En ple País Bamiliké s’erigeix, amb personalitat i un cert misteri que no han esvaït els aires de modernitat, la sensacional chéferie de Bandjoun. A uns 20 km. de Bafoussam, a l’Oest del país, és la més gran de les chéferies tradicionals de la regió. A més de l’antiga residència del “fon”, que amb el seu sostre de tiges a 17 metres ha sobreviscut a l’incendi del 2005, ofereix al visitant un ric museu de peces antigues i les cabanes tradicionals on viuen el mig centenar d’esposes del rei, tot al fons d’una bella esplanada de terra i envoltat d’un bosc que reserva indrets sagrats.
L’arquitectura tradicional de les construccions, amb els bambús lligats amb fibra de rafia, és el gran atractiu d’aquest regne de llarga història (http://fr.wikipedia.org/wiki/Bandjoun). Llàstima que no permetin fotografiar l’interior del museu, ja que reuneix peces fascinants: els treballs dels ferrers tradicionals, trons i mobles dels reis, robes i barrets dels ballarins, joies, escultures, màscares, carbasses ornamentades d’on el Rei bevia el seu vi de palma, corones…
Deixem Bandjoun, fem parada a Bafoussam, amb la seva extraordinària vitalitat i riuades de gent i vehicles i, després del meu primer “ndolé poulet” amb una amanida d’alvocat (són brutalment deliciosos els alvocats, aquí!), enfilem amb el Toyota cap al Lac Baleng. És un llac amb cert aire alpí que s’ha format de manera natural al cràter d’un volcà, i s’hi arriba per una pista de terra en mal estat que atravessa un bellíssim paisatge verd, dominat per les plantacions de blat de moro.
A la vora del llac Baleng un il·luminat ha construït un parell de cabanes flotants. En una hi viu (i llegeix la Bíblia, i sospito que també fuma algun porret) i a l’altra deixa pujar escolars per fer-los navegar fins al centre del llac. El seu rotllo mistico-majara t’impedeix gaudir en silenci de la màgia de l’indret, així que és convenient allunyar-se una mica pel camí. Però se li ha d’agrair que hagi adequat i mantingui neta la zona.
Tornem a la vibrant Bafoussam per fer una birra a la Boulangerie du Peuple, molt animada després de la posta de sol. Acabem la nit amb un “poisson braisé” amb manioc regat amb cervesa a un garito una mica cutre, on la música sona tan alta que quasi no sentim la nostra pròpia conversa. Qualsevol alternativa propera no sembla gaire diferent, així que ens quedem aquí. Ha plogut una mica: s’acosta l’estació de pluges. Me’n salvaré pels pèls.
© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW