“O Agualusa inventa tudo!», deixa anar de cop Mia Couto, amb un somriure que trenca el seu posat seriós habitual. I és que el seu amic angolès pretenia explicar una de les seves pròpies anècdotes, sobre un escriptor cec (o alguna cosa així), i el moçambiquès feia que no amb el cap (com si ho expliqués a l’inrevés)… Moment graciós que venia a resumir aquesta trobada fantàstica: “Els traductors de somnis”, dins el Kosmopolis. Un autèntic luxe pels que tenim ells dos com a autors de capçalera.

Expectació al Centre de Cultura Contemporània (CCCB), amb un hall quasi ple que, després de fer cua, hem anat ocupant el públic perquè amenaçava pluja al Pati de les Dones, a fora. I sí, són aquí. Som en pandèmia però han arribat a Barcelona i se’ls veu conversant a les ombres del costat de l’escenari. Sembla impossible però, per fi, un acte literari de gran volada i presencial, d’aquells que tems que et cancel·lin el dia abans… Dos grans de les lletres en portuguès i de terres africanes, vells amics d’altra banda –els hem vist en moltes converses gravades- que coincideixen uns mesos l’any a Moçambic. Un viu a Beira, on va néixer, i l’altre alterna residència a Ilha de Moçambique amb Lisboa o Rio de Janeiro.

L’angolès Jose Eduardo Agualusa i el moçambiquès Mia Couto s’acomoden a banda i banda, l’equip de filmació ja està transmetent per les dues pantalles grans (aquell mateix vespre ho penjaran al canal de Youtube del CCCB), comença a treballar la traducció simultània i Tania Adam, que s’adreça a ells també en portuguès des de l’esquerra, condueix la conversa.

I ens parlen de somnis, és clar, i de realitats diverses, ficcions i realitats, memòria, oblit i construcció… Diu per exemple Couto que, recorrent el nord del seu país (Cabo Delgado), on hi havia hagut tràfic d’esclaus, ningú semblava recordar res quan els preguntava. “Eren còmplices dels europeus i dels àrabs”, explica Couto, “però aquest passat recent és massa recent, encara no ha passat. I per prudència, o per la construcció de la identitat nacional, cal oblidar això”.

O el que passava amb la Guerra Civil, que després de tant de temps desmembrant Moçambic (un milió de morts en 16 anys) va deixar també un buit de paraules fins i tot pocs mesos després d’acabada. “A vegades cal oblidar i cal recordar”, apunta Couto, i aquí entra “el paper de la literatura, el d’aixecar aquest vel” a un “oblit fals”. I no és fàcil, perquè sovint “vencedors i vençuts es barregen, estaven junts”, afegeix tot mencionant que a les files de l’exèrcit portuguès lluitaven molts moçambiquesos…

Agualusa s’hi afegeix amb dades històriques (“sempre molt més interessants del que ens expliquen a l’escola”) com el fet que indis brasilers van combatre amb la Companyia de les Índies a Angola per fer fora els portuguesos. I d’aquí surt aquest personatge del pirata de la seva novel·la La reina Ginga, el primer pirata documentat de la història que tenia… una pota de pal. “I vaig pensar “no pot ser, no puc posar un pirata amb pota de pal a la novel·la, li traurà credibilitat!”, però al final l’hi vaig deixar… La pròpia realitat és tan “inversemblant, esbojarrada”…, deixa anar.

I altres vegades cal inventar-la. Per a la pel·lícula, afegeix Agualusa, sí que es va ometre la dada real que la reina Ginga «tenia un harem de més de 50 homes als quals vestia de dona, i presentava com si fossin dones». Era un tema incòmode en un país molt “masclista” com Angola.

Versions múltiples

Apassionant conversa, en fi, entre l’autor de Teoria general de l’oblit i el de La confessió de la lleona i la premiada Triolgia de Mozambique. Perquè la realitat, explicava Couto, té “versions múltiples” (i això reafirmava l’anècdota del principi). I l’angolès afegia que “fins i tot la teva versió canvia amb el temps” (…). “Moltes de les nostres memòries i identitats són construccions”. Qui millor per dir això que l’autor de la suggerent història d’El venedor de passats, sobre un personatge que “fabricava” biografies i familiars a mida per encàrrec…

Agualusa té uns quants llibres on els somnis juguen un rol important. I la seva literatura es situa en un punt ambigu que resulta molt suggerent, entre la realitat i la fantasia. Preguntat per això, diu: “El somni forma part de la realitat. El que jo he sentit en un somni es veritable. Els meus sentiments són veritables”. I afegeix que “el somni ens prepara per a la realitat” (per exemple, somies amb una situació perillosa, i això funciona com avís del que no has de fer). I sí, ell escriu molt a partir del somnis. “Per a mi és fonamental”.

Curiosament, Mia Couto no recorda mai el que somia, confessava entre somriures. Tant és així, que “quan a casa cadascú explicava els seus, jo em sentia en situació d’inferioritat, i me’ls inventava”… Però no per mentir, sinó perquè, al final, la realitat es pot explicar de moltes maneres…

Cal haver llegit novel·les dels dos autors per entendre aquesta connexió en la construcció de mons particulars (ja ho he escrit en altres posts d’aquest blog; no voldria repetir-me) i que algú va comparar amb el Realisme Màgic llatinoamericà, però Agualusa en diu, amb humor: “A Angola hi ha un llac on es creu que hi ha una divinitat aquàtica. Nosaltres ho necessitem, tenim una certa inclinació per allò meravellós. Altres creuen en un home que convertia el pa en peixos i caminava sobre les aigües…» (riures).

«Os vivos e os outros»

Agualusa ha publicat recentment la novel·la Os vivos e os outros, que malauradament encara no ha arribat aquí i tenim moltes ganes de llegir. Hi torna a aparèixer el nostre conegut Daniel Benchimol, periodista aficionat a les desaparicions que ja sortia a la Teoria general de l’oblit i a La societat dels somiadors involuntaris. Aquí es reuneixen una trentena d’escriptors africans a la màgica Ilha de Moçambique per un festival literari. Però una tempesta molt violenta al continent (i un esdeveniment més tràgic que es veurà després) els manté aïllats durant set dies… Segueixen “uma série de estranhos e misteriosos acontecimentos, que colocam em causa a fronteira entre realidade e ficção, passado e futuro, a vida e a morte, e inquietam os escritores e a população local”…

“No s’ha d’escriure amb certeses, s’ha d’escriure amb dubtes…”

Recepta final per a escriptors, segons Agualusa: “No s’ha d’escriure amb certeses, s’ha d’escriure amb dubtes…”

La trobada del Kosmopolis va ser un regal. Ens preguntem si no seria millor deixar els dos amics sols, davant una cervesa, i conversar ells a la seva manera. L’escenari imposava i no era fàcil plantejar preguntes, segurament, perquè malgrat els punts en comú són dos autors amb els seus mons particulars i una obra extensa. Però a vegades els dos escriptors et treien curiositats com aquesta d’un net del rei de Portugal, que resulta que viu a Moçambic «al mig del bosc, on cria porcs, està envoltat de tortugues… I viu casat amb una gabonesa», ens revelen. A mi em va evocar de seguida certs passatges de Nació criolla (Edicions de La Magrana, 1999) … Tema per a una història? Doncs sí, es veu que la dona de l’Agualusa, que és cineasta (i moçambiquesa), en prepara un film.

© Text i fotos de Carles Cascón, 2021

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.