Jennifer Nansubuga Makumbi: de l’èpica de “Kintu” a la lluita femenina d’“Una noia és un cos d’aigua”

[Novetats literàries africanes pendents de traducció-1]

Jennifer Nansubuga Makumbi (foto: Danny Moran/Tin House)

Jennifer Nansubuga Makumbi (Uganda/UK)

A girl is a body of water (Tin House Books/Portland, Oregon, EUA, 2020. 546 pàg.)

The first woman (Oneworld Publications/Gran Bretanya, 2020. 448 pàg.)

Vaig descobrir la ugandesa Jennifer Nansubuga Makumbi per la seva èpica novel·la Kintu (en l’original en anglès, publicat per la nord-americana Transit Books), una extensa, rica i densa història que segueix diverses generacions d’un llinatge de l’antic regne de Buganda marcat per una maledicció que porta la mort als seus descendents, després que el primer Kintu mata per accident un fill.

Entre el segle XVIII i un present que és el 2014, s’hi narra un viatge per la història i les cultures del país africà que, tot i que obvia el període colonial i menciona d’esquitllada la sagnant dictadura d’Idi Amin, sembla (voler) evocar per a Uganda el que va representar per a Nigèria el Things fall apart (Todo se desmorona) de Chinua Achebe als anys 60. I en això coincideixo amb Lesley Nneka Arimah i en gran part de la seva ressenya a The Guardian.

Es veu que Nansubuga Makumbi va tardar 10 anys a escriure-la, i quan li van publicar a Kenya el 2014 (Kwani? Trust, gràcies al premi Kwani? Manuscript Prize del 2013; actualment els drets els té Oneworld) es va dir que era “la gran novel·la” ugandesa contemporània, que el país estava esperant. The Guardian no arriba a tant i el deixa com “an important book. It is also a very good one”. (De fet, quan vaig viatjar a Uganda el 2018 ningú dels que ho vaig preguntar -aliens al món literari, cal precisar- semblava conèixer encara aquesta novel·la).

Però el notable pes de Kintu, la seva ressonància internacional i, és clar, la captivadora manera en què està escrita, amb un anglès de rica expressivitat i lirisme mentre desvetlla detalls de la vida i tradició a diferents ètnies, pobles i regnes a la regió dels Grans Llacs, ens porta a donar la benvinguda sense matissos la nova novel·la de Jennifer Nansubuga Makumbi.

A girl is a body of water / The first woman

Encara està pendent de traducció al nostre país però ja ha rebut una excel·lent acollida al món anglosaxó, on per cert ha estat publicada amb dos títols diferents que poden portar a confusió (són el mateix llibre): A girl is a body of water (Una noia és un cos d’aigua), editat per Tin House, i The first woman (La primera dona), editat per Oneworld Publications. 

Guanyadora del Jhalak Prize, la protagonista de la segona novel·la de Makumbi és Kirabo, una adolescent de 13 anys criada per la seva àvia i altres dones al poble rural de Nattetta.

L’ombra d’una mare que encara no ha conegut la porta a fer-se moltes preguntes i a visitar una fetillera local, Nsuuta, que li desvetlla que la mare és viva però no vol cap trobada amb ella. Nsuuta també li fa comprendre una estranya força que s’amaga a dins d’ella, que emergeix en forma d’un altre jo i que la porta a cometre maldats i té un poder incontrolable.

El pas de Kirabo a la pubertat, amb la seva turmentosa recerca d’identitat, porta a plantejar-se què representa ser dona en un país modern que ve de tradicions molt antigues, i on les dones acostumen a ser silenciades. Aquí entra en joc el feminisme local que surt del mwenkanonkano, un moviment ugandès anterior al feminisme occidental, segons apunta Khadija Abdalla Bajaber a la seva interessant ressenya al New York Times. La crítica també esmenta com, al llibre, les dones poden fer patir altres dones en base a altres factors com són la classe social, l’ètnia o l’origen rural/urbà. 

Una “poderosa novel·la” que va de mitologia, d’entendre els vells mites i de la urgència de crear-ne de nous. Que aborda temes com la poligàmia o la sexualitat, com explica en la seva crònica Bethanne Patrick a The Washington Post.

Sobre l’edició britànica (The first woman/La primera dona) es pot llegir la crònica d’Alex Clark a The Guardian . Hi destaca “la intersecció entre el poder personal, públic i polític”, a més del seu estil “franc, divertit i directe”. I en situar-se a partir del 1975, en plena dictadura d’Idi Amin, “la història capta el surrealisme de viure en temps imprevisibles i violents, plegant la consciència de grans esdeveniments en les minúcies de la vida quotidiana”.

Més sobre “Kintu”

Portada de “Kintu”, en l’edició de Transit Books de 2017, i esquema fet a mà per guiar-me en la complicada nissaga de la història….

Unes curiositats més sobre la primera novel·la, Kintu. Un dels seus grans valedors, Aaron Bady, explica al pròleg que el llibre va tenir dificultats per editar-se a la Gran Bretanya, malgrat ja haver guanyat l’autora el Commonwealth Short Story Prize.

Segons Bady, Kintu era “impublicable” perquè “era massa africà per als lectors britànics” i que aquesta nissaga multipersonatges potser hauria cridat més l’atenció si els protagonistes fossin blancs i s’esmentessin llocs com Oxford o Southampton.

Un editor hauria rebutjat el manuscrit perquè Makumbi va refusar fer-hi els canvis que se li demanaven. I aquí es lamenta Bady: “si has d’escriure sobre Àfrica, millor escriu sobre dictadors, etnografia, i guerra; aquestes són la mena d’històries que confirmen el que la gent ja “sap” sobre Àfrica”. I afegeix que el millor que pots fer si vols escriure sobre Uganda i que et publiquin és: posar un personatge blanc al centre de l’acció, escriure sobre africans que han emigrat als EUA o Europa o escriure sobre el llegat del colonialisme. “Si no pots fer d’Europa l’heroi de la història -i en aquests temps no pots- converteix-la al menys en el dolent”.

Un comentari força discutible i que, de totes maneres, xoca amb la realitat i unes línies més avall xoca amb el propi Bady (un nord-americà blanc, per cert) quan aquest deixa anar de cop que “aquesta novel·la va ser escrita per a ugandesos”. I que aquests hi trobaran “paraules, llocs i noms” del seu país, passats i presents. És així. Sobretot del poble Ganda, del qual Kintu sembla ser el seu Adam del mite de la creació (i Nnambi la seva Eva). Però el Regne de Buganda tindria uns sis, o potser set segles d’història, de quan el Kabaka (rei o governant) es va proposar dominar amb ma de ferro els pobles bantú que habitaven les actuals terres d’Uganda…

Mitologia, història i invenció es creuen gràcies a la literatura. Benvinguda sigui si ens fa viatjar i obrir la ment.

© Text de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Libros, Uganda y etiquetada , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s