[Literatures africanes per al post-confinament-i 4]

Nació criolla, de José Eduardo Agualusa (Edicions de La Magrana, 1999; 2ª edició), amb traducció de Rosa Martínez Alfaro (títol original: Nação crioula, 1997). 142 pàgines. Gran Premi Literari de la Radio Televisió Portuguesa (foto de l’autor de la seva web).

A l’angolès José Eduardo Agualusa li haurien de donar aviat un altre premi literari per les nostres latituds per revaloritzar-lo i llegir-lo com es mereix i per reeditar, per exemple, aquesta petita joia literària introbable que és Nació criolla. Una fantàstica història d’un amor secret a l’Angola de finals del segle XIX –entre un explorador portuguès i una bella filla d’esclaus esdevinguda poderosa, rica i cultivada, encara que fugisserament- en plena lluita per l’abolició de l’esclavitud, a cavall de Luanda, Lisboa, París i Rio de Janeiro.

L’edició en català de La Magrana és una delícia per fer una immersió literària en aquesta societat colonial africana en decadència i les seves lluites de poder sense escrúpols amb el rerafons abolicionista (el bergantí Nação Crioula va ser, diu, l’últim veler negrer de la història). Llàstima que el llibre està descatalogat, no es troba ni en català ni en castellà si no és de segona mà o… a una biblioteca. Feliçment, la tenen a la Vapor Badia de Sabadell.

Luanda, finals del segle XIX

Agualusa, del que m’he fet seguidor entusiasta des de la Teoria General de l’oblit (Premi Llibreter), en català amb Periscopi, dona forma a aquesta història fascinant de forma enginyosa, només amb les cartes que escriu el protagonista, Fadrique Mendes, un aventurer portuguès que desembarca al port de Luanda el maig de 1868. Reconstruïm la seva història d’amor, dramàtica i amb girs inesperats, amb la bellíssima Ana Olímpia, nascuda esclava, filla d’esclava i d’un príncep congolès que els portuguesos han tancat durant anys a una cel·la amb tres esposes més.

Amb Ana Olímpia es va casar, quan només tenia 14 anys, el negrer Victorino Vaz de Caminha, nascut a Bahia. En morir, ella ja s’ha cultivat extensament (un professor vingut de París marxarà d’Angola havent embarassat dotze esclaves, per cert, i el succeeix un mestre de música i fotografia napolità molt més moderat), hereta el seu palau i acaba organitzant-hi reunions mixtes i cultes, on es parla d’abolir l’esclavitud però… ella mantindrà els esclaus al camp.

Tot és més complexe del que sembla a l’Angola abans de la independència, com molt bé li retrata el cuidador Smith a Fadrique només arribar, mentre l’afaita: “No hi ha ni un sol home honest, ni muller fidel, ni damisel·la discreta” (p. 11). I més: “Ningú no treballa a Luanda excepte els esclaus” (p. 12). Més endavant es diu que, malgrat l’abolicionisme, molts no alliberen els esclaus perquè “seria com alliberar la meva família”.

Negrers i abolicionistes

Ens anem posant en context i comencen a desfilar-hi personatges com l’austríac Arsénio de Carpo, la boja i cruel Gabriela Santamarinha, que apallissa les eclaves, un germà del difunt Vaz de Caminha que arriba a Angola amb fosques intencions… Entren en escena, en aquesta fantasia d’elements ambigus típics de l’escriptor angolès, l’escriptor Eça de Queiroz (considerat el millor del realisme portuguès del segle XIX), o el músic brasiler Luiz Gonzaga, que hauria estat company d’internat del Fadrique a Coïmbra i el 1872 viu instal·lat a Benguela…

Millor no desvetllar gaire més d’aquesta història d’amor epsitolar i deixar-se emportar pels esdeveniments -els primers passos d’una societat secreta antiesclavista-, fins a Lisboa, Londres, París o Olinda, al Brasil, on es venen els esclaus i on comencen a haver-hi les primeres revoltes…. Hi ha també una crítica ferotge al colonialisme portuguès, que s’oblida dels seus:

“Els importa poc el destí que porta el continent”.

[Sobre els portuguesos instal·lats a les colònies africanes] “Uns quants, així oblidats, perden de pressa la memòria de la pàtria i en poc temps es tornen salvatges. Aquests són els més feliços” (p. 112)

“S’endinsen al bosc (“Déu és gran”, acostumen a dir) i així, de la mateixa manera que canvien els seus pantalons i les seves camises per parracs de pell, abandonen també la llengua portuguesa, o la utilitzen a pedaços, barrejada amb els idiomes sonors de l’Àfrica”

A quants els ha vingut al cap El cor de les tenebres de Conrad en evocar aquesta imatge?…

A Nació criolla tot és més romàntic, seductor i amb una irionia més atlàntica i lusòfona. Com quan es planteja Fadrique que, per “construir una Àfrica portuguesa”, caldria que “Portugal es fes africà” i “es traslladés a Luanda la capital del regne, el rei i la Cort, la Cambra dels Diputats, tots els ministeris i, naturalment, els pastissos de Belém (…) i “transferir cap a Portugal els criminals que han de complir pena de deportació a Angola i Moçambic”, etc.

Deliciosa, captivadora lectura, sens dubte, d’aquest celebrat autor de 13 novel·les, entre elles O vendedor de passados (Independent Foreign Fiction Prize, 2007), Teoria geral do Esquecimento (finalista al Man Booker International), A sociedade dos Sonhadores Involuntários, Estação de chuvas… Sempre et deixa amb ganes de més, com ja he dit altres vegades. Ara que Penguin Random House ha adquirit La Magrana potser seria el moment de…

© Text de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.