Bata. Passeig Marítim

Bata és una d’aquelles ciutats que no m’atreviria a recomanar a ningú -per allò de no perdre les amistats- però que, per alguna raó, t’atrapen. A mi em va acabar seduïnt i regalant-me emocions positives. Potser és fàcil que t’agradi Bata si vens de Malabo o, simplement és que trobes petits plaers com la vista a l’oceà des del seu llarg, ampli i quasi desert passeig marítim, algunes terrasses (com la del Centre Cultural Francès) beneïdes per la brisa marina, la intensa vida comercial i social, o… la simpatia i hospitalitat dels camerunesos i altres immigrants africans que treballen aquí: va ser un consol compartir certes opinions sobre el país i la nostàlgia de l’alegria, la música i l’hospitalitat de casa seva.

La visita, dilluns de bon matí a la delegació del Ministeri de Turisme, em va tornar de cop a la realitat de Guinea: després del frustrat intent de treure’m el permís a la capital, a Bata em deien que… el “delegado” havia marxat a Malabo i no se sabia quan tornaria (!)

Havia arribat el dia abans i ja havia emparaulat un preu amb un dels meus contactes per llogar un cotxe amb xofer i visitar la regió continental per la ruta de Monte Alén, però de sobte em trobava altre cop pres a una ciutat. Sense el pertinent permís turístic no podia viatjar: impossible passar els controls de carretera més enllà de Mbini.

No sabia quan podria sortir de Bata. L’endemà? Al cap d’una setmana? Vaig anular el viatge en cotxe.

Bata. Darrera el Panafrica Hotel

Vaig fer tots els tràmits del permís amb un amable (sí, amable!) funcionari excepte pagar (els papers es paguen quan ja te’ls han fet, evidentment, i aquí ho volien en metàlic així que, malauradament, els timbres comprats a la Tesorería Malabo eren de cop i volta paper mullat). I em vaig omplir de paciència africana. Vaig deixar els papers amb el senyor i li vaig demanar el seu mòbil. Això era dilluns.

Dimarts al matí: no sabien res del delegado.

Dimarts al migdia: res.

Dimarts a les 3 de la tarda, a punt de tancar: no, avui segur que no. Potser demà.

Faig una trucada a un diplomàtic espanyol i rebo la promesa de fer una gestió al respecte.

Dimecres al matí: “Todavía”, em contesta el senyor de la delegació (traducció: “todavía no ha vuelto de Malabo y no tenemos ni pajarera idea de cuando lo hará”).

Bata.Centro Cultural Español

Recomanat per una tieta que uns amics guineans de Sabadell tenen a Bata, el dia abans vaig anar a fer un dinar memorable al restaurant La Fermé de la platja de Bome, que porten un matrimoni format per un espanyol i una guineana. L’espanyol no em va animar gaire (“la cosa está caliente y la semana próxima se va a poner peor”) i quan li vaig dir que volia anar a Monte Alén em va deixar anar: “Allí no vas a ver nada, sólo mosquitos. Verás más bichos aquí que allí”, deia, mirant la selva que començava més enllà de la carretera. I va afegir: “¿Ya tienes el kit anti-palúdico? Un cliente mío se murió en España de malaria. A otro le cogió dos veces seguidas. Aquí hay una malaria muy fuerte: estás dos días con fiebre, piensas que has cogido gripe y al tercero te mueres”.

Vaja, gràcies.

Sumat això al rumor del tancament dels aeroports i fronteres, i la incertesa d’obtenir el permís, els meus primers dies a Bata van ser ideals per fer-me venir un gran desig d’escapar-me a Camerun a veure uns bons amics. Un exemple de la paranoia és que, en cercles guineans, va arribar a circular la recomanació d’omplir el congelador de provisions per a unes quantes setmanes! Com si hagués de venir una guerra. “El problema es que yo no tengo congelador”, em deia una dona, tota preocupada.

Només quan jo mencionava l’illa de Corisco sentia comentaris positius i estimulants dels meus interlocutors guineans. Aleshores sí: es dibuixaven els primers somriures.

– ¡Ah, allí hay una arena muy blanca!

– Muy bonita, muy tranquila…

– etc.

Així que estava clar: si mai obtenia el permís turístic, havia d’anar primer de tot a Corisco I oblidar-me, de moment, de la resta.

I dimecres al matí, sorpresa: just quan estava a punt de sortir cap a Mbini amb el Miguel Ángel, el meu nou amic i simpàtic company de viatge guineà, em truca el senyor de la Delegació: tenia els permisos signats!!

Els permisos, per fi!!

No m’ho podia creure. Era una home feliç, lliure…! Hi vam anar de seguida, li vaig abonar 20.000 CFA (30 euros) per cada permís (un per Cogo i Corisco i un altre per la resta del país) i no em vaig estar de donar-li una propina a l’home. Aquest, incomodat per aquest gest, va rubricar aquella bella jornada amb un “lo hago porque es mi trabajo”. Va sonar tant honest que, venint d’un guineà, em va entendrir, emocionar fins i tot.

Eufòric, ingènuament eufòric, podríem dir, vam marxar cap a Mbini amb aquells dos papers mecanografiats i doblegats i els vaig mostrar al primer control policial junt amb el passaport. Passar aquella barrera va ser un plaer similar a fer un cim. Em sentia com un ambaixador viatjant en jet privat.

Mbini

Mbini: visita als edificis que queden de la colònia espanyola, inclosa l’església i les restes d’una taula de pedra amb vistes al mar, excursió en moto fins a la desembocadura del riu i un bany refrescant, unes cerveses gratis amb amics del Miguel Ángel, visita als pescadors, vistes a l’estuari de Río Benito, un bon pepesup de peix amb yuca a un restaurant casolà, etc.

El nostre acompanyant, que sembla que és tota una autoritat del municipi, és propietari de diversos negocis que ha ha batejat tots amb el nom de “El Pato Lucas”, com si fos una franquícia. També té un “pub” (un petit bareto de parets de fusta) que ha batejat com a El Paff Lucas (sic.)

Mbini

Mbini

Mbini

Mbini

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW