Continuant la ruta per Karamoja del meu viatge a Sudan del Sud i Uganda de febrer de 2025 visito una de les ètnies més interessants del nord d’Uganda, els Jie. Serà un dels moments àlgids de la ruta, sobretot per l’espectacular paisatge i unes vistes finals des de dalt de la muntanya sagrada que em quedaran en la memòria.
D’origen nilòtic, els jie formen part del «cluster» (grup) cultural dels Karamojong i també són presents a Sudan del Sud. Els he vingut a conèixer a Nakapelmoru, el poble Karamojong més gran de l’Àfrica de l’Est, als voltants de Kotido.
Quan l’Isaac, el Dancan i jo hem arribat al final de la vista sorrenca amb el 4×4 hem començat a veure, al fons, una àmplia extensió de manyates amb els típics teulats cònics de fulles seques i encerclats amb les barreres circulars d’estaques impenetrables que formen els krals pels ramats i els cercles protectors de les cabanes.
M’ha atret de seguida, en primer terme, la rotllana de joves saltant molt animats, entre seriosos i riallers, al peu de la muntanya, en una esplanada de terra i palla seca en una clariana entre arbres baixos, arbustos i roques. Mentre ens hi acostàvem amb el vehicle, de lluny veia com saltaven enèrgicament per torns, posant-se al centre o encarant-se homes i dones.
Mentre aparcàvem i ens atansàvem finalment a la rotllana, realment no s’han immutat i ells han seguit tota l’estona amb el seu cerimonial. Tenien corda per estona, com comprovaria més tard. I anaven totalment a la seva. Això em va agrada molt de la visita als Jie. Tot i que el meu fixer Isaac havia agendat la visita prèviament, ens van ignorar en tot moment i jo em vaig sentir gairebé invisible mentre gaudia d’aquella energia poderosa, posant-me a tocar d’ells i fins i tot al bell mig del cercle per fotografiar-los sense problema. Plena immersió.
I us asseguro que des d’allà al mig del ball, essent jo l’únic blanc present, la força d’aquest grup d’esperit guerrer em va arribar ben endins. Ajupint-me per baixar la meva mirada, i l’objectiu de la meva Canon, al nivell de la pols i les sandàlies voladores dels Jie, fixant-me en les mirades potents i els somriures murris sota els típics barrets amb plomes de la regió Karamoja, l’experiència va ser força intesa.
En les vibrants danses tradicionals dels Jie es salta molt alt en cercle, cantant i interactuant entre homes i dones. No se’ls acaba l’energia! El flirteig és un ingredient subtil (o no tant) en aquestes «batalles» on es vesteixen amb les shukes de quadres típiques -ja sigui com un “pareo” a la cintura o per sobre l’espatlla-, els collarets, els divertits barrets amb plomes…
Aquell dia ballaven al capvespre just al peu d’una muntanya sagrada per a ells on a vegades pugen a sacrificar braus per a diferents rituals, em van dir, i des d’on es gaudeix d’una vista fantàstica a les manyattes properes i la gran terra de Karamoja. Mentre continuaven amb els seus salts, vam acordar pujar fins al cim en companyia d’alguns jie i una bon grapat de nens curiosos.
Des de dalt de la muntanya sagrada, en primer terme es té una preciosa vista de les cabanes i, en la llunyania, s’albiren (o s’intueixen) les terres dels Turkana de Kenya, amb els quals tenen un origen comú. Semi-nòmades d’origen nilòtic, es creu que els jie van començar a emigrar des d’Etiòpia entre els anys 1600 i 1700. En la seva migració s’haurien dividit posteriorment en el que ara són massais, turkana i els karamojong (en aquest últim grup hi ha també, a més dels jie, els dodoth, els toposa, els ik o els macheniko).
Cèlebres pel seu esperit guerrer, els Jie han competit sovint amb tribus veïnes com els Toposa per les pastures i el bestiar, amb robatoris i enfrontaments periòdics que acostumen a cobrar-se algunes baixes. Abans amb llances, ara sovint substituïdes pels fusells AK47… Et diran que això ja són coses del passat però, llegint la premsa local, no és rar trobar–se de tantn en tant en notícies sobre conflictes intertribals, ni que sigui puntuals.
Per aquests pastors fidels a les seves tradicions ancestrals, les vaques són el seu bé més preuat. Es diu que tenen una proporció mitjana d’entre 3 i 4 caps de bestiar per persona. I vessaran fins l’última gota de sang per defensar-les…
Membres de la comunitat jie de Nakapelmoru. Molts porten els seu inseparable tamboret
Les escarificacions del rostre són comunes i molt visibles en el cas dels jie
Es calcula que els jie sumen uns 18.000 membres en l’actualitat. Combinen l’agricultura amb la transhumància. Joves i nens passen la major part del temps amb els ramats. S’alimenten de llet i sang que extreuen del bestiar. Als assentaments, en canvi, les dones i la gent gran també prenen cereals, llet i carn.
Quan baixem i ens comencem a preparar per acomiadar-nos, veiem homes pels voltants portant a la mà els seus típics tamborets de fusta (per seure on vulguin o recolzar-s’hi) o bastons, a més de barrets i robes peculiars que a cadascun donen la seva curiosa estètica i personalitat.
A l’últim moment de la jornada visitem les cases, però sense entretenir-nos gaire perquè ja cau la nit i ens espera la pista de tornada cap a Kotido…
© Text i fotos de Carles Cascón, 2025
Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author
Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.
TAS-MBATÀS!* Cròniques de viatges i cultura per Àfrica 