Es veu que, sense jo saber res, he iniciat un projecte molt interessant a un campament de pigmeus situat a 24 quilòmetres abans de Kribi, al sud-oest de Camerun. Quan l’acabi, hi portarem turistes i farem pagar a altres agències de viatge abans d’entrar-hi. L’excursió es completarà amb un no menys interessant trajecte pel riu amb piragua fins arribar al poblat. Ara només cal finançar el camp de mandioca (perquè els pigmeus puguin tenir menjar) i la construcció de set “mungulos”, les cases tradicionals dels pigmeus, i a partir d’aleshores el meu “soci” i jo farem un “très bonne affaire” que a més beneficiarà enormement el poble pigmeu dels Badgeli, al mig de la selva de Fifida, i farà de mi “une bonne personne de mon pays”, m’ha assegurat amb orgull. De tot això me n’acabo d’assabentar a través d’un segon correu electrònic.
Del primer correu no en vaig gaire cas. Va arribar el 20 de gener d’aquest any, quasi tres mesos després de la meva tornada de Cameun, i el meu amic em desitjava “UNE ANNÉE DE GROIR, SANTE, BONHEUR, ET PROSPERITE AVEC TOUT TA FAMILLE” (així en majúscules) abans de parlar-me tot seguit d’un “projecte”. Simplement em parlava d’aquest poble de pigmeus Bageli a Fifida i que calia ajudar-los perquè es quedessin allà al mig del bosc i haguessin d’emigrar, així que em demanava “una mica de finançament” per una plantació de mandioca. De moment, només això: ja m’ho explicaria amb detall més endavant.
Vaig ignorar totalment el missatge, ni tan sols vaig respondre. Em sonava massa a altres que he rebut sobre “grans projectes” que de ben segur reportarien un gran benefici a les dues parts” (veure el meu post titulat Deixar diners a un africà (i esperar que te’ls torni)).
Però ara he rebut un segon correu amb una informació sorprenent. Després desitjar-me bona salut per a tota la família, el meu “soci” em recorda que “vull que guanyem diners junts” i m’anuncia que ha comunicat al “ Sous-préfet” (vice-alcalde?) que s’ha associat “amb un espanyol de nom Carlos” i que “ tout le village le sais in ci” (sic.). És a dir, tot el poble ja ho sap.
Després em diu que ell ja ha fet “la meitat” però que li falta la meva “aportació” per “acabar millor les coses” i que, sense una gaire despesa, em convertirà en una “gran persona” pel Camerun. Sembla que ja ha parlat amb la corresponent “autoritat administrativa” i el “chef du village” per reubicar els pigmeus a 1 quilòmetre del poble, al mig de la selva (suposo que allà resultaran més “autèntics” pels turistes).
Ah, i dóna una altra idea, donar feina als joves i les dones del poblat: cuinar gambes (per vendre als turistes, m’imagino).
El final és definitiu: “hem de pensar també en crear una ONG o una GIC [grup de la comunitat], amb tu sens dubte”.
Per dir “gràcies” elss pigmeus Baka diuen “joko, joko” però ell ja em comença a ambientar de cara al projecte i m’informa que aquests, els Badgeli, diuen “AYOUA, AYOUA, AYOUA”…
Bé, he deixat passar uns dies després de l’astorament inicial. Però ara ja espero amb ànsia el tercer correu, el definitiu, en què segurament se’m comunicarà la xifra de diners que els falta pel projecte. Només caldrà enviar-los i llavors em podran dir, així amb majúscules, “AYOUA, AYOUA, AYOUA”…
Algun lector vol entrar també com a soci en aquest interessant i solidari projecte i esdevenir, com jo, “une très bonne personne” al Camerun?
Ayoua.
À bientôt
© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW