra del passat del protagonista a un país que ens evoca el Congo-Brazzaville d’on ve l’autor, Guy Alexandre Sounda, que s’estrena així en la novel·la.

Un Sardine-sans-tête (sardina sense cap) seria una mena de nom en codi que portaven els milicians sota les ordres de “tonton Keban”, un sots-oficial rebel de l’exèrcit nacional opositor al president Yango-na-Yango, àlies Sa Majesté-la-Chose, durant la guerra civil a Gombo-la-capital… Fantasmes i aparicions de cadàvers amenitzen el periple.

Paraules de Sami Tchak (Grand prix littéraire d’Afrique noire), autor de Place des fêtes (Gallimard, 2001), sobre el debut de Guy Alexandre Sounda:
“Un livre à lire et à faire découvrir. Une écriture, une voix! Le plaisir du texte, de la matière pour l’esprit. La densité du vivre!”.

* * *

* NOTA: Sobre els termes “autors africans” i “literatura africana”: comparteixo el que diu Sonia Fernández Quincoces al seu fantàstic blog Literafricas. Simplemente literatura. Després de donar àmplies voltes sobre el tema (llengua utilitzada per a escriure, orígens, residència, identitat, diàspora, afrodescendència….) i citant opinions del kenià Ngûgî wa Thiong’o, Binyavanga Wainania, el propi Alain Mabanckou o la creadora del terme “Afropolitanisme“, Taiye Selasi, Sonia Fernández Quincoces conclou que es proposa: “sobre todo acercar las obras de los/las escritores/as nacidos en este continente y que vivan en él, junto con los/las nacidos/as allí pero que en la actualidad residen fuera (diáspora) y a los/las nacidos en otros continentes pero cuyo origen es africano (afrodescendencia).”

A més, inclou un apartat, “Vinieron de fuera”, amb autors que escriuen sobre Àfrica des de l’estranger però que no són nascuts allà ni afrodescendents. Recomano el seu portal com a font inesgotable d’informació i múltiples descobriments: https://literafrica.wordpress.com/

© Text de Carles Cascón, 2020

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.

Publicado en Angola, África, Congo, Kenia, Libros | Etiquetado , , , , , , , , , , , , | 2 comentarios