Baobab i maki o lèmur de cua anellada (Lemur catta) a Reniala i pirogues a Anakao
Un moment en principi desaconsellat (mes de març) i el pitjor vol (Emirates, per la guerra d’Iran i els atacs d’aquest país al Golf Pèrsic que després ho col·lapsarien tot). I només dues setmanes de temps per un primer tast d’un país d’enormes distàncies i molt mal comunicat, amb pistes i carreteres que són un malson sense fi i vols interiors cars i poc fiables. Madagascar no m’ho posava fàcil però l’Illa Roja s’havia conjurat per compensar-me tot això des del minut 1.
El meu país africà número 26 (o no, com veurem) es preparava per fer-me un “reset” i això em va enamorar de seguida. Obrir la ment, conèixer sense punt de comparació o referència. M’encanta: més que donar-te respostes inesperades, que et faci canviar les preguntes, que diria l’Aldekoa…
La Rova d’Antananarivo, el palau dels Merina, i un dels icònics Renault 4L de la capital
Aterres finalment a Antananarivo, amb els seus turons escarpats i els Renault 4L de l’any de la catapum, i te n’adones que té un caràcter diferent a totes les capitals africanes que has trepitjat. La fuetada a la cara ve definitivament quan et vas endinsant en el país, la seva gent singular, i la flora i la fauna endèmiques de les quals has llegit i vist mil fotografies, que no són pas un atractiu més: és un món a part, fruit de l’evolució aïlada del continent al llarg de 88 milions d’anys.
I mires, toques, abraces un baobab de 800 anys, o t’acostes a plantes de troncs de pota d’elefant i formes extravagants, a camaleons minúsculs que et poden pujar al dit de la mà, a lemurs trapella saltant per les branques a pocs metres, aliens de les teves divagacions de vazaha (blanc)… I et dius: això que estic veient no existeix a cap altre lloc del planeta i, en molts casos, està amenaçat o en perill crític d’extinció per culpa de la desforestació, la crisi climàtica o l’acció humana…
Pot ser que abans que jo consumeixi la meva curta vida, o pugui tornar a Madagascar, algunes d’aquestes espècies ja formin part del passat, com el Dodó de Maurici… Com a mal presagi, un mes i mig després de tornar, llegeixo que al baobab més emblemàtic de Madagascar, el Tsitakakantsa, el més gran que mai s’ha registrat i un dels més vells (1.200 anys), acaba de proclamar al món la seva mort irreversible, que de fet ja s’havia observat i pronosticat per als últims anys: li ha caigut una de les branques principals, senyal inequívoc que acabarà sucumbint i caient en un temps no gaire llarg…
Parc Nacional de l’Isalo, a 5 hores en 4×4 de Toliara
Entre abril i novembre és l’època aconsellada per visitar Madagascar segons les veus assenyades (per evitar pluges, huracans puntuals -sobretot al nord-est-i l’excessiva calor en algunes regions, a més d’una mar més tèrbola i revoltada)… però jo havia de volar com a molt tard el març. Així que vaig triar (encertadament o no) una de les regions més seques pel meu primer (i aparcat des de fa molts anys) viatge a l’Île Rouge: Madagascar.
Per a aquest tast breu però molt desitjat, tenia només unes dues setmanes que vaig centrar en el sudoest de l’illa (Tuléar i voltants, inclòs el parc nacional d’Isalo i el parc de Zombitse, a mig camí)… però abans també vaig anar buscar els famosos Indri indris i altres lèmurs fascinants als parcs d’Andasibe, a unes 5 hores per carretera a l’est de la capital Antananarivo, “Tana”.
Golden sifaka, Brown leave chamaleon, Bright eyes frog i Parsons chamaleon a Andasibe (parcs d’Analamazoatra i Mitsinjo). Baobab a la reserva de Reniala
Una primera immersió malgaixa i la seva espectacular fauna i flora endèmiques: un bon grapat d’espècies de lèmurs, camaleons, granotes nocturnes, aus, baobabs, pachypodiums, didiereàcies, eufòrbies… A més de platges i algun illot lluny del brogit del món per conèixer de prop els pescadors Vezo en un primer contacte que em va fascinar i em va canviar la meva perspectiva en algunes coses sobre aquest país únic.
I bé, recomanaria ara viatjar a Madagascar a finals de març? Segur que hi ha altres mesos més aconsellables, en general. I és cert que a Tuléar, per exemple, la temperatura mínima a la nit era de 26º (!) i al trekking caminaves a +30º el migdia… però no me’n penedeixo perquè té agraïts avantatges: quasi no trobes turistes (vaig estar pràcticament sol a un parell d’hotels i a quasi tot el trekking d’Isalo), trobes els preus més baixos a tot arreu, el mar d’Anakao estava perfecte per nedar i bussejar, tot està força tranquil, no em va ploure més enllà d’algun plugim de tarda a Andasibe… I a Isalo la nit era fresca i agradable, mentre que a Anakao podies dormir sense problema amb un ventilador dins un senzill bungalow a primera línia de platja.
L’espectacular vista del Satrana Lodge, quasi sense ningú, a Ranohira (Parc Nacional de l’Isalo) i Didiereàcies a l’Arboretum de Toliara (Auberge de la table)
Primera lliçó: descobrir que el meu país “africà” número 26 que visitava no és, ben bé, africà. Geogràficament se’l pot considerar com a part del continent (tot i que l’illa es va separar de terra ferma fa uns milions d’anys!), però la gent, la cultura i per descomptat la natura malgaixa formen una identitat ben pròpia i singular. Com un continent en si mateix, donat la mida inabastable de l’illa. I si els ho preguntes als malgaixos et diran això, que ells són malgaixos.
Una de les primeres qüestions que et planteges, o intentes imaginar, és com es va començar a poblar una illa que estava físicament allunyada de tot continent (del subcontinent indi des de fa 88 milions d’anys, i d’Àfrica i el supercontinent Gondwana 165 milions d’anys). El més sorprenent és que els primers navegants a arribar-hi no serien, diuen els estudis, els de la costa africana (que és a uns 400 quilòmetres de l’Illa Roja), sinó uns asiàtics arribats de la llunyana Borneo…
Gent del village de pêcheurs vezo d’Anakao, al sud-oest de Madagascar
Podríem dir que els malgaixos són una mica la “baula perduda” entre Àsia i Àfrica? Per la seva fesomia i alguns dels seus costums, jo diria que sí.
El fet és que els primers pobladors de l’illa eren navegants malaisis. Les 18 ètnies que oficialment poblen Madagascar vindrien de la confluència entre les successives migracions del sud-est asiàtic i africans (els bantú o els makua de Moçambic, per exemple, que s’establien sobretot a la costa oest), africans de parla suahili, àrabs, europeus…
La llegenda, o el mite oral, també parla d’uns habitants “originaris” de Madagacar, els Vazimba… Però se’n sap ben poc.
Les llengües oficials són el malgaix i el francès de l’expotència colonial, tot i que només una part el fa servir habitualment. Després hi ha les llengües pròpies de cada ètnia. El malgaix pertany al grup de les llengües anomenades austranèsies (malai-polinesi) i es divideix en dos grans dialectes. Algunes paraules tenen origen bantú, del suahili pròpiament, o de l’àrab. Un bon exemple dels termes àrabs importats al malgaix en són els dies de la setmana. Però la llengua amb la qual té una relació més estreta és el ma’anyan, parlat per un poble del sud-est de l’illa de Borneo,
Si ho mires bé, és extraordinària aquesta relació amb un poble a 6.000 km de distància… Com a curiositats lingüístiques del malgaix modern, la “O” quasi sempre es pronuncia com a U, per exemple a Nosy (illa): Nosy Be (“illa gran”), Nosy Tanikely (“illa petita”), Nosy Iranja… O un dels noms propis masculins més coneguts, Toky (el meu guia, per cert). Per això es diuen que tenen quatre vocals enlloc de cinc. Tot i que el famós “mora mora” (la versió local del suahili “pole pole”: a poc a poc, sense estrès) es pronuncia més a prop de la O, segons vaig apreciar.
Camí de Nosy Ve i Nosy Satrana en pirogue i guies i xòfers malgaixos a un bar d’Andasibe
Posta de sol a Anakao
I una altra curiositat fonètica és que les consonants “tr”, per exemple a “Satrana”, es pronuncien de manera més propera a la nostra “tx”, com a “cotxe”. En malgaix, satrana és una palmera endèmica de Madagascar, molt característica de les zones seques de l’oest i el sud-oest de l’illa, les fulles de la qual s’utilitzen tradicionalment per fer teulades, estores, cistells i altres objectes d’artesania.
Però deixem detalls antropològics per tornar a les primeres sensacions d’un viatge curt (per tot el que hi ha per a descobrir), però intens, revelador i sorprenent, dels que t’enganxen i deixen emprempta. Un “solo trip”, que es diu ara (i que jo porto fent fa 35 anys), materialitzat en temporada baixa (març de 2026) i, justament pel fet de fer-lo en solitari, buscant el contacte amb la gent i la immersió cultural en la mesura del possible.
Pescadors vezo al poble d’Anakao, on s’arriba en una hora en llanxa des de Toliara
Madagascar té 587.295 km² de superfície i uns 32 milions d’habitants. Cal dir de seguida que les enormes distàncies entre els principals punts d’interès i l’estat de les carreteres (o pistes), un veritable malson quan estan plenes de forats o de sorra, obliguen a fer una dràstica tria i a optimitzar la logística. La meva ruta queia molt lluny, per exemple, de la cèlebre Allée des baobabs de Morondava, però en contrapartida vaig veure molts altres baobabs per regions menys visitades.
També vaig haver de deixar els impressionants tsingys (massisos de roca calcària de formes esmolades com agulles, més cap al nord) i illes segurament molt coup de coeur com Nosy Boraha (illa de Saint Marie) o Nosy Komba per a una altra ocasió, però l’ambient relaxat d’Anakao (a una hora en llanxa de Toliara en direcció sud), ho va compensar. I més si ets en companyia de l’equip del petit hotel familiar Maneva Beach, que t’acompanyen i et fan sentir a casa.
Nen a les dunes d’Anakao i visita a l’illot de Nosy Ve, on nien els endèmics Paille-en-queue
A davant mateix d’Anakao, els petits illots de Nosy Ve i Nosy Satrana van ser l’excusa perfecta per retrobar-me amb la màgia de l’Índic, bressolat per les ones sobre una pirogue tradicional de balancí (lakana) sentint-me lluny de tot i amb la sola companyia d’uns pocs malgaixos i desenes de paille-en-queue, unes aus endèmiques que nien aquí, al terra entre els arbustos, i cobreixen el cel amb els seu vol emblanquinat.
El ritme de vida malgaix va al compàs del “mora mora” (“a poc a poc”), i com a bona mostra d’aquesta assenyada filosofia vital, em quedo amb el record de l’amable Anakao, lloc que s’assembla a l’ideal que tinc de l’Oceà Índic tranquil i acollidor on es viu amb poc, amb senzillesa, però amb una envejable pau que dona la brisa del mar i els seus fruits generosos, i on l’hospitalitat sembla sincera.
Lèmur bru (Common brown lemur) i lèmur de collar (Black and white ruffed lemur)
Lèmurs i altres meravelles endèmiques
Sobre tota la riquesa de flora i fauna endèmica, que és el fruit de milions d’anys d’evolució isolada, al marge del món, hauràs llegit molt i hauràs vist un munt de vídeos i fotos. Ara bé, res et prepara per l’emoció que sents quan els tens davant teu, com els grands baobabs: els toques, els abraces, els envoltes caminant i prens consciència que aquell ésser immens porta allà 800, 1.000, 2.000 anys! Que no ho trobes a cap altre lloc del planeta i que té un significat místic per la gent que els contempla des dels principis del temps…
O recorres el parc d’Isalo (el circuit Namaza en el meu cas) entre roques immenses de formes fascinants, valls amb rius i salts d’aigua sorgits com per art d’encanteri, fent camins pedregosos i miradors espectaculars que voregen uns bellíssims pachypodiums: plantes amb el tronc de “pota d’elefant”, que han “ideat” reserves d’aigua al llarg dels segles per sobreviure a l’aridesa del clima, i que els dona aquesta forma “inflada” de conte de fades…
L’Indri indri (el lèmur més gran i famós pels carismàtics udols) i un Golden lemur (daurat)
És inevitable, d’altra banda, convertir-se en un fan absolut dels lèmurs, aquests prosimis simpàtics, d’expressions facials molt humanes, que se t’acosten encuriosits (si estan habituats a que els donin fruita) o que són esquius i tímids si no tenen necessitat de baixar a terra buscar fulles tendres (com el sifaka de Verreaux en el seu entorn salvatge).
Quan els tens ben a prop, sovint en forma de salt inesperat fins a una branca propera, l’emoció és màxima quan et pares a pensar que els lèmurs, com a “pro-simis” que deia, són el fruit d’una evolució que comença molt abans que la dels simis actuals (ximpanzès, goril·les, gibons i per tant humans). No és que els lèmurs que veiem ara siguin “anteriors” (en el sentit que hi eren abans) als ximpanzès o els goril·les, però sí que la seva línia divisòria en l’evolució és una branca que es va separar molt abans! I tots ells, unes 120 espècies de lèmurs, són només a Madagascar…
Es pot dir que l’observació de la fauna en aquest país insular sobrepassa qualsevol experiència prèvia, perquè, més enllà de presenciar formes de vida singulars, la teva mirada sobrevola una dimensió temporal i d’espai tant àmplia com irrepetible.
L’encantador Eastern bamboo lemur (lèmur gris oriental) a Andasibe
Una altra qüestió seria saber com van arribar els primers lèmurs a l’illa, però d’això no en tenim cap prova més enllà de teories…
El costum de ballar amb els morts…
Dels que se saben més coses són dels humans que habiten l’illa roja, per exemple dels costums funeraris dels pobles de les terres altes centrals, com els Merina i els Betsileo: la famosa Famadihana.
Aquest ritual curiós i xocant que es fa amb els morts consisteix en treure de la tomba les despulles dels familiars difunts, uns anys després de morir, per canviar els teixits amb què els van embolcallar. La cerimònia, molt delicada, comença per protegir els ossos amb noves mortalles de seda i continua amb una mena de processó amb les restes en alt acompanyada de cants i balls, a vegades certament alegres i festius. És una connexió molt potent amb els ancestrès, per honorar-los i reforçar els vincles amb ells, i acaba amb el retorn de les despulles a la tomba.
No cal dir que la festa, que es pot celebrar entre 7 i 10 anys després del primer enterrament, reuneix per uns dies un gran nombre de familiars vinguts de lluny, amb menjar, beguda i música. És un “girament dels morts” o un “retorn dels avantpassats” que tindria un origen en costums de civilitzacions llunyanes, possiblement una adaptació de cultures austronèsies com els Toraja de l’illa indonèsia de Sulawesi…
…I ballar amb els vius !
Basta Lion, en la seva concorreguda actuació al Taxi Be d’Antananarivo
El que de seguida pots comprovar a Madagascar, a tot el país i no només a les terres centrals dels merina, és que als malgaixos els agrada bellugar-se al ritme de la música. I si és més aviat animada i tirant a frenètica, millor. La seva manera de sacsejar el cos amb moviments pèlvis i festius en general és tot un costum antropològic que val la pena veure… i viure: sumar-s’hi és una temptació irresistible. Tot i que fer-ho amb la gràcia dels malgaixos, sobretot les noies amb les remenades de cul imparables, és força difícil. I com diu algú: hi ha algunes coses que la IA no t’ensenyarà mai, i aquesta n’és una.
Jo vaig viure un parell de tasts musicals, els dos ben diferents i en una sola nit, que no oblidaré. I em van deixar molt bones sensacions per l’ambient que s’hi va crear en cadascun, també força diferenciats. Aquella nit a Tana sortia a sopar amb el Toky, jo li vaig preguntar si hi hauria ocasió d’assistir a alguna sessió de Hira Gasy, i em va dir que no però em va proposar anar a veure un artista del moment “molt conegut” que feia un “showcase” al Taxi Be.
Es tractava del Basta Lion. Tot i que de bon principi no em va atraure excessivament ni el cartell (música més aviat urbana orientada a un públic jove) ni el lloc (en veure algunes ressenyes online sobre l’actitd de certa joventut femenina assídua a la sala), al final m’ho vaig passar d’allò més bé i vam riure molt amb el Toky. Una bona mostra de l’ambient tòrrid purament “gasy” que s’ha de viure al menys una vegada. Gent entregada al màxim, artistes convidats per escalfar abans l’ambient, amb dancehall i tocs més autèntics malgaixos. Realment quedava clar que aquest Basta Lion tenia una legió de fans que es sabien les cançons… Per suar una mica envoltats de joventut gasy heterogènia i, semblava, força inofensiva.
Abans d’això, havíem fet parada al cèntric Le Glacier, un “cabaret” que en diuen (com al Camerun, on fan menjar i música en directe), a l’Avenue de L’independance, on tocava una banda que em va semblar molt interessant barrejant ritmes malgaixos i segà de Maurici. Algunes parelles ballaven mentre nosaltres gaudíem del bon rotllo amb unes pizzes molt assequibles. Estava clar que els malgaixos en tenen prou amb una mica de ritme per moure els malucs i saltar.
La part distòpica de Tana o les ombres de l’”Eden” malgaix
La doble sortida nocturna va satisfer amb escreix les meves expectatives melòmanes per una nit d’ambiance autèntica … però aquest era un viatge enfocat 100% a la natura, la privilegiada natura malgaixa, i això volia dir anar a dormir a una hora decent per matinar en condicions.
La soirée, però, em va enfrontar com una fuetada amb una de les cares menys agradables del país: la pobresa. La visió dels captaires nocturns, la majoria dones o noies joves portant fills petits, en ple centre de la capital, és una imatge impactant, tristíssima, que corprenia el cor en contrast amb l’ambient alegre i despreocupat dels bars. Un panorama distòpic, com un film d’esperits errants sense llar ni futur, vagant per carrers foscos per abordar, per desenes, algú que els doni un tros de menjar o els pagui algun mos a la cafeteria.
Una imatge crua com mai he vist en cap altra capital africana. I n’he visitat 25 en els últims 35 anys. A Tana compres menjar a una sense llar, com vaig fer jo, i automàticament n’apareixen 10, 15 més al darrere… Impossible donar l’abast, és descoratjador. Ajudes puntualment a qui pots i apartes la vista: no pots fer més. Dormen en portals o al carrer i no cal dir que la inseguretat i la pobresa van de la mà. La nit al centre no és per passejar-hi, i menys un Vazaha com jo.
Per rematar la imatge que s’apodera de la place de l’Independance en la foscor, quan les ombres comencen a desdibuixar els rostres i diluir la vergonya, la de moltes noies joves que surten a prostituir-se.
Madagascar s’enfronta, en efecte, a grans reptes de país. Pobresa, desforestació (pel canvi climàtic però també per l’acció humana: cremar bosc per plantar arròs o mandioca, ús massiu de carbó vegetal per la manca de gas i electricitat…), o la crisi política.
L’anterior president, Andry Rajoelina, va acabar fugint del país després de les protestes de l’any passat arran dels talls constants i prolongats d’electricitat i aigua, sobretot a la capital, Antananarivo. Les protestes van començar com manifestacions de joves (“Gen Z”) contra les apagades diàries, la manca d’aigua i la corrupció, però en pocs dies es van convertir en una revolta nacional contra el govern. De fet, el descontentament venia de molt més enllà, com clamaven a les xarxes. I Rajoelina, que havia arribat al poder per un cop d’Estat, va volar d’amagat a un destí desconegut després d’un tímid anunci de reformes i promeses. El país continua, més o menys amb els mateixos problemes però amb unes eleccions pendents i reformes, sota el el coronel Michael Randrianirina.
Madagascar és un dels països amb una biodiversitat més extraordinària del planeta, però alhora acumula problemes estructurals molt greus. El contrast és brutal: una illa amb riqueses naturals immenses i, al mateix temps, una població molt empobrida.
Els famosos safirs i altres minerals poc coneguts
Carrers d’Ilakaka, a la RN7, plens d’establiments de venda de safirs
Els anys 90 es van descobrir els preuats safirs a Madagascar i ara el país és el més gran exportador a escala global (40-60 %). Aquestes pedres precioses s’extreuen en brut en mines del sud-oest del país però s’envien a Sri Lanka o Tailàndia per tallar-les i polir-les, deixant-les a punt per al mercat europeu, sobretot per les grans marques de joies de Suïssa.
No cal dir que el gran benefici del comerç de les gemmes va a parar fora de Madagascar i que les desenes de milers de persones que dobleguen l’esquena al sol cada dia a llocs com Ilakaka, poble miner entre Isalo i Toliara, s’emporten una misèria. El campi qui pugui, les mines il·legals, la corrupció… donen un aire de poble fronterer del Far West quan el creues en direcció a Toliara. Només veure el nom d’Ilakaka al rètol de benvinguda ja et fa posar en certa tensió. No ve de gust quedar-s’hi gaire estona…Tot són cartells de venda de safirs, petits o mitjans establiments sorgits de la febre per aquesta pedra en aquesta zona. Als voltants de les botigues de l’avinguda principal, gent que se t’acosta amb alguna pedra a la mà o en bossetes i esperen que els hi compris per tenir alguna cosa per menjar…
Des de la carretera, es veu gent al riu amb aigua fins als genolls buscant pedres sota un sol que crema. Si pares un moment arran del pont, les mirades es giren cap a tu i alguns fan un gest de voler acostar-se de seguida. Cal anar amb molt de compte i no fer fotos sense permís. Per visitar alguna de les excavacions, cal pactar-ho amb un guia local que garanteixi una visita segura.
Però més enllà dels safirs, el país és un dels grans exportadors de níquel i cobalt. La gent associa més Madagascar a la vainilla o l’ylang-ylang i no sap que a dia d’avui el níquel i el cobalt representen quasi un 20% de les exportacions del país.
Carrer principal d’Ilakaka
Menys coneguda que Ilakaka, la mina d’Ambatovy produeix ella sola 40 mil tones de níquel i 120 mil de cobalt i sulfat d’amoni (aquest utilitzat sobretot com a fertilitzant). Es troba prop de Moramanga, una ciutat envaïda per pousse-pousse i tuk-tuks a 80 km a l’est de la capital. Hi passes camí d’Andasibe però no veus la mina, perquè és a 15 km. Curiosament, Moramanga va ser l’epicentre de la insurrecció nacionalista el 1947 contra els francesos, que els van reprimir durament amb un resultat esfereïdor de milers de morts. Amb prou feines es recorda en passar per aquí camí dels lèmurs d’Andasibe…
Que la mina d’Ambatovy és un negoci de grans dimensions ho demostra que hi treballen més de 3.700 empleats directes. La mina paga prop de 50 milions de dòlars anuals al govern malgaix. Són dades de fa pocs anys que em passa un amic geòleg amb dècades d’experiència a Àfrica.
I això no és tot. El país comença a produir ara un grafit de gran qualitat, un mineral d’interès creixent per a les bateries dels cotxes elèctrics. La mina de Milo a Fotavedro produeix grafit natural d’alta puresa.
Mirador del circuit Namaza al parc d’Isalo i un preciós pachypodium dels voltants
Aquests i altres recursos com el crom o la ilmenita (un òxid de ferro i titani) proveeixen a la indústria tecnològica i de bateries per vehicles elèctrics. Una font de divises, sí, però mines és sinònim també de destrucció de boscos, impacte en poblacions locals i en els cursos d’aigua, un bé cada cop més escàs.
Poc hi pensen els turistes que visiten les platges de sorra blanca i petites illes al voltant de Nosy Be, al nord-oest. Prefereixen segurament l’olor de l’ylang ylang, d’on s’ha extret un oli aromàtic molt preuat. Per als massatges anti-estrès i per a exportar per a la indústria cosmètica. Des de fa generacions, els camperols malgaixos cullen les flors de l’ylang-ylang a mà a la sortida del sol, quan la seva aroma és més forta. No s’utilitzen productes químics a les arrels, tot es fa de manera tradicional sense perjudiar el sòl, amb un procés de destil·lació posterior que dura hores i que dona amb prou feines 2,5 kg d’oli per cada 100 kg de flors recollides.
Doncs bé, el mercat de l’ylang-ylang, que ha donat vida a famílies senceres (unes 20.000 persones en viuen al nord-oest de Madagascar, segon país exportador d’aquest oli) s’enfronta ara també a una crisi sense precedents: el preu ha caigut per la competència i l’excés de stock (sobretot arran de la Covid), i, sumat a l’augment dels costos de producció (la fusta per cremar als alambics, per exemple), el negoci trontolla i les dificultats ja han obligat a tancar a alguns productors. Es parla d’una caiguda del preu de 10 vegades menys respecte a 6 o 7 anys enrere. Així, molts han optat per una reconversió enfocada al turisme.
De totes aquestes coses no parlen les agències de viatges. I justament sobre el turisme es podria debatre molt, per exemple de si és possible un turisme “sostenible” -paraula susceptible de diferents interpretacions, i sovint discutible si busquem resultats tangibles- i de si aquest turisme beneficia com cal la població local i si ha de ser la solució a tots els mals mentre, al mateix temps, la política (sobretot la mediambiental) i l’economia no aproven les seves assignatures pendents. Uns mals que han acabat sent, com les espècies animals i vegetals d’aquest continent insular de l’Indic, endèmics.
* RUTA REALITZADA en dues setmanes a finals de març:
Antananarivo – Andasibe -Toliara – Parc de l’Isalo – Parc de Zombitse – Anakao – Reserva de la Reniala – Antananarivo
© Text i fotos de Carles Cascón, 2026
Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author
Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.
TAS-MBATÀS!* Cròniques de viatges i cultura per Àfrica 