L’escriptor angolès José Eduardo Agualusa (foto de la seva web)

Les meves noves recomanacions de literatura africana (que no pretenen ser crítiques literàries, que quedi clar: no tinc pas aquesta pretensió) segueixen per territori lusòfon (Mia Couto de Moçambic, José Eduardo Agualusa d’Angola) i amb aquesta idea de partida del “post-confinament”. Aclariment: són descobertes personals (no novetats) a partir de les llargues estades a casa en temps del Covid i, alhora, són narracions que giren al voltant de diferents idees (o situacions) d’altres confinaments, reals o de ficció.

Un pretext com un altre per a convidar a llegir autors fora dels cercles comercials més habituals a casa nostra. Si he tardat més del compte a publicar una nova entrega després de la primera és perquè: 1- Em prenc el meu temps per llegir i escric només sobre el que he llegit. I 2- Alguna obra triada no ha superat les meves expectatives i tendeixo a parlar només d’allò que m’agrada (el que deia: no sóc un crític literari).

Então, vamos là, que ens esperen històries que ens sorprendran per la seva originalitat amb les trames i el llenguatge.

«O vendedor de passados», de José Eduardo Agualusa

Costava superar la gran admiració que va despertar en mi la seva Teoria general de l’oblit, però precisament per això vaig triar de llançar-me a llegir O vendedor de passados (Quetzal, Lisboa, 2017) en el seu portuguès original (pista pels usuaris de biblioteques de la Diputació de Barcelona: el tenen a la Biblioteca Marta Pessarrodona de Sant Cugat del Vallès).

L’escriptor angolès ens presenta un personatge singular en aquesta novel·la sobre la memòria o, més ben dit, la construcció dels records. En aquest cas, una “fabricació” literal, ja que Félix Ventura, un negre albí, es dedica a vendre passats a personatges de tot tipus. Principalment de la nova classe emergent a l’Angola post-bèlica –polítics, militars, empresaris, contrabandistes i altres amb draps bruts per blanquejar…- que, per una quantitat considerable, obtenen documents, fotografies, títols, retalls de diaris, arbres genealògics i històries ben encaixades que els proporcionen un bonic historial per a la seva nova i prometedora vida a l’excolònia portuguesa de l’Àfrica Central. Molt més elaborat que falsejar un Màster o plagiar una tesi doctoral, per entendre’ns.

A la casa/despatx de Fèlix Ventura arriba un dia un estrany personatge d’origen difós però que acaba assumint la nova identitat de José Buchmann que li ven l’albí. Però la cosa es complica –o es posa interessant, més aviat- quan Buchmann decideix seguir el rastre dels seus “pares” i…  troba pistes reals de la seva vida. El primer desconcertat és el propi Ventura.

Però hi ha més misteris per resoldre, com per exemple una mort inexplicada del passat, amb rastre trobat a una vella galeria de Sudàfrica o una notícia de la defunció al diari O Século. El tema és que els “records fabricats” emergeixen com a reals i la novel·la et sedueix per aquest hàbil joc d’Agualusa de situar-te entre allò inventat i el que pot no ser-ho. Amb un desenllaç que es precipita sense control.

Llibre de plantejament ben original (m’agradaria una segona lectura per descobrir més detalls que segur que se m’han escapat del trencaclosques), O vendedor de passados incorpora un animal com a narrador, figura literària utilitzada desenes de vegades però que en aquest cas és un dragonet (“osga” en el portuguès original) que conversa amb el fabricant de passats, el Fèlix… però en somnis.

Un bitxo curiós, aquest rèptil, que enfilat per parets i sostre és testimoni de tot el que passa a la casa i, fins i tot, llegeix els llibres que deixa oberts Fèlix Ventura. Aviat sabrem, a més, que “en una altra vida” va tenir forma humana. I, de fet, Agualusa ha explicat que ve a ser una reencarnació de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges.

En aquest joc sobre la veritat i la mentida, ple d’altres referències literàries i també de la cultura del Brasil, com per exemple una cançó de Dora, a cigarra (una connexió que ens fa pensar en el passat d’Agualusa, que va viure uns anys a Rio de Janeiro), habiten altres personatges. Angela Lúcia és una jove morena, amb un punt de misteri i una càrrega sensual, que sembla treta d’una novel·la de Jorge Amado i que resulta ser una “col·leccionista de llum”.

Hi ha un descripció d’ella que m’encanta: “Tudo nela è luz! Achei um exagero. Onde há luz, há sombras”. Al final del llibre, desapareguda en lloc desconegut (perdoneu el petit espòlier, però no m’hi puc resistir), enviarà Polaroids de les aigües que contempla com a única correspondència. També hi ha un estrany funcionari i pidolaire que intervé en l’acció.

La novel·la té tocs màgics com aquest i el dels diàlegs amb el dragó. Apareixen històries curioses, com la d’un Ministre d’Informació angolès que escampa (sí!) notícies falses (com la de l’amant, i aquesta no l’explico perquè fa gràcia llegir com acaba, pàg. 98!) o la del President del país que, suposadament, l’han substituït fa temps per un doble. Un estudi minuciós d’uns vídeos ho corrobaria… Novament, joc d’equívocs i aparences.

Sobre l’escriptura: Agualusa menciona (pàg. 58) per boca de Fèlix Ventura el prototip d’escriptor de la diàspora que ven “horror nacional”, perquè “a miseria faz imenso sucesso nos países ricos”. I després hi contraposa la feina del negre albí venedor de passats amb una sentència que podria emmarcar al seu despatx: “Faig una forma avançada de literatura” (pàg. 59).

Curiositat: el llibre va guanyar el premi britànic Independent Foreign Fiction Prize el 2007 (fundat pel diari The Independent, reconvertit el 2015 en el Man Booker International Prize), dedicat a obres estrangeres traduïdes a l’anglès l’any anterior a Gran Bretanya… Però la traducció va optar per un títol poc encertat, The Book of Chameleons (en comptes de The Seller of Pasts, per exemple, com molt bé apunta Nicholas Lezard aquí a The Guardian ), tenint en compte que no hi ha cap camaleó a la història, tot i que sí aparences canviants. En fi.

Un fragment (que m’ha fet gràcia): 

(…) Aquí há dias vi na televisão um jogador de basquetebol, um tipo inegénuo, a queixar-se dos jornalistas: “Às vezes eles escrevem aquilo que eu disse, e não aquilo que eu queria dizer”.

Referència a l’Altaïr de Barcelona: O vendedor de passados inclou una referència (p. 144) a la llibreria de viatges Altaïr de Barcelona que no deixa de ser poètica. Em permeto reproduir el fragment íntegre:

“A loja da Altair em Barcelona è a minha livraria preferida. Sempre que vou a Barcelona guardo dois ou très dias para me perder na Altair, a consultar livros e mapas, àlbuns de fotografias, a planear as viagens que farei un dia; a planear principalmente as viagens que nunca farei”.

Planificar els viatges que mai faràs és, certament, una mena de confinament. Oi? Amb pandèmia o sense, podríem afegir-hi.

«Terra somnàmbula», de Mia Couto

L’escriptor moçambiquès Mia Couto i el llibre editat en català per Periscopi

Els que de debò estan confinats, però per la cruenta guerra civil a Moçambic, són els protagonistes de la Terra somnàmbula de Mia Couto (en el portuguès original Terra sonâmbula i en català a Edicions del Periscopi, 2018, amb traducció de Pere Comellas Casanova).

Sinopsi: “El vell Tuahir i el jove Muidinga, un noi que no recorda el seu passat, busquen refugi en un autobús calcinat. A dins, hi troben uns quaderns que narren la vida d’un dels difunts. A mesura que en Muidinga els llegeix, aquesta història i la seva pròpia semblen discórrer de forma paral·lela i transitar entre la realitat i el somni”.

M’he estrenat amb el reconegut escriptor moçambiquès amb aquesta faula dramàtica (?), una de les primeres que va publicar (1992) sense haver llegit abans la seva famosa i colossal Trilogia de Moçambic (premi Jan Michalski 2020), així que m’ho he pres com un aperitiu d’aquesta o de La confessió de la lleona.

L’autobús cremat, i ple de cadàvers encara tebis que hauran de retirar, és el seu lloc de confinament físic, però en realitat ho és la guerra. De seguida Mia Couto, però, ens mostra que la història es mou en un itinerari circular molt suggerent i amb elements fantàstics. El paisatge que es mou, enlloc dels protagonistes que suposadament el recorren, té molt càrrega suggerent i simbòlica. Aquests, desproveïts de tot i amb un futur incert, en una mena de buit xuclador, troben un consol en la lectura d’uns quaderns que han trobat en una maleta d’un ocupant de l’autobús. Aquestes éssers erràtics, el nen i el vell, es connecten a una altra realitat, no sabem si de ficció, amb aquests “Diaris del Kindzu”.

Així, Tuahir, que sempre manté una distància afectiva amb el nen (refusa que aquest hi busqui el confort patern), li demana a les nits que li llegeixi un nou fragment, trossos d’aventures màgiques que es creuen amb els capítols d’una guerra que és llunyana però amb una presència molt pesant i aterridora: “És el que ha fet aquesta guerra: ara tots estem sols, morts i vius. Ara ja no hi ha país” (pàg. 189). O és que la guerra, potser, només va començar per una raó: “Per autoritzar el robatori” (Pàg. 130). I oblidar les lleis.

“És el que ha fet aquesta guerra: ara tots estem sols, morts i vius. Ara ja no hi ha país”

Curiositat del llenguatge de Mia Couto, i de la traducció: L’autor moçambiquès té el costum de crear mots al seu gust a partir de dues idees o sensacions que uneix en una sola: “Brilluent” (p. 25), “la balena moribundava” (p. 29), “el mar esquerdillejava” (p. 122), “cel estreliniós” o “errabundàncies” (p. 125), que utilitza quan canvia el paisatge.

No cal dir que els jocs semàntics representen tot un repte per al traductor, i per bé que no tinc l’original en portuguès per valorar les solucions adoptades, resulta molt suggerent i aconseguit. Com per exemple quan diu “els mentrestants”, “endur-se-la a terres molt estrangeres” (p. 120), ulls “batabatats” o “es va tantsemenfotre” (p. 159). Couto és tot un mestre en les creacions semàntiques que desafien les normes i la lògica, i per això criden més l’atenció.

Personalment (ja dic que això no vol ser cap crítica literària), la història m’atrapa molt al començament, em resulta fascinant aquesta idea del paisatge que canvia i es belluga mentre uns personatges amb prou feines caminen en cercle. També el clima de solitud, (de confinament!) amb el teló de fons de la guerra i com aquesta s’hi manifesta sense ser-hi, sense ser vista. I el seu ús innovador i vibrant de la llengua, com hem dit. Però cap al final el creuament amb la història embolicada de les lectures (amb la recerca d’un personatge perdut a una illa) em resulta una mica confós i em situa en un punt indefinit.

Potser és això el que cerca l’autor, portar-nos a un estat somnàmbul on no s’acaba de discernir la realitat (amb la guerra terrible que ho esquinça tot) i el somni. De tota manera, recomano l’experiència de llegir-la.

Com a contrapunt (i tal vegada cura) al desarrelament, em quedo amb aquesta frase:

“Compartíem la mateixa pàtria: l’Índic” (p. 31).

Ajuda a agafar perspectiva aquesta ressenya de Gustau Nerín sobre les arrels moçambiqueses de la narració de Couto, al qual s’ha comparat amb el “realisme màgic” llatinoamericà. L’autor de la divertida i llaminera L’antropòleg a l’olla o la corrosiva (i satírica) Blanc bo busca negre pobre -recomano molt totes dues- hi diu: “Couto no fabula, no inventa, però sí poetitza. Aconsegueix dotar d’una gran tendresa i sensibilitat a les més sinistres històries”.

“Couto no fabula, no inventa, però sí poetitza. Aconsegueix dotar d’una gran tendresa i sensibilitat a les més sinistres històries”

Gustau Nerín

Recordem que Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955), fill de colons portuguesos, té el el premi Camões (2013), un dels guardons més importants en portuguès, i l’escriptor africà es troba entre un dels més importants en aquesta llengua.

Biòleg i periodista durant anys, Couto és autor d’uns trenta llibres, entre ells Jersualén, Voces anochecidas, El último vuelo del flamenco, Estórias abensonhadas o El balcó del Frangipani (en català amb Periscopi), a més de contes i assaig.

També va guanyar el Prémio Vergílio Ferreira (1999) pel conjunt de la seva obra i el Neustadt, que es dóna als EUA a autors de tot el món i que han merescut abans els nobels Gabriel García Márquez o Octavio Paz, per exemple.

© Text de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.

* * *

* NOTA: veure aclariment sobre els termes “autors africans” i “literatura africana” a l’anterior post Literatures africanes per al post-confinament-1 a partir del que diu Sonia Fernández Quincoces al seu recomanable blog https://literafrica.wordpress.com/