Kribi, Camerun, maig 2012.- Comiat de Kribi i Camerun… Deixo el poble batanga amb nostàlgia, amb tots els amics ocupats amb les seves coses, i preparant-se pel carnaval que jo em perdré.
La Mel amb el seu ordinador portàtil, fent l’informe de la campanya de Maggi, quadrant números i esperant poder cobrar aviat de l’empresa i pagar tothom. Realment s’ho han currat. S’ho curren, perquè la “gira” continua a altres regions del país… La foto amb l’ordinador és a la terrassa del Tara Plage però en realitat ells s’estan en una pensioneta modesta del centre ville a meitat de preu (8.000 CFA la nit).
El Benoît, que treballa a l’hotel del costat de l’Elabe Marin, i em va presentar bones amistats i amb el qual vam compartir alguna birra pel barri. Les últimes (Castle i 33, respectivament) van ser el dia abans de… marxar ell al poble natal de la família per preparar el funeral d’algú molt proper. Es lamentava de ser l’únic fill per ocupar-se’n, dels pocs mitjans, dels problemes… mentre fèiem la birra. Potser era millor tornar a casa i deixar-se de festes, li vaig suggerir… Beure era una manera de desconnectar de tots els problemes, em va venir a dir ell. Els passa a molts camerunesos. Es planyen davant d’una cervesa (a 400 francs CFA l’ampolla).
L’Andrés, un jovenet que estudia espanyol i ens va acompanyar per practicar l’idioma. Em feia gràcia perquè anotava en una petita llibreta el què visitàvem o fèiem a Kribi. Com un diari de viatge, vaja, però sense sortir del seu poble.
La gent de la Foire, on tenim l’oportunitat de veure unes fantàstiques exhibicions de danses tradicionals d’una gran varietat de pobles de Camerun. Em fascina el ball dels Bassa amb una ampolla al cap. Com poden moure’se tant sense que els caigui?!?
Soirée de diumenge a un ressacós Bristol Palace, ideal per ballar més tranquil.
La terrassa del Tara Plage.
Els esmorzars al barri popular d’Elabe, a la botigueta on m’ofereixen una cadira de plàstic, un mango pelat a “à la camerounaise” (primer es pela tot i després es talla a trossos que es serveixen en un plat) i mitja barra de «pain au chocolat». I acabar després d’esmorzar a casa d’una veïna joveníssima que acaba de parir fa menys d’un mes i t’ensenya el bebé (el pare, també molt jove, del nen no en vol saber res).
Trajectes en moto-taxi de quatre persones pels camins de terra de laterita, pels voltants de les Chutes de Lobé.
Sopar un bouillon de peix al Capitol, davant la platja de Ngoyé (La Fourchette ja havia tancat la cuina).
Veure com Kribi, plàcida i vacacional de dia, embogeix a vegades de nit en aquests dies del Mayi, i passes en moto-taxi per carrers foscos on la gent balla i crida com si estigués a punt de passar-ne una de grossa. I potser passa… La Rue de la Joie bull! Està animadíssima. Els joves han fet una foguera a la platja i ballen, com una prèvia al carnaval i la desfilada de sirenes, que em perdré per un dia!
Un bany al mar de l’Elabe, amb les ones furioses del capvespre, i sentir-me a dir a la dutxa de la platja un comentari sorprenent d’un jove camerunès. “Tu de petit no vas jugar!” “Perdó?” “Tu no vas jugar quan eres petit! No tens cap cicatriu”, insisteix. I em mira realment al·lucinat, una barreja de sorpresa i compassió. Xop i en banyador, prenc consciència de la meva condició de blanc. Bé, un cop vaig caure de la bici i em sembla que encara tinc la cicatriu al genoll… en fi…
Un autocar de Central Voyages em porta a Douala un matí de fina pluja. El CD de la Charlotte Dipanda que vaig comprar ha quedat en mans d’algú, així com les samarretes dels Batanga de la Foire. Llàstima. La gent em truca i m’envia SMS al mòbil, com sabent que són els últims dies per mi.
Em rep l’estrés, la bogeria i el caòtic tràfic de Douala, ciutat que per altra banda atrapa per la seva intensa vida al carrer. La Linda, germana de la Mel, em deixa la clau de casa seva, a un barri popular, mentre ella treballa, i al sortir li deixo amagada a un lloc convingut.
Dinar amb amics a La Maison Blanche (o The White House), fantàstic per tastar plats camerunesos, i m’acomiado amb un “cuscus” de salsa de ngombo (okra), que devoro amb la mà, sense coberts.
Volo a Barcelona, via París, on trobo en un quiosc el número de la revista Brune on és portada la Linda, per cert, tal com em va ensenyar a l’arribada. Un gran souvenir, sens dubte.
À bientôt, Cameroun. À bientôt Kribi. La prochaine, el 9 de maig, bien sur.
P.S.: I per què Camerun altre cop? Mmm, com diria el maître Ousseni, Cameroun c’est… «autre chose».
© Text i fotos de Carles Cascón, 2012
WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW
TAS-MBATÁS!* Viajes y cultura por África 