• 

• 

Fessologue” és com anomenen el protagonista i narrador de Black bazar (Éditions du Seuil, 2009), la celebrada novel·la del congolès Alain Mabanckou, que em té atrapat des de fa algunes setmanes. I he decidit parlar-ne abans d’acabar-la després d’un hilarant capítol en què es lliga una filla d’un ministre gabonès, molt pija ella, dient-li que és comerciant de diamants. Acaben a un hotel i…. Bé, anem per parts.

Si en francès “fesses” són les natges, és a dir, el cul, un fessologue seria un expert (o estudiós) de les natges, del cul. Un “culòleg”, es podria traduir. En anglès, “buttologist” (segons tradueixen una ressenya del llibre a internet).

Incís: si observem que al Congo-Brazzaville, i a tota l’Àfrica francòfona en general, un cul és una paraula en plural (les fesses), Black bazar deixa clar per què. Els culs, les “Face B” que descriu els nostre Fessologue són classificats en funció del tamany, la forma i, sobretot, el moviment. Un cul no és una entitat individual sinó una suma de diferents parts, les fesses, que es mouen de forma concreta, de forma giratòria harmoniosa, amb ritme o… sense solta ni volta, cadascuna per la seva banda.

La seva anàlisi estricta és el peatge abans de prendre (o no) l’autopista de la seducció. La seva ex, una congolesa com ell batejada com a Couleur d’origine (per la seva pell fosca), va passar l’examen, se’n va anar a viure amb ell al seu petit estudi i van tenir una nena. Però ara li porta problemes al Fessologue. L’ha deixat per L’Hybride, un paio que toca el tambor en “un grup que no coneix ningú a França, incloent Mònaco i Còrsega”, i es va emportar la filla al Congo.

DIÀSPORA AFRICANA

Aquest trencament traumàtic l’empeny a començar a escriure un llibre sobre aquest microcosmos parisenc de la diàspora africana, on ell és un dandi al que li agrada vestir elegant amb corbata i sabates Weston. És un sapeur (membre de la SAPE congolesa, la Societé d’Ambianceurs et des Personnes Elégantes) que ha de suportar els comentaris dels seus col·legues del Jip’s, bar on van a prendre les seves Pelforth i l’alliçonen sobre què ha d’escriure i què no a aquest Black bazar que es porta entre mans. Roger le Franco Ivorien, Pierrot Le Blanc du petit Congo, Bosco Le Poète tchadien, Yves l’Ivorien, l’escriptor haitià Louis-Philippe, Paul du grand Congo…

Sense oblidar “l’Arabe du coin”, l’àrab de la botiga de la cantonada, amb els seus discursos de moral i de política i uns ulls que res se li escapen.

Tota una galeria de personatges que, entre Chateau Rouge i Chateau d’Eau, entre cerveses i festes africanes a París, composen un quadre d’allò més pintoresc de la condició humana, més enllà de les pinzellades encertades sobre qüestions culturals i de raça, sobre Àfrica i Occident, sobre el dia a dia de l’immigrant sota l’ombra de “le trou de la Sécourité sociale”…

Mabanckou m’ha fet riure molt, finalment, quan aquest Fessologue abandonat a la deriva, agafat a la seva màquina d’escriure com un salvavides que s’emporta al parc (“on n’écrit pas par revanche, ta colère doit être maîtrisée, contenue pour que ta prose coule d’elle-même”, li llança l’escriptor Louis-Philippe), comença a esbargir-se i fa els primers temptejos amb altres noies que troba en “boîtes de nuit”…

La primera és una congolesa que acaba d’arribar fa un mes i la troba a Le Coeur Samba. La nit acaba molt malament perquè, un cop a casa seva, descobreix que aquella Face B que es movia amb gràcia sota la llum violeta de la discoteca va acompanyada d’altres parts poc atractives. Intenta, sense èxit, tirar endavant amb la llum apagada. Ella la vol encesa. S’esforça a tocar-la però, atenció, l’esbronca ella: “Non, non, non, ne me fais pas les caresses, je ne suis pas une Blanche! Ça ne m’excite pas, ça me fait rigoler et ça m’énerve à la fin…” Tot s’acaba amb insults i un cop de porta. O sigui, menys massatges i més acció, deixa les carícies per les blanques (!).

“Non, non, non, ne me fais pas les caresses, je ne suis pas une Blanche! Ça ne m’excite pas, ça me fait rigoler et ça m’énerve à la fin…”

Una altra nit, l’única haitiana del barri, una noia de Face B “enorme et ferme”, li ensenya a ballar el Kompa. I és que “ a la vida hi ha altres coses a més de la rumba congolesa, hi ha el kompa”. I amb els primers passos li ensenya que s’ha d’acostar bé i no dubtar gens. “Si tu sens quelque chose qui se lève entre tes jambes, n’aie pas honte, c’est normal, ça vait dire que tu commences à mâtriser le kompa”. És a dir, quan se t’aixeca una cosa entre les potes, no et faci vergonya, és que comences a dominar la dansa kompa (!)

“Si tu sens quelque chose qui se lève entre tes jambes, n’aie pas honte, c’est normal, ça vait dire que tu commences à mâtriser le kompa”

Amb la gabonesa, i acabaré aquí, la situació pren un to de vodevil. Perquè Fessologue se’n va aquell dia a “jugar a ser uns prínceps” a la discoteca L’Atlantis en companyia de “Vladimir le Camerounais aux cigars les plus longues de France et de Navarre”, que allà és rebut gairebé en catifa vermella i li deixen fumar els seus puros. Com que no volen fer les coses a mitges, han llogat per a l’ocasió un Mercedes i un BMW.

A la zona VIP es lliga la Gwendoline, una filla de papà que només parla de les segones residències i els viatges amb el seu pare ministre envoltada de xofers, minyones i perruqueres amb les seves sis assistentes…Fessologue l’enlluerna amb els diamants, que assegura que coneix molt bé perquè els ven als joiers de la place Vendôme. I mentre es descobreix que el papa ministre és un “gran jurista” perquè s’encarrega de modificar la Constitució cada cop que un president dictador li ho demana, acaben a una suite del cinquè pis del Novotel.

Fessologue ha aconseguit convèncer la noia que s’ha oblidat la tarjeta de crèdit i que demà a primera hora anirà al caixer per pagar-ho tot. Però entre bombolles de sabó, copes de champagne francès i converses sobre el per què dels 24 quirats d’un diamant mentre a la televisió emeten un documental sobre la copulació dels rinoceronts de Zimbabwe, Fessologue decideix que no li agrada “son derrière qui remuait d’un seul côté” i que ja en té prou d’històries del seu pare ministre… Decideix desaparèixer silenciosament de l’habitació a les cinc del matí. Tot esperant que una trucada al papa a Libreville solucioni el tema de la factura….

BANDA SONORA DE RUMBA CONGOLESA

Seguirem llegint… Ah, la novel·la es completa amb CD del mateix títol, Black Bazar, una mena de prolongació musical del llibre amb bones cançons de rumba congolesa (Mabanckou signa bona part de les lletres) que poden ser una excel·lent banda sonora per a la lectura. Pel projecte va comptar amb els cantants Modogo Abarambwa i Sam Tshintu i un grapat de músics més de diversa procedència. L’objectiu era recuperar els seus ritmes preferits com es feien abans, «sense l’abús de màquines i programacions» en què cauén tot sovint les gravacions actuals. El disc està enregistrat en «semi-directe».

Vegeu el clip oficial a Youtube o un concert, on sembla que no van faltar unes bones «Face B» a l’escenari, com no podia ser d’una altra manera.

Alain Mabanckou, perfil breu:

Alain Mabanckou va néixer el 1966 a Pointe-Noire, al Congo-Brazzaville, i actualment és professor de literatura francòfona a la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA).

Distingit com a cavaller de l’Ordre de la la Legió d’Honor de la República Francesa, l’any passat l’Académie Française li va donar el Grand Prix de littérature Henri Gal pel conjunt de la seva obra.

És autor, entre d’altres, de Demain j’aurai vingt ans (Premi Georges Brassens 2010), Verre cassé (Seuil, 2005; Vaso roto amb Alpha Decay) -Premi de novela Ouest-France-Etonnants Voyageurs, Premi dels cinc continents de la francofonia i Premi RFO del llibre- i Mémoires de porc-épic (Seuil, 2006; Memorias de puercoespín amb Alpha Decay) -premi Renaudot, entre altres.

La seva última novel·la és Lumières de Pointe-Noire (2013, Editions du Seuil – Collection Fiction & Cie.)

Recomano especialment la meva segona novel·la preferida de l’autor congolès, Verre cassé. Un munt d’històries etíliques protagonitzades per un ventall delirant de personatges destruïts per la vida, entre la sordidesa i l’humor, que ofeguen la seva existència en una ampolla al bar “Crédit a voyagé” de Brazzaville (“Crédito se fue de viaje”, en la traducció castellana).
Amb un estil original molt allunyat de la correcció política però ple d’humanitat, en una gran ciutat de l’Àfrica central on les ombres s’arrosseguen entre la realitat i la ficció amb un ritme que enganxa vertiginosament…

• 

• 

• 

© Text de Carles Cascón, 2013

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.