[Crònica en diferit d’un viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2011]

A Guinea Equatorial no n’hi ha prou amb el visat, com ja he dit. A menys que el visitant no pretengui sortir de Malabo o Bata calen, a més, els respectius permisos turístics per diferents regions del país. El procés per obtenir-los no ajuda gaire el nouvingut a sentir simpatia per la terra d’”acollida” (és una manera de parlar).

Vaig arribar dijous al vespre i divendres al matí no vaig anar prou d’hora al Ministeri de Turisme, segons sembla: quan hi vaig tornar amb tots els requisits que m’havia dit una endormiscada funcionària, aquesta ja no hi era i ningú més autoritzat em podia informar, fer ni molt menys signar el permís, en cap despatx de les tres plantes del vell i polsós edifici, on s’amuntegaven papers esgrogueïts en carpetes marrons de pols sobre prestatges abandonats, a l’abast de qualsevol. Tot i que en teoria la jornada acaba a les 4 de la tarda, cap a les 2 estava clar que seria impossible aconseguir alguna cosa.

“Mejor volver el lunes”. Què? Això vol dir que no puc sortir de Malabo fins dilluns si tinc molta sort??

El periple infructuós, en el qual em va acompanyar amb molt bones intencions un jove universitari guineà nebot d’un músic amic meu instal·lat a Sabadell (“él te puede ayudar con los permisos”, m’havia dit amb molt bona fe), mereix ser relatat amb detall.

“Una foto carnet, la fotocòpia del passaport i una instància”, ens havia dit la dona. I pagar les taxes a Tesorería.

El problema era que ella no tenia cap model d’instància ni mitjans per fer-la.  “Aquí no tenemos máquinas”, va dir, referint-se a ordinadors i impressora, però a qualsevol ministeri ens en podien fer una, va assegurar. Al Ministeri d’Afers Exteriors, davant de l’hotel Yoly Hermanos, el funcionari tenia “màquines” però no tenia ni idea de què li estàvem demanant (o no tenia ganes de saber-ho). Millor anar a una “oficina privada”, va suggerir.

A una oficina propera, finalment, dues simpàtiques noies ens van redactar i imprimir la instància on es sol·licitava el permís, bla, bla, bla i, tal com mencionava en el “post” anterior, amb la corresponent grandiloqüència guineana (“…del correcto proceder de V.E., cuya vida guarde Dios muchos años (…) POR UNA GUINEA MEJOR, etc.). El tràmit va servir, al menys, per tenir una mica de conversa en la qual em van acabar donant, molt gentilment, el mòbil d’un ballarí camerunès amic seu que em podria guiar per la (paupèrrima) escena musical de Malabo.

A l’edifici de la Tesorería, on la pluja ens va fer esperar una bona estona, vam aconseguir els tres timbres de 5.000 CFA (uns 22 euros en total) per pagar el permís al Ministeri (allà no es paga en efectiu).

S’anava fent tard però teníem gana i vam fer un dinar ràpid a un restaurant senegalès, així que, quan vam arribar al Ministeri de Turisme, la dona de la segona planta havia desaparegut sense deixar rastre, la resta de plantes i despatxos semblaven buits i la poca gent que es veia es movia de despatx en despatx sense cap objectiu aparent.

Al primer pis, un home poc simpàtic que va resultar ser després el “Secretario” ens va enviar a baix, a un tal señor Joaquín, “donde se hace la entrega de documentos”, i aquest ens va respondre que què fèiem allà, que en aquest tema ell no hi pintava res de res “¿Y que voy a hacer yo con estos documentos?”, va sospirar. De retorn al Secretario del primer pis, amb més mal humor encara: “yo sólo firmo, el permiso lo hace el Ministro”. Però no se sap on és ni si apareixerà. “¿Y usted no podría…?” Porta als nassos.

Hauria d’haver afluixat alguns oportuns bitllets a algú? (mai ho sabré)

Va aparèixer un home gros ben vestit amb traje i corbata –molta roba per tanta calor- i el vaig abordar pel passadís, amb bones paraules, quan es dirigia a la porta del Secretario però… resulta que era el ministre en qüestió. Molt cabrejat i amenaçador, no em va enviar a la merda però em va despatxar amb un “no se habla a un ministro por el pasillo, se habla con el secretario. ESTO EN ESPAÑA NO SE PUEDE HACER”.

Aquesta última frase, pronunciada amb gran vehemència mentre marxava escales avall, em va fer pensar. Dos minuts més tard, des de la tercera planta deserta d’aquell decrèpit edifici, vam veure el ministre sortir disparat al volant d’un luxós 4×4. Començava el seu cap de setmana. Gràcies per la benvinguda. Si un Ministeri de Turisme tracta així els turistes… ¿com tractaran la resta de mortals en aquest país? Més concretament, ¿com tractarà el Ministeri d’Interior guineà els propis guineans? Bé, alguna cosa en sabem, de fet.

Trucada urgent a un dels meus contactes a Bata. Bona notícia: encara que no tingués el permís per visitar l’illa de Bioko ni el de la regió continental, podia volar a Bata (capital de la regió continental, per cert) i allà treure’m aquest segon permís (el primer no es podia, com vaig saber després: calia tornar al Ministeri de Malabo). Vaig anar corrents a comprar un bitllet d’avió amb la companyia Cronos per diumenge al matí: quedar-me un dia més a la humida Malabo, una ciutat massa petita que viu d’esquena al mar (el contrari que l’oxigenada i espaiosa Bata) i que ja en temps de Manuel Iradier tenia fama d’insalubre, no m’atreia gens ni mica.

Vaig deixar per a la tornada la visita a l’illa de Bioko (les interessants poblacions de Moka, Luba…) però aleshores jo encara no sabia que l’atzar em portaria a tornar a Malabo en divendres, altre cop.

Una bona lectura sobre Guinea Equatorial és La aventura del Muni (Ikusager, 2010), de Miguel Gutiérrrez Garitano, nebot del co-fundador de l’Asociación Africanista junt amb un besnét de l’explorador basc Manuel Iradier, Álvaro Iradier. L’Africanista té un projecte a Kogo i La aventura del Muni visita aquesta zona i altres per on va passar el llegendari explorador de Vitòria a finals del segle XIX.

Però les impressions sobre Malabo que s’hi recullen dels temps d’Iradier i del propi autor no en fan exactament una estimulant lectura mentre un espera a la capital la sortida d’un avió o un permís que es fa pregar: “Cuando llegué a Fernando Poo [actual illa de Bioko], quemado por el sol, demacrado, destrozado, tembloroso, creía que había terminado la época de los sufrimientos y comenzaba la de las compensaciones, pero me convencí una vez más de que el infortunio está emboscado en este maldito país y sale al encuentro en cada momento”, escrivia Manuel Iradier y Bulfi el 1880.

El propi Gutiérrez Garitano deixa anar arran dels seus viatges a partir del 2003: “Si algo resaltaba en Malabo, era su suciedad. Era increíble la cantidad de basura que había en todas partes. (…) la gente lanzaba sus restos sobre las aceras, convertidas de este modo en festín pestilente para ratas e insectos de toda índole. Estas circusntancias, unidas al bochorno tropical, aumentaban la sensación de peligro de sufrir epidemias”.

Jo, francament, no seria tan negatiu. La ciutat, que de seguida et resulta familiar perquè vas passant per carrers que ja coneixies –això et confirma que és més petita del que sembla a primer cop d’ull- ha millorat una mica, tot i que un dels problemes actuals és que les nombroses obres públiques i privades tenen la meitat dels carrers oberts en canal per les excavadores i bona part dels edificis en construcció o renovació…

Em va dir un professor espanyol de la UNED curtit en periòdiques visites a Guinea: “Cuando llegué aquí hace unos 10 o 12 años teníamos que andar por la noche con linternas, por el serio peligro de caer en alguno de los grandes socavones que había por todo Malabo. Recuerdo que un coche se había hundido en un gran agujero en la calzada y ahí se había quedado. Llevaba mucho tiempo y nadie lo sacaba”.

Comiat de Malabo amb bones sensacions: la singular celebració de la victòria del Barça, seguida de l’aniversari amb un pastís descomunal (tamany boda de 100 persones) d’una amiga de la Betty i la seva colla; una cervesa i música en directe amb un grup camerunès al Café Malabo (a 3 euros la Heineken, això sí); esmorzars tranquils al Kristania; els balls africans de final de curs del Centro Cultural Español; una copa amb amics a la terrassa de davant del mar del Buda, local pretenciós i amb excés d’exptariats però amb bona brisa nocturna; i les passejades pels barris de la ciutat amb el Bright, i altres amics guineans que et comencen a obrir-te les portes d’un país més amable del que semblava a primera vista.

Demà, vol a Bata!

P.S. 1: Després del concert del Cafè Malabo vaig proposar al pianista camerunès (el mateix que toca a la coral de la Betty) que em portés a un altre lloc amb música interessant. Però em va dir: “Esta noche hay mucha policía, mucho control. La gente prefiere no salir”. I se’n va anar a casa. Vaja. Això és Guinea a pocs dies de la cimera de la UA.

P.S. 2: Vaig conèixer una espanyola que és a Guinea per muntar una tintoreria i formar els treballadors locals que després se n’han de cuidar. Ho ha fet diverses vegades per diferents països de Sudamèrica i Centramèrica, i vaig pensar que és una manera més, una que mai m’hauria imaginat, de conèixer països mentre es treballa. Val la pena saber-ho en aquests temps de crisi del periodisme…

“En principio tenía que estar aquí 15 días pero creo que serán más… –em va explicar aquesta simpàtica senyora, que anava equipada amb un petit aparell d’ultrasons antimosquits de dubtosa eficàcia-. A algunas les cuesta aprender y otras vinieron los primeros días pero han desaparecido: no tienen papeles y se ve que la policía está parando a la gente por la calle para limpiar el país de ilegales, por el tema de la cumbre… Así que se quedan en casa”.

Guinea, altre cop.

© Text i fotos: Carles Cascón. WARNING: ASK PERMISSION FOR PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA, MENTIONING THE ORIGIN