L’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie – (C) WANI OLATUNDE

Ara que fa 10 anys de la publicació de la novel·la Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, recordo dues coses que em van xocar quan la vaig llegir mentre intentava esbrinar per què aquesta novel·la romàntica –qualificació donada sense la mínima connotació pejorativa: Chimamanda escriu molt bé novel·les d’amor- havia guanyat una més que considerable notorietat.

Primera: la manera en què aborda la qüestió racial als Estats Units (la dels negres en general i la d’altres minories) em sonava contínuament desfassada. Reiterativa. En termes i amb temes que ja havíem llegit o escoltat 15 o 20 anys abans i que semblaven superats. O com a mínim ben sabuts. Tres o quatre vegades vaig haver de comprovar que, efectivament, la data de la primera publicació d’Americanah era el 2013 i no a… mitjans anys 90, per exemple. I el meu problema va ser, no tant discernir si la seva crítica era pertinent o no, sinó el fet que s’exposés d’una manera com si mai ningú altre hagués reflexionat sobre totes aquestes qüestions de la raça, la discriminació, els prejudicis (dels blancs), etc.

Uns exemples: el tema recurrent del cabell afro i tot el seu submón de les perruqueries i els productes per al pentinat (que li dóna molt de joc a la Chimamanda, per cert); la sempiterna ignorància dels blancs envers l’Àfrica (es pensen «que tots els africans viuen amb 1$ al dia» i són “afortunats si poden anar als EUA a fer negocis”); els prejudicis sobre les relacions interracials blanc-negra i blanca-negre; l’observació que a les revistes de dones surten poques dones negres; etc.

I segona: vaig començar a topar-me amb frases que descrivien de forma lapidària i contundent, amb un punt agressiu o amarg, personatges acabats d’entrar en escena. I que em resultaven molt irritants. Són judicis (o prejudicis, més ben dit) que emet la protagonista, la nigeriana Ifemelu, sobre persones (sempre blanques i nord-americanes) que van apareixent de cop a la seva nova vida als EUA. Em resultaven tan xocants, incòmodes i fins i a cert punt còmics, que els vaig anar anotant per fer-ne una llista. Aquí en reprodueixo alguns:

Sobre la Hannah, que acaba de conèixer i és el primer cop que la veu: “Tenía el rostro bronceado, de facciones anchas y expresión altruista (sic.), el rostro de una persona que no soportaba el conflicto”. Saber si una persona pot suportar el conflicte, o no, quan acaba d’arribar i encara no hi has parlat, resulta com a mínim sorprenent.

A la pàgina 255 escriu (en la traducció al castellà de Carlos Milla Soler per a Random House, 2017): “Reconoció en ella el característico nacionalismo de los estadounidenses progresistas, que se permitían expresar toda clase de críticas contra EEUU sin reservas, pero les disgustaba oírlos en boca de otros”.

Abans, quan en les converses en què participa Ifemelu els blancs opinen sobre llibres africans, aquesta dispara (no li agraden gens les seves opinions): “Le chirriaba ese tono de enteradilla de Kelsey”. “Su dolor de cabeza iba en aumento”. I encara més: “Era agresivamente cordial” (sic).

Altres vegades exposa conclusions ben enrevessades relacionant l’aspecte físic amb judicis de personalitat: “La había imaginado como una abogada de éxito, frágil e inocente, quien sin embargo no conocía la realidad de los males del mundo. Pero cuando llegó, con su rostro anguloso y un cuerpo grande y anguloso (sic.), y un corte en el pelo castaño que le daba aspecto de eficiencia, comprendió de inmediato que era franca, avispada, e incluso sentía cierto hastío por el mundo (…) Esa era una mujer que sin duda saldría viva de una visita a Nigeria”.

Dinant amb la Georgina: “…sonrisas pensativas, las sonrisas de una escéptica por naturaleza” (pàg. 356).

La seva crítica cabrejada als blancs (Ifemelu sempre està enfadada, no hi ha ni un pessic de sentit de l’humor, ai) es torna burla quan a aquests els sembla bonic i valuós un objecte (en aquest cas uns plats, de gust discutible) simplement perquè “els han fet gent pobra i de forma artesanal” (pàg. 357). Ara que ha sortit l’humor… mmm, diria que és el llibre d’un autor africà amb menys sentit de l’humor que he llegit mai. O d’un autor així en general.

I després de debats sobre la immigració, com allò recurrent a les converses de blancs de si els metges africans haurien de quedar-se a l’Àfrica a servir els seus compatriotes enlloc d’emigrar a Europa i els EUA –Chimamanda està casada amb un metge nigerià-americà nascut britànic, per cert, i la parella està instal·lada als EUA-, torna a les relacions interracials amb aquest pensament d’Ifemelu quan surt a sopar amb el seu nòvio blanc: explica que, en la cara dels altres blancs que es troben, hi veu “la expresión de quiénes afrontaban una gran pérdida tribal”. (really??) Més tard Ifemelu li és infidel amb un veí grunge al seu nòvio blanc, Curt, un “optimista” les anteriors nòvies del qual tenien totes un «cabello largo y suelto”.

Ifemelu i Obinze, relació d’amor d’anada i tornada

En fi, tornem al que és Americanah i què ens narra al llarg de 611 (sí, 611) pàgines. En essència, la novel·la explica, amb alguns flashbacks, la llarga i ondulant relació d’amor entre Ifemelu i Obinze. Nòvios a Nigèria des del temps de la universitat, i semblava que per sempre més, succeeix que després emprenen camins ben diferents i distanciats: ell va a Gran Bretanya (com a immigrant il·legal) i ella, sembla que amb millor sort, als Estats Units. Les seves vides no són fàcils, però (aquí el tema de la immigració, el xoc de cultures, bla, bla.).

S’acabaran retrobant, al final de la llarga novel·la, a Lagos, però aleshores ell ja s’ha casat amb una altra i ha tingut un fill. Ella, per la seva banda, va anar fent la seva vida als EUA, amb diferents relacions amoroses (blancs i negres), amb la particularitat que va decidir trencar des d’un bon principi -no se sap ben bé per què- tota comunicació amb l’Obinze. Un ghosting en tota regla, vaja, i aquest és una mica el nus de tot plegat. No contesta els seus mails i els esborra. No el truca. No el busca. Desapareix.

En aquest temps, i després de sentir per primer cop a la vida que és simplement una negra en un món de blancs (que no els importa de quin país en concret ve), ha obert un blog amb força èxit. Com si fossin les columnes de Carrie Bradshaw al Nova York de Sex and the city, però en versió immigrant afro i parlant d’extensions per a trenes de dones negres enlloc de sabates Manolo), hi reflexiona sobre tot el que veu de la cultura i les relacions a Nord-Amèrica.

Li desagrada molt, per exemple, costums americans com el de portar roba gastada, que cadascú pagui la seva consumició o que a les festes ningú balli (s’hi estan drets, només bevent). També es sorprèn Ifemelu que aquí dir-te “prima” és un compliment, al contrari que a Nigèria. O que ser mestís sigui pejoratiu (birracial). Veu la gent amb molta “pressa” i un comportament “nerviós”. I veu, esglaiada, els negres americans amb una pèssima educació, que no saben respectar la gent gran, una escola pública que no val res, un nou menjar (i poc sa), els hot dogs…

Repassa, en fi, el que anomena “la Olimpiada de la Opresión”, és a dir, en quin graó de l’escala discriminatòria es troben els negres, els hispans, els asiàtics, tots els tons de pell diferents. Els “negros no estadounidenses” són un grup a part. I torna sempre a la pell, per exemple per citar Obama: “Rompió el molde de mujer más clara o blanca. Se casó con una de las suyas” (…). Si ho mires bé, que aquesta frase l’hagi escrit, en aquests termes, una dona africana, negra i feminista donaria per un interessant debat…

Però el tema estrella de Chimamanda és la parella, la seva relació pendent de definir-se o encaminar-se. En tot aquest distanciament de centenars de pàgines, Chimamanda es recrea en tota mena de matissos. L’escriptora nigeriana (Abba, Enugu, 1977, criada a Nsukka) és una bona constructora de novel·les romàntiques en aquest sentit. Escriu bé, justifica l’excessiva paginació per les complexitats i detalls íntims que vol narrar, i ens sap portar en un viatge de dos amants que sempre pateixen la invasió de terceres persones. O quartes, o cinquenes.

Ja ho va fer també a la seva segona novel·la Mig sol groc, que havia llegit abans en anglès (Half of a yellow sun): la relació no és mai a dos, sinó a tres o més. Half of a yellow sun és una altra novel·la romàntica, en aquest cas amb el pretès “teló de fons” de la guerra de Biafra a Nigèria… Però molt al fons, com veurem. Quasi no en parla, del conflicte. És un soroll llunyà, no t’explica res perquè el puguis entendre. Li interessa, altre cop, la relació amorosa, i com evoluciona, creix, es marceix, es revifa, torna, se’n va, es complica amb una infidelitat, etc. (confessió: em va costar molt acabar-me la novel·la, va acabar sent un repte personal).

Chimamanda escriu, doncs, novel·les d’amor. Les escriu amb traça. I a més ha projectat al món literari i social una imatge potent d’escriptora i intel·lectual feminista. Una dona negra, africana, escriptora, assagista, feminista que, amb encert, ha sabut trobar espai per al seus discursos junt amb una imatge que s’ha guanyat milers de seguidors i fidels (1,7 M de followers al seu Instagram!).

Va ser decisiu, sens dubte, el seu “manifest” en forma de Ted Talk viral (més 5 milions de visites!!) “We should all be feminists” (Tothom hauria de ser feminista), publicat també en forma d’assaig (2014).

Abans, “The danger of a single story” (El peligro de una historia única, 2019) la va ajudar a fer-se un lloc com a veu crítica des de la “perifèria”, on venia a cridar l’atenció sobre la necessitat d’una «visió més complexa, no simple ni unidreccional, del món i la història». Com a les seves novel·les d’amor, on les relacions són més aviat… complexes. Tant, que necessiten 600 pàgines per a ser explicades.

És autora també de Purple hibiscus (2003, Flor púrpura), el llibre de relats The Thing Around Your Neck o Notes on grief (sobre la pèrdua del seu pare, publicat el 2021). I poca broma amb la Chimamanda: va ser triada entre una de les 100 Persones més influents del món el 2015 per la revista TIME, i el 2017, la revista Fortune la va posar entre les World’s 50 Greatest Leaders. És membre de l’American Academy of Arts and Letters i de l’American Academy of Arts and Sciences.

Nota 1: sobre la traducció d’Americanah: quina llàstima que hagin traduït com a “sopa de pimienta” el tradicional pepesup (i no posin ni una trist peu de pàgina per explicar què és!). O que surti que van menjar “pescado y patatas fritas” a la pàgina 306. No serà que van menjar “fish and chips”?… Segur que tothom ho entendria millor! (No sé com ho va traduir al català Bel Olid per Edicions 62, 2021)

Nota 2: fins ara només he inclòs aquí ressenyes de llibres que m’han agradat. Sempre em deia: si no t’acaba de fer el pes una novel·la, ¿per què parlar-ne?… Però penso que, al final, la dissidència i una petita veu crítica amb el corrent majoritari és el que dóna sentit a espais propis com aquest. Sense que una decepció puntual desmereixi una figura de talent amb ampli reconeixement com té la Chimamanda.

© Text de Carles Cascón, 2023

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media