Tres obres de José Eduardo Agualusa i Mia Couto (FOTO: LUIS BARRA/VISÃO)

Literatures africanes per al post-confinament (3):

“Només les petites bogeries ens poden salvar de la gran bogeria”, et deixa anar Mia Couto a la pàgina 80 de La confessió de la lleona (2012). La novel·la és plena de frases potents, sentències dramàtiques o/i poètiques, en la línia del millor Couto creador de llenguatge i univers propis i històries amb misteri i màgia.

I agafo aquest fil -que escau molt bé al moment actual!- per convidar novament a desconfinar les nostres lectures, els nostres mons literaris (o, si preferiu expressions de l’univers Ngũgĩ wa Thiong’o que estan fent extraordinària fortuna entre certs públics d’aquí, diria que quasi moda: descolonitzar lectures, “desplaçar el centre”).

És una opció molt saludable però sobretot un plaer quan hi ha escriptors de la talla del moçambiquès Mia Couto o l’angolès José Eduardo Agualusa, importants veus no només de l’òrbita lusòfona sinó internacional (traduïts i premiats arreu), però encara poc llegits aquí malauradament. I als quals torno amb gust en la tercera entrega de les meves ressenyes “Literatures africanes per al post-confinament”.

Parlo dels dos autors alhora perquè: 1) Comparteixen un continent i una llengua d’expressió, el portuguès, malgrat la distància entre els respectius països d’origen, Moçambic i Angola. 2) Són molt amics, i amb connexions que arriben al terreny literari, fins al punt que fa poc han publicat un llibre de tres contes escrits a quatre mans: O terrorista elegante e outras histórias (Quetzal, 2019). I 3) Agualusa explicava en una entrevista que vaig veure fa poc per internet (crec que a una cadena de TV del Brasil) que més d’un confon els dos escriptors i que això ha donat lloc a unes quantes anècdotes que els fa riure recordar, com per exemple que tant ell com Couto hagin seguit el joc de la confusió i hagin signat llibres un en nom de l’altre (potser per no desil·lusionar el lector de torn en aquella afortunada trobada…).

“La confessió de la lleona”, de Mia Couto

Mia Couto (FOTO: PEDRO SOARES)

Novel·la de gran força i escriptura preciosa, que m’ha captivat i m’ha deixat amb més ganes de Couto, “La confessió de la lleona” va teixint una història al voltant del petit poble moçambiquès de Kilimani, atrapat en les seves tradicions ancestrals i opressives, amb violència soterrada, on les dones van morint víctimes d’uns lleons que ronden la zona. Un lloc on es fan unes prospeccions sísmiques per a una companyia estrangera. Aviat s’entreveu que el “perill” que els atemoreix és alguna cosa més que unes bèsties salvatges que cal buscar i matar (“L’amenaça gran no són les feres”, pàg. 87). La tensió es fa densa a mesura que avança la narració amb l’arribada de “l’últim caçador” Arcàngel Baler i l’escriptor que l’acompanya per documentar la notícia per a un diari, un tal Gustavo que sovint és objecte de menyspreu:

“L’escriptor és una au de rapinya: demana relats de guerra”.

Abans, quan emergeix el context de la guerra al país africà (una constant a Mia Couto, com a la seva elogiada Terra Somnàmbula), un pagès contesta així al nouvingut que pregunta: “No hi ha res per recordar, senyor (…) Cap guerra no es relata. On hi ha sang, no hi ha paraula”.

El caçador Baler arrossega el seu passat (va matar el pare, també caçador, i té una relació ambigua amb la companya del seu germà, ingressat a un hospital psiquiàtric), així com un passat com a amant (fugit) de la Mariamar, que viu reclosa a casa a Kilimani des de la mort de la seva germana a mans de la lleona: “Que aquella reclusió fos a voluntat del meu pare, això no em sorprenia gens ni mica”.

Dones confinades

Queda clar que el confinament afecta totes les dones d’aquest petit i aïllat poble de Moçambic. “A totes nosaltres, les dones, fa molt temps que ens han enterrat…”, pàg. 41). Elles moren, són recloses, violentades, violades (“però quina vida tenim encara per prendre’ns?”, pàg. 102), i les creences i rituals ancestrals ho envaeixen tot, com allò de transferir el mal d’una persona a un objecte (conegut com a ikatuka, pàg. 142) o aquesta “serp coixa” (dimoni o shetani) que “es menja la felicitat de la gent” per sempre, però que en realitat “som nosaltres”.

També hi ha llengües locals com el makonde, menjars (shima, farina de mill), begudes fermentades (lipa i ugwala) o els habituals proverbis en la litertura de Couto: “Els que mengen sols amaguen alguna cosa” (Pàg. 101).

La presència de la guerra, intrínseca a la història del país i viscuda pel propi escriptor, s’hi manifesta en forma de records com el dels nens que s’amagaven al bosc amb les seves pertinences fugint de les bales.

Llibre de gran força, llenguatge poderós i poètic, i misteris que es desvetllen però mai del tot, amb el contrast de tradició i modernitat (l’avi que fa màscares sembla una picada d’ullet a Things fall apart /Todo se desmorona del gran Chinua Achebe), la narració segons el punt de vista de diferents personatges, i l’hàbil joc entre la capa real i la màgica, una frontera subtil i permeable on es mou de forma fascinant Mia Couto:

“El lleó era a dins” (pàg. 92)

“No has vingut a matar cap lleó. Tu has vingut a matar una persona” (el mossèn al caçador, pàg. 171).

Mia Couto, apunt biogràfic: Antônio Emílio Leite Couto va néixer el 1955 a Beira (Moçambic) fill d’emigrants portuguesos. Va començar a escriure poesia abans de dedicar-se a la novel·la, els contes (també infantils), l’assaig o la crònica, amb una trentena d’obres publicades, premis com el Camôes de les lletres portugueses o el prestigiós Premi Internacional Literatura Neustadt dels EUA. Va dedicar-se durant una dècada llarga (1974-1985) al periodisme però ho va canviar per la biologia, especialitzant-se en l’ecologia (investigació i protecció del medi natural, per exemple a la costa). Com a escriptor ha estat traduït a 24 llengues (a Portugal és l’autor estranger més venut) i se l’ha comparat amb Gabriel Garcia Márquez i Guimarães Rosa. La seva novel·la Terra sonâmbula (en parlava en aquesta anterior ressenya) és considerada un dels deu millors llibres africans del segle XX. Altres obres seves són: El último vuelo del flamenco, Jesusalén, El balcón del frangipani o el recull de cròniques periodístiques Cronicando.

* Vegeu també aquesta ressenya de Carlos Zanón al diari El País sobre La confesión de la leona.

“La sociedad de los soñadores involuntarios”, de José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa (FOTO: DANIEL BIANCHINI)

Ja coneixíem en Daniel Benchimol, periodista de les novel·les d’Agualusa aficionat a ‘col·leccionar’ desaparicions, ja sigui persones, avions, coses… Aquí, acabat de divorciar, el nostre estimat Daniel va parar a un hotel del sud de Luanda, la capital d’Angola, on inicia una relació curiosa amb el seu propietari, Hossi, exguerriller que pateix amnèsia i que… apareix als somnis del periodista quan el té a prop.

José Eduardo Agualusa ens porta per una fascinant història de somnis, records, misteris amb connexions molt suggerents, amb algunes fixacions seves d’altres llibres però amb nous fils que s’allarguen des d’Angola al Brasil o Sudàfrica, amb el teló de fons de l’entramat polític angolès post-bèl·lic i una mirada més decidament crítica sobre la realitat del país.

Al·licients indiscutibles d’aquesta novel·la són el component fantasiós i màgic que es creua amb la realitat, alguns tocs satírics, i una invitació a deixar-se portar per un fil imprevisible i amb diversos vincles de temes i personatges en principi aliens, a estones a prop del thriller (hi ha un intent d’assassinat), i que enganxa fins al final. Agualusa és un mag de la narració que fa dir a un dels personatges:

“El tiempo és una mentira, pero es una mentira necesaria. La muerte también” (pàg. 54).

Fotos, desaparicions, somnis…

Hi trobarem la recerca del Daniel del per què somia de forma recurrent amb persones reals (desconegudes). Un avió i un pilot desapareguts anys enrere amb una bossa diners. Una càmera de fotos submergible trobada al mar amb fotos a dins molt misterioses, que connecten amb el que somnia. Una artista plàstica sudafricana, Moira Fernandes, que plasma en pintura els seus propis somnis. Un viatge a Recife (Brasil) per assistir a un experiment d’un científic que ha ideat una màquina per “filmar” els somnis, o quasi. I el futur, també? Un pont a Cuba, també, amb un estrany i seductor personatge que guarda coses que van passar a l’illa…

Tot això, amb canvis de narrador, la sort que corren uns joves activistes antigubernamentals (entre ells la filla de Daniel i la seva exdona Lucrecia i un nebot del Hossi) detinguts a la presó per pressumpte “terrorisme”, i on acaben d’iniciar una vaga de fam que crea controvèrsia. S’ha d’anar fins al final a costa de la vida? Servirà d’alguna cosa? Això quan abans el novel·lista ens ha deixat anar frases com: “Un tipo sabe que nació en el Tercer Mundo cuando tiene más miedo a los policías que a los ladrones” (pàg. 127). O “la guerra no se acabó, amigo, sólo duerme” (pàg. 146).

Difícil resumir aquesta història tan ben teixida i imaginada, però després de gaudir de les seves formidables Teoria general de l’oblit (Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Catalunya) i O vendedor de passados (Independent Foreign Fiction Prize de 2007) no hi ha dubte que José Eduardo Agualusa ens sorprèn altre cop com un creador únic que et converteix en seguidor incondicional. La trobada amb el pilot de l’avió desaparegut, per exemple, està narrada amb un ritme emocionant que et clava a les pàgines.

Un viatge fabulós per una Angola contemporània i alhora fantàstica, pels somnis i pels desencants, les memòries i esperances a la riba de l’Atlàntic, en una solitària terrassa on els misteris van canviant com la brisa i les ombres que ronden aquest hotelet del Cabo Ledo, l’Arcoíris.

“Cada homem é uma raça”, de Mia Couto

Un llibre de relats que ja té uns anyets (1990) i que s’ha reeditat força vegades perquè la seva poètica no té data de caducitat i continua meravellant amb les seves referències a cultures tradicionals de Moçambic i els seus característics jocs semàntics a base de crear paraules noves unint termes complementaris lliurement: “Não aceitava argumentiras” (pàg. 11). O “Ela sempre querendo bailações, distractividades…” escriu al relat Mulher en mim, de llenguatge especialment ric i suggerent.

Recordava haver llegit com el recomanava Pep Barnadas (Altaïr), en una entrevista que li van fer anys enrera, entre les lectures que l’havien marcat. Venint d’un viatger de la categoria i coneixement de Barnadas, el títol va passar directament a la meva llista de pendents. I ara que m’ha agafat per lectures lusoafricanes, he aprofitat una versió en el portuguès original d’aquests relats primerencs de Mia Couto (editorial Caminho/col·lecció Outras margens, de Lisboa, disponible a la biblioteca Clarà de Barcelona).

Una lectura deliciosa, no cal dir-ho, amb aquest “português com a melodia das línguas africanas”, com ha descrit algú la manera particular d’escriure del moçambiquès (el meu portuguès brasiler estudiat durant pocs anys em serveix prou, i un diccionari sempre ajuda a salvar esculls). Val la pena l’experiència amb l’original, tot i les bones traduccions al català (o castellà) que han fet d’altres llibres seus traductors com Pere Comellas.

Onze contes

Són 11 contes i, a part de la “melodia”, contenen moltes referències a elements de les cultures d’aquest part de l’Índic africà. Em sembla brillant quan diu “as pernas marrabentavam” (moviment de les cames en referència al ritme popular de la música de Moçambic, la marrabenta), per exemple. També incorpora variants de la parla local com “kóbiri” (moneda, adulteració de “coure”), “shingrese” (anglès) o “custumunha” (de testemunha, testimoni).

Per descriure com creix la panxa d’una embarassada fa un bonic símil amb la lluna (lua, en portuguès):

“A barriga de Chiquina luava, de desenho cheio”

No hi ha dubte que va trobar una bona acollida la idea del títol, que ve de la història d’un ocellaire quan contesta sobre la seva raça: “Minha raça sou eu mesmo. A pessoa é uma humanidade individual. Cada homem é uma raça, senhor polícia”.

Personatges que trobem en aquestes històries curtes: una geperuda, Rosa Caramela (“barreja de totes les races”), que un nòvio va deixar plantada a l’altar (o això es diu) i ara s’entreté a cuidar i parlar amb estàtues. Un ocellaire que viu dins un baobab i al qual li atribueixen inexplicables moviments dels mobles de les cases del poble. Un pescador cec que viu a la barca i, aferrat a tradicions molt patriarcals, no deixa sortir la dona a pescar… (la història de com va perdre els ulls és impactant). Una princesa russa que espera el tren de l’amor. Un barber que assegura haver tallat els cabells a Sidney Poitier a la seva humil barberia (on escombra meticulosament perquè una llegenda diu que, si un ocell fa el niu amb els cabells, al client ja no li creixeran més…).

© Text de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.