Vaig trobar a la biblioteca el llibre Quatres dies a l’Àfrica, de Toni Sala (Ed. 62/ El balancí) i m’hi he enganxat totalment. Donat que no hi ha cap guia turística de Guinea (cosa que té la seva lògica: no és un país turístic), la crònica recent de Toni Sala per terres guineanes (ell hi va per seguir els passos de Floquet de Neu abans d’acabar al zoo de Barcelona però acaba escrivint un interessant llibre de viatges) em sembla una bona manera de començar a saber detalls a tenir en compte sobre el país.

Però… mentre assaboreixo el capítol dedicat a l’illa de Corisco, em plantejo si el llibre et fa venir ganes de visitar el país… o just el contrari. En fi, com m’escriu la meva amiga de Malabo, hi haig d’anar a veure-ho jo mateix. «Cadascú treu la seva impressió». Obvi.

Segueixo sense notícies del visat. Però he rebut sensacions positives fa pocs dies. He conegut un noi que ha treballat a G.E. i m’ha passat un interessant contacte per aconseguir una barca a Cogo per arribar a Corisco. Bé, en realitat no m’ha donat cap telèfon ni adreça: quan arribi allà, si és que hi arribo algun dia, haig de preguntar als obrers marroquins d’una constructora que hi ha per allà. Sembla que, si vaig de part seva, no hi haurà cap problema. També m’ha donat els noms d’unes monges basques que hi ha per aquells racons de món. Mai se sap.

L’altre dia també vaig parlar amb un músic guineà que, com a bon artista que s’ha recorregut molts països, és obert i hospitalari i s’ha ofert a trucar un germà de Malabo perquè, arribat el dia, em vingui a buscar a l’aeroport i potser també m’ofereixi una habitació. El músic ha vingut quasi una hora tard a l’entrevista (jo em retrassava 15 minuts i quan l’he trucat per disculpar-me ell encara era a casa i deia que «ara em preparo»…). Espero que el seu germà de Malabo sigui més puntual, en tot cas…