“No news, good news”? No sé si és el cas. Perquè el visat, que sembla que ja tenia la setmana passada i havia d’arribar dilluns,… Bé, encara no en sé res. Una setmana més…
I, de cop, un missatge de la meva amiga de Malabo (sí, el destí és Malabo, capital de G. E.) a través del Facebook: diu que, amb tota l’activitat frenètica que l’ocupa, es va oblidar de parlar-me d’un “detall important” a tenir en compte abans d’anar a G.E.:
“Una de les coses més peculiars de Guinea és que és molt cara. Podem dir que fins i tot sobrepassa el nivell de París o Londres, però la qualitat de serveis no s’hi apropa ni de lluny en molts casos. Els que vivim aquí ja ens hi hem acostumat, però si penses en euros, la cosa canvia molt. Per exemple, el preu del billet a Bata ronda sobre els 100.000 o 120.000 francs i això son entre 150 i 200€. Per poder visitar els pobles necessites un permís de turisme i els hotels són mooolt cars. Estem parlant d’uns 150€ per dia. Les pensions potser sobre els 50 €…en fi… És que aqui no es nota tant perque es mouen molts diners i el nivell de vida és alt (…) »
Vaja, un altre cop fort en plens preparatius del viatge. Està clar que haig de començar a treballar-me els contactes per mirar de trobar gent que em pugui acollir casa seva, si cal pagant per l’habitació, és clar. No sé si serà tan fàcil com a Senegal. De fet, a Àfrica sempre miro de fer vida 100×100″africana», vivint a casa de la gent, no pas als hotels.
He decidit posposar el viatge pels preus dels bitllets d’avió però, després de tot això, em començo a plantejar de canviar el destí per un altre com Senegal (dansa i percussió assegurada i pressupost baix, i ja tocaria després de sis anys de “nostalgie” de la teranga) o Lamu, a Kenya (tinc el mono de navegar en vela per les illes desertes de l’Índic i tinc pendent visitar la família adoptiva de la Mama Carmen, amb qui no he pogut parlar des que va morir).
Cal afegir alguns comentaris de gent que coneix G.E. I que, quan sap que hi vull anar, respon coses com:
– I per què G.E.? De vacances?!?…
– Allà els turistes no els agraden…
– Els espanyols no són gaire ben rebuts…
– Hi ha controls per tot arreu…

I per rematar-ho:
-Et seguiran.
(Em seguiran??? La policia? Ho dius de veritat??)
-El que pots fer és escapar-te a l’illa d’Annobón o l’illa de Corisco…
I a internet, on tampoc hi ha gaire informació del país, una notícia: Annobón, el “paradís perdut”, sembla que podria ser un lloc on vaixells nord-americans van a descarregar secretament tones de residus tòxics… (http://www.afrol.com/es/especiales/13278)
Sobre el singular viatge en “cayuco” fins a Corisco he trobat algunes pistes al llibre “Quatre dies a l’Àfrica”, de Toni Sala, fullejant-lo a l’Altaïr. La setmana que ve l’agafaré a la biblioteca Vapor Badia (i m’estalvio uns 20 euros, que em sembla que els necessitaré força…)

Pensant-ho bé, encara estic força animat a anar a G.E. Tot allò que no és fàcil, té el seu premi. I el que em va avisar que em seguirien també em va donar un altre consell interessant:
– T’aconsello que no parlis gaire amb gent que ha estat a G.E. Ni tampoc llegeixis molt del país… És millor no estar gaire condicionat, que hi vagis sense cap prejudici i descobreixis el país pel teu compte.
En això coincidim.

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW