[Crònica en diferit d’un viatge a Guinea Equatorial]

Cada persona és una història -o diverses històries-, i jo a l’Àfrica busco històries. És a dir, persones.

I la primera persona que m’esperava a la sortida del petit aeroport de la capital guineana, Malabo, el passat dijous, 26 de maig, era la Betty. Bé, en realitat la vaig esperar jo perquè ella, que havia sortit amb el temps just de la feina, va tardar uns minuts a aparèixer. Els que vaig dedicar a respirar profundament, amb plaer, el primer aire càlid i humit de l’Àfrica, tan familiar, mentre li enviava un SMS i pensava que havia passat prou ràpid els tràmits.

Cada cop que aterres a un aeroport guineà, a la cabina del control de passaports et fan posar per un forat el dit índex dret i el dit índex esquerre, successivament, per escanejar-te les empremtes i et fan una fotografia amb la webcam (quants més dies portes a Guinea, més moreno i amb bon aspecte surts a la foto, vaig pensar uns dies més tard en la tornada a Malabo des de Bata, en repetir el rigorós tràmit).

Però, tret d’aquest curiós fitxatge policial electrònic, en poca estona ja era a fora amb les meves dues maletes, sense haver preguntat ningú pels dos rellotges que, per si de cas, una amiga guineana m’havia embolicat amb un nom d’una dona escrit a sobre, a tall de destinatari. Era una persona próxima, molt próxima segons sembla, a l’entorn presidencial, perquè la senyora que enviava els rellotges des d’Espanya em va dir: “Sólo con ver su nombre allí  tiemblan de miedo: así seguro que nadie te abre el paquete”. Problemes africans, solucions africanes.

La primera història que m’esperava a Guinea Equatorial era la de la Betty, filla de guineans nascuda a Madrid i, per tant, espanyola: fins el 2009 no va trepitjar mai la terra dels seus pares. Ara viu i treballa a Malabo, i aquesta és la història que m’interessa explicar: la d’una “emigració”, podríem dir, d’Europa a Àfrica, el camí contrari de l’habitual. De Sabadell, on ha viscut quasi tota la seva vida, a Malabo. Crisi i atur a Espanya, feina a Guinea. No és pas un “retorn”, perquè ella mai va venir de l’Àfrica… És catalana, sabadellenca, negra. De fet, ella encara no entén que, als seus concerts, la presentin sovint com una “cantant catalana d’origen guineà”…

La Betty em va portar el meu primer dia a Malabo al Centro Cultural Español, on treballa en diversos projectes relacionats amb la música. La setmana anterior havien tingut la visita de Juan Perro, per exemple. Entre les seves ocupacions, a més de gestionar activitats i cantar, hi ha la de dirigir una coral de joves guineans. Aquell dijous tenien l’últim assaig abans de les vacances de juny i hi vaig assistir amb molt de gust. La seva versió afro-gospel del Ain’t no mountains high enough… em va semblar un bon auguri com a benvinguda al país. Després retrobaria el seu pianista camerunès al Cafè Malabo, on toca els vespres amb un grup.

Amb la Betty i el seu xicot, un jove futbolista nigerià que que tot just comença a aprendre l’espanyol, vaig compartir algunes sortides per Malabo, una primera immersió en bona companyia en què vaig anar descobrint què l’havia portat a instal·lar-se definitivament a l’Àfrica després d’algunes anades i tornades durant els últims dos anys.

A part de la feina –l’havia perdut a Espanya- i els projectes musicals, tenia un motiu de salut afegit. A Guinea ha pogut curar, o quasi, una malaltia de la pell que cobria tot el seu cos i li provocava moltes picors i molèsties. Va anar a veure molts especialistes, fins i tot a Londres i els Estats Units, sense èxit. Fins que a Guinea uns camerunesos li van dir que allò no era cap èczema i que parés de prendre corticoides, de fatals efectes secundaris que ja començaven a notar-se.

“Em van dir: estos médicos blancos no tienen ni idea de lo que hablan, tienes la sangre sucia y hay que limpiarla”, recorda la Betty, junt amb alguna explicació més, fonamentada o no, però taxativa. Solució: prendre penicilina. Sigui com sigui, la cosa va funcionar i un bon dia que es gratava el braç de forma inconscient va descobrir que ja no li picava la pell. El suposat eczema quasi havia desaparegut. Increïble? “No sé, sembla com si aquí m’hagués retrobat amb els meus origens, em senta bé”, deixa anar.

Un retorn, en certa manera? En toc cas, feliç. Ho serà del tot, suposo, quan aviat es pugui emportar la seva filla, que ara és amb l’àvia a Sabadell però ja va viure uns mesos amb ella a Malabo.

“Aquí hi ha més llibertat”

Sorprèn la història, però encara més algunes coses que em diu de la seva nova vida africana: m’assegura que allà hi ha “més llibertat”, afirmació que pot xocar d’entrada a un europeu, i més tenint en compte el context polític a Guinea. Llibertat per “fer coses, per iniciar projectes, per moure’s, per viure, per gaudir de la vida al carrer i dels amics, per seure i veure passar el temps, per avorrir-se…”

Seria llarg, i potser difícil, d’explicar aquest concepte de “llibertat». Però no és el primer cop que m’ho diuen a l’Àfrica, on la pobresa i les dictadures semblen més aviat incompatibles amb la llibertat. I et fa reflexionar encara més quan qui t’ho diu és algú que ha viscut a les dues bandes, i et começa a parlar de tot el que ens lliga, ens esclavitza, en el suposat benestar europeu.

El cert és que, quan ets a l’Àfrica, respirant el seu aire i caminant al seu ritme pausat, saps –o creus que comences a entendre- a què és refereixen. No ho sabria explicar però, en un lloc on quasi tot està per fer, i on el temps va a una altra velocitat, un té la sensació que tot és possible. Encara que no sigui fàcil.

P.S.: Espanyoles de pares guineans, «emigrades»

En les meves dues setmanes a Guinea he trobat un grapat més de guineans i, sobretot, guineanes, que han resultat ser… espanyols de pares guineans que han trobat feina a Guinea i s’hi han quedat. I s’hi han adaptat prou bé. I és que a vegades res és el que sembla a l’antiga colònia espanyola banyada des de fa pocs anys pels dòlars del petroli.

A l’encarregada del bar El Refugio li vaig dir que el seu accent era molt espanyol. “¿Has vivido en España?”, li vaig preguntar, ingenu. “Es que soy española”, va contestar. Aquesta relliscada meva em va fer prendre consciència tant de la complexa realitat guineana com dels meus prejudicis i de la fragilitat de les aparences.

Amb una altra noia d’accent curiós, una barreja d’espanyol i andalús, ja vaig filar més prim: havia nascut a Madrid i havia viscut uns anys a Cádiz. Ara treballa a un estudi de Malabo (“aquí me pagan bien y en España no tenía trabajo”) i s’ha adaptat la mar de bé. La prova és que domina perfectament el llenguatge oficial i va saber-me fer la instància que em demanaven al Ministeri de Turisme per treure’m, junt amb les fotos, la fotocòpia del passaport i els 15.000 CFA en timbres de la Tesorería del Estado, el permís turístic imprescindibble per visitar l’illa de Bioko:

(…)»Es gracia que no dude en alcanzar de la bondad del correcto proceder de V.E., cuya vida guarde Dios muchos años. Malabo a 27 de mayo de 2011. POR UNA GUINEA MEJOR»

“Aquí a la gente le gusta que la alabes, que le dediques palabras bonitas”, em va venir a dir. A la gent que mana, especialment, segons vaig comprovar.

© Text i fotos: Carles Cascón. WARNING: ASK PERMISSION FOR PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA