En poques setmanes, alguns dels més pretigiosos premis literaris internacionals han guardonat autors africans. Una veritable onada que pot omplir d’orgull el continent, més acostumat –malauradament- a rebre l’atenció per notícies desastroses i, en general, alienes al món cultural. El fenomen s’ha escampat des del Nobel per al britànic originari de l’illa Zanzíbar (Tanzània) Abdulrazak Gurnah fins el Booker britànic, el Goncourt francès, el Neustadt nord-americà o el Camões de les lletres portugueses.

Abdulrazak Gurnah, Boubacar Boris Diop (foto: Rama), Damon Galgut (foto: Etonnants Voyageurs), Mohamed Mbougar Sarr (foto: Bertrand Guay-AFP), Paulina Chiziane (foto: Otavio de Souza), Tsitsi Dangarembga i David Diop (de dalt a baix)

Un sorprès Abdulrazak Gurnah, força desconegut i poc llegit fins i tot al seu país, reconeix –quan finalment ha parlat públicament– que encara no sap per què li han donat el Nobel de Literatura. I a la moçambicana Paulina Chiziane li van donar la notícia del Camões amb una gran “confusão”: se li va cremar el que cuinava aquell dia a la paella, mentre arribaven amics i trucades. I ella, que abans que novel·lista es considera una “contadora d’històries” del seu poble, confessava poc després que li costava pair una alegria així:

“Isto para dizer que foi com muita emoção, gente que vem do chão, como nós, moçambicanos, e africanos de uma maneira geral, não estamos habituados a estas coisas boas. Estamos mais habituados à dor, porque houve um acidente aqui, um desastre ali, nós sabemos melhor gerir a dor do que a felicidade” (a l’entrevista d’Amós Fernando al DW).

No deixa de cridar l’atenció que molts dels premiats en diferents certamens fa anys que viuen instal·lats en països europeus i escriuen en anglès o francès. Això es fa més evident ara que les travesses del Nobel apunten fa anys al kenyà Ngugi wa Thiong’o, que va abandonar fa temps l’anglès per continuar la seva obra només en kikuiu… Què deu pensar de tot això l’autor de Descolonizar la mente i Un grano de trigo?…

Gurnah, emigrat a Anglaterra als 18 anys, mai ha publicat en el seu suahili patern. I les seves novel·les giren molt al voltant de l’emigració, de les cicatrius postcolonials (en particular l’Alemanya amb totes les barbaritats comeses a l’Àfrica Oriental), de construir-se una llar i una identitat en un país aliè com el Regne Unit (pensem que ell arriba de jove a una ciutat anglesa petita i no precisament multicultural)… però també sobre una Àfrica imperfecta (i cruel) ja abans de la colonització. Cruïlla de cultures i ètnies, dislocació, soledat, trauma, i també un racisme que ell veu créixer de forma preocupant.

«After lives», l’últim del Nobel tanzà

El seu últim llibre, After lives (2020), arrenca abans de la Primera Guerra Mundial a l’Àfrica Oriental Alemanya (després Tanzània) i recorre la colonització, la independència… i como tots aquests esdeveniments afecten no només els països sinó també els individus. Professor jubilat de la Universitat de Kent, Abdulrazak Gurnah explica que va tardar uns 12 anys a aconseguir que algú el publiqués… just abans de llençar la tovallola. Aviat les seves novel·les seran més fàcils de trobar que ara.

Només cinc autors africans han merescut el Nobel de Literatura, quatre d’ells anglòfons (els anteriors són W.M. Coetzee, Nadine Gordimer i Wole Soyinka) i l’egipci Naguib Mahfuz (arabòfon). Aquest Nobel sorpresa sembla marcar distància, a més d’autors ‘candidats’ en llengües autòctones com Ngugi Wa Thiong’o, potser amb un passat recent del premi en favor d’una “diversificació”… Recordem que l’escàndol sexual (amb condemna, a banda de filtració d’informació) de la parella d’una membre de l’Acadèmia Sueca el 2017 va deixar l’edició de 2018 sense cerimònia (aquell premi es va donar l’any següent a la polonesa Olga Tokarczuk junt amb el guardonat del 2019 pròpiament, l’austríac Peter Handke, decisió controvertida per certes posicions pro-sèrbies de l’escriptor durant la guerra dels Balcans). Abans, la concessió del Nobel literari a un músic com Bob Dylan el 2016 tampoc va acabar d’entendre’s del tot, malgrat la qualitat de les seves lletres i poemes… en anglès, és clar.

Gran any de les lletres africanes

En fi. Aquest és “un gran any per l’escriptura africana”, ha dit emocionat el sud-africà Damon Galgut, que s’ha emportat el Booker 2022 (un dels premis més prestigiosos de les lletres anglòfones) en el seu tercer any com a finalista per The Promise. Una novel·la sobre una família sud-africana blanca que ha de complir una promesa feta al seu criat negre. El tema és «el temps i com el temps passa». I els valors com la lleialtat, la confiança o la traïció.

Hem de celebrar també el Booker International (és a dir, del millor llibre traduït a l’anglès i editat a Gran Bretanya o Irlanda, compartit entre l’autor i el traductor) per al franco- senegalés David Diop i el seu Germans d’ànima, del qual ja en vam parlar aquí.

El Goncourt més jove

Com a mostra de la gosadia i aposta d’alguns jurats, d’altra banda, els que ens mirem els premis amb certa distància -i basem les nostres lectures en criteris més diversos-, apreciarem aquest any un Goncourt com el del senegalès (establert a França) Mohamed Mbougar Sarr. Jove i «torrencial» escriptor de només 31 anys, que t’atrapa a les 600 pàgines de La plus secrète mémoire des hommes (de l’editorial independent francesa Philippe Rey i la senegalesa Jimsaan), Sarr és un devot confès de Roberto Bolaño. I el primer senegalès que mereix el gran premi de les lletres franceses: 10 euros simbòlics de dotació però un gran prestigi i milers de vendes assegurades. Al llibre evoca la figura de l’escriptor malià Yambo Oulologuem, l’anomenat «Rimbaud negre».

Si hem d’anar a buscar (rars) casos de novel·les escrites originàriament en wòlof i després traduïdes a altres llengües (en aquest cas l’anglès) tenim Boubacar Boris Diop com a pioner amb Doomi Golo (The hidden notebooks). Però no és aquesta sinó Murambi, the book of bones (2006), versió anglesa de l’original Murambi, le livre des ossements (2000) –editada també en castellà- la que li ha valgut el prestigiós Neustadt International Prize for Literature, dotat amb 50.000 $.

El prolífic i reconegut escriptor de Dakar, autor de la premiada Les Tambours de la mémoire o l’assaig publicat al nostre país África más allá del espejo, enllaça les vides de botxins i víctimes del genocidi de Ruanda (1994) a la novel·la Murambi: más allá de los huesos. Les respostes a l’horror (un milió de morts en 90 dies) les busca Cornelius Uvimana, un professor d’història ruandès que es troba a Djibuti en el moment de la massacre.

Lletres, activisme i cinema de Zimbàbue

Com a colofó, l’escriptora, activista política i directora de cine zimbabuesa Tsitsi Dangarembga ha estat distingida a la Fira de Fràncfort amb el premi de l’associació d’editors i venedors fundat el 1950: el Premi per la Pau del Comerç del Llibre Alemany. El jurat n’ha descatat, entre d’altres aspectes, que “mostra conflictes socials i morals que van molt més enllà del context regional i obren espais de ressonància per a qüestions globals de justícia. En les seves pel·lícules aborda problemes que sorgeixen del xoc de tradició i modernitat. Els seus missatges s’adrecen amb èxit a un públic ampli tant a Zimbàbue com als països veïns”.

«Cadascú de nosaltres, en la seva llengua, en la seva forma d’expressió, sigui home o dona, en un món globalitzat s’ha d’afirmar des de la seva pròpia essència»

Paulina Chiziane, primera dona africana en merèixer el Camões

I per acabar amb un missatge d’una altra guanyadora, que justament ha abordat moltes qüestions sobre les dones a Moçambic, tornem a Paulina Chiziane (la primera dona africana que el guanya) quan li pregunten per la repercussió del Camões (del qual desconeixia l’existència!), i que fins ara només han guanyat dos moçambicans més, José Craveirinha (1991) i Mia Couto (2013):

“Eu sou mulher, sou mãe, claro, e sou negra. Este prémio sempre girou entre brancos e mulatos. Uma preta igual a mim receber este prémio, eu digo: «O quê? Será que falo bem português?» Mas pronto, o essencial é dizer o seguinte: cada um de nós, na sua língua, na sua forma de expressão, seja homem, seja mulher, num mundo globalizado deve se afirmar a partir da sua própria essência” (Deutsche Welle-DW).

Serveixin tots aquests premis, i la repercussió mediàtica que comporten, per canviar la nostra mirada sobre un continent que en l’última dècada ha viscut una renaixença literària amb molts noms de pes que reclamen el seu lloc a la literatura contemporània, sense distinció de geografies o llengües. Premis per desconfinar les nostres lectures, en definitiva.

© Text de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.