TAS-MBATÁS!* Viajes y cultura por África

I on para, això?” Pocs situen São Tomé e Príncipe al mapa, i això vol dir que l’elecció d’aquestes illes africanes de la part occidental (al Golf de Guinea, oceà Atlàntic) estava ben encaminada. El segon país més petit del continent després de les Seychelles.

Amb un tamany semblant a Menorca i Formentera, respectivament, aquestes dues illes perdudes a uns 250 km de la costa de Gabon i Guinea Equatorial, més algun illot, que van ser colònia portuguesa i gran productora de cacau, cafè i coco (i ara oli de palma), semblaven un lloc molt interessant per descobrir i ampliar horitzons africans per diverses raons: molt pocs visitades pel turisme encara (la majoria dels pocs que hi van són portuguesos), fàcils de recórrer en pocs dies, una gent amb fama d’acollidora i encantadora, un país molt segur, dues illes molt verdes i amb una natura molt variada (un terç de les illes és el bosc tropical primari Obô), vestigis del cultiu del cafè i el cacau de l’època colonial portuguesa, una cultura criolla…

I en el meu cas em venia de gust provar el surf d’onades en ple mes de febrer (a la platja de Sete Ondas), intentar veure tortugues marines en l’època de la fresa (de novembre a abril) -i amb sort veure les petites com sortien de l’ou-, observar ocells (unes 60 espècies, la meitat endèmiques), fer algun trekking per rutes denses fins alguna cascada, refrescar el meu portuguès…

Necessitava l’energia d’un continent que vaig trepitjar per últim cop just abans de la pandèmia i el confinament, el febrer de 2020 (Kenya). I em venia de gust tornar una mica als inicis: molta llibertat, sensació de veure llocs tranquils i poc coneguts, improvisar força sobre la marxa, moure’m sense calendari ni mapes i fer immersió en la gent i la cultura locals. És a dir, la llibertat i l’emoció de viatjar sol sense programa tancat però sense estar sol, al contrari.

«Leve-leve»

Tot això es va materialitzar i les expectatives es van complir. També una altra que m’interessava especialment: el “leve-leve”. Amb aquesta expressió tan sãotomenca es defineix l’esperit “sense presses”, d’anar fent les coses a poc a poc i sense estressar-se, d’aquest arxipèlag creuat per l’Equador i el Meridià de Greenwich.

El centre del món, vaja. O quasi, perquè el lloc on es creuarien aquestes línies imaginàries es situaria a l’ilheu das Rolas, el tros de terra més proper a aquest “centre” simbòlic. Un illot, a més, prou salvatge i ple de cales boniques, esquitxades de penyasegats i roques bassàltiques o negres volcàniques, per treure-hi el nas amb ganes de sentir-se una mica Robinson Crusoe.

Leve leve, São Tomé m’esperava a principis de febrer amb un fort aroma de cafè, cacau i vainilla que m’acompanyaria tot el road trip. Sobretot el cafè. Ah, quin cafè! Esmorzar amb aquest cafè sol de Monte Cafè, amb una aroma que et desperta els sentits i t’embolcalla per enamora-te d’aquesta terra equatorial.

Bé, en realitat a São Tomé m’esperava el Brice amb un 4×4 de lloguer. Un guia que em van recomanar bones fonts i que vaig reservar per bellugar-me tots 10 dies. Un encert total. Primer, pel mal estat de les carreteres (o pistes per arribar a molts llocs), quasi impracticables amb un turisme, i per la dificultat de moure’s amb transport públic. De fet, la població local sovint recórre a la «voleia» (autostop) per estalviar-se llargues caminades…

La vista de Pico Cão Grande, al sud, i el túnel de Santa Catarina, al nord de l’illa de São Tomé

I segon, perquè a més d’un guia expert que et va mostrant el país i reservant sobre la marxa allotjament o activitats a partir dels seus contactes, el Brice m’obria la porta a la convivència amb gent local. Ell i el Sergio, un altre guia que em va acompanyar per la ruta nord mentre el Brice s’ocupava per uns dies d’un grup de corredors en una cursa internacional per São Tomé, van ser una agraïda i divertida companyia d’un road-trip a ritme de funanà i altres musiques capverdianes. A més de la gent que anàvem recollint pel camí a la pick-up per acostar-los a la seva destinació…

Monte Café

D’entrada, m’estaria a casa del Brice, on tenen habitacions per llogar als visitants, al costat de la seva casa familiar a la roça de Monte Café. Amb una terrassa amb vistes al jardí i a la muntanya on, amb gran plaer, esmorzava amb els binocles per anar gaudint de visites d’aus de diverses espècies. A més d’una cabreta que també es trobava molt a gust en aquell pendent on les cases locals es construeixen en fusta sobre estaques.

A sota hi tenen porcs, cabres i gallines que sovint campen lliurement. Els veïns em regalaven també, algunes músiques sãtomenques o capverdianes per arrencar el dia, cap a les 6 del matí, amb energia.

Hi vaig trobar el gust a la privilegiada Monte Cafè: a uns 670 metres d’altitud, la calor deixa pas a un clima temperat que a la nit refresca fins el punt de necessitar una manta prima per dormir. Un cop has experimentat la inclement calor humida equatorial del sud de l’illa, agraeixes aquest luxe fins a un punt que no sospitaves en arribar. Per això i l’ambient animat de la roça, amb el Museu del Cafè a tocar de casa, el lloc es va convertir en un campament base molt agraït.

Una base d’on pràcticament només hi ha 3 direccions de sortida possibles: cap al nord, per la carretera que, tot passant per la veïna Trindade i la capital, voreja la costa per Neves, Mucumbli o Monte Forte fins a morir, literalment, a la banda oest passada la vila de Santa Catarina i el famós túnel al qual dona nom; al sud, per la carretera que va a Porto Alegre i més enllà, a Praia Jalé, passant per Agua Izé, Sete Ondas, Santana, São João dos Angolares…; i cap a l’interior,a l’oest, un breu trajecte en direcció al parc natural d’Obô. D’allà, a Bom Sucesso, amb el seu Jardim Botánico, surt el trekking cap a la Lagóa Amélia.

I en la part sud-oest de l’illa de São Tomé, com una immensa taca verda, queda el parc natural Obô, l’impenetrable, que deixa bona part de la costa sud-oest (i l’interior) sense accés possible. A San Miguel, per exemple, només hi pots anar per mar, prèvia contractació d’una barca privada. Des de l’oest també pots entrar a l’Obô per una altra via, la que et porta a la cascata dos Angolares seguint el camí dels túnels d’aigua dels portuguesos.

I l’illa de Principe, la «Formentera» sãotomenca?… Doncs ella i les seves precioses platges quedarien per una altra ocasió: l’endemà de la meva arribada ja no quedava cap seient lliure als vols interinsulars amb la STP Airways per als propers 15 dies. I jo m’hi estava 10, de dies.. Llàstima! Ja tinc pretext per tornar-hi.

Surf a la Praia Sete Ondas i una tortuga marina acabada de néixer a la praia Jalé

La part bona és que vaig tenir més temps per aprofundir en São Tomé, «leve leve»… A més de les indispensables visites a les «roças» (plantacions) de cacau com Monte Forte o Diogo Vaz, vaig acabar sopant a casa d’una família a la tranquil·la Ponta Figo, em vaig barrejar amb la gentada de la «festa parroquial» de Monte Mario, al sud, amb el kizomba d’una banda local en directe, vaig tastar plats emblemàtics de gastronomia santomense com el Calulú de peixe, el Molho no fogo, molt peix fresc a la brasa, fruites tropicals com la jaca o l’ata, sense oblidar el famós menú degustació del reputat xef Jõao Carlos Silva a São João dos Angolares o el dinar amb espectaculars vistes a la terrassa de l’Almada Negreiros…

O sigui, STP és encara molt salvatge i queda molt per fer, però et dona sorpreses.

Coses a tenir presents: la falta de serveis i infrastructures, els hotels a mig acabar (estan rehabilitant algunes roças però queda molt camí) i els hotels massa cars (alguns, per exemple a Príncipe, prohibitius), la falta d’electricitat en d’altres com el Jalé Ecolodge, on engeguen un generador una estona al vespre… O les carreteres abandonades pel govern (increïble que els hotels d’Inhame i Jalé al sud estiguin comunicats per una pista de pedres i forats on vas a 30 km/h en 4×4!), les platges precioses però a vegades agrestes i poc accessibles, com les de l’Ilhéu das Rolas, els atractius limitats de la capital, que bona part queda negada per l’aigua quan cauen fortes pluges…

O la imatge d’antigues roças totalment deixades, fins al punt que centenars de famílies han ocupat els edifics d’antics hospitals o cases de les plantacions per viure-hi. Són les noves «senzales», a l’espera que algun dia el govern decideixi rehabilitar-les…

«Tot ho compensa el caràcter santomense obert, tranquil i acollidor»

Tot això ho compensa aquest caràcter sãotomenc tan obert, pur i acollidor. La seva gent. I una natura generosa, amb flors i plantes úniques al món, i encara prou indòmita per donar-te el plaer de sentir-te en unes illes per descobrir.

Per últim, deixar-se seduir per la calma de São Tomé, malgrat la calor humida, és un bon pretext per submergir-se en una història que passa per la colonització portuguesa a l’Àfrica, l’esclavitud, l’auge i caiguda del cacau i el cafè, la barreja resultant de pobles arrencats d’Angola, Cap Verd o Moçambic per treballar a les plantacions de les illes… Bona part d’aquesta memòria l’he respirada a la recomanable novel·la Equador, del portuguès Miguel Sousa Tavares. Una bona companyia per a la road-trip i en les nits fosques i tòrrides de l’illa. Molts dels seus escenaris, més d’un segle després, els tens davant dels ulls.

© Text i fotos de Carles Cascón, 2023

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media