Bata (Guinea Equatorial), 9-6-2011.- Avui aniré a sentir el Gustau Nerín al Centro Cultural Español de Bata, on presentarà un llibre (d’uns altres autors, no un de seu). Em fa gràcia conèixe’l i dir-li que he disfrutat molt amb el seu llibre L’antropòleg a l’olla, que m’estic rellegint mentre viatjo per Guinea.

Abans em trec el bitllet per Malabo i m’arribo al Mercado 5 amb la intenció (malsana, potser) de passejar-me pel mercat de “carne del bosque”. Tot i que les parades destinades a aquests animals estan al fons, a un lloc més discret, comprovo com es mostren a plena llum del dia, efectivament, cossos sencers o fragments diversos de marmotes, pangolins, monos grans i petits, serps, cocodrils…
Assecats, fumats o encara frescos (és un dir), el seu aspecte i la pudor que flota a l’ambient són torbadors.

Carne de bosque

La temptació de fer alguna fotografia és inevitable però he fet bé de mantenir amagada la càmera, ja que m’observen ulls pocs amigables i al final em deixa anar una dona, quan ja porto una estona badant per aquest racó sense clients:

– Si vienes a preguntar sin comprar, vas a enfermar.
Vaja, quin mal rotllo. Em queda el dubte de si m’acaben de llançar un mal d’ull o era una simple dita per fer-me comprar.
Com que els cadàvers de primats m’han tret la gana i, junt amb la calor, noto un cert mareig, intento foragitar el mal rotllo anant a comprar alguns Cds de música guineana. Em quedo un del Louis Mbomio, un altre del grup Las joyas de Anisok i un d’una coral que dedica cançons… al president Obiang!! Me l’he quedat com a curiositat (a la seva portada han posat un gran retrat del president) i com una relíquia del servilisme extrem al règim: tot el contrari de la cançó protesta, podríem dir-ne.

Fa moooolta calor i algú comenta: “Empieza el verano”. Empieza???, penso jo. Collons.

Intento refer-me a l’hotel amb l’aire acondicionat, sense gaire èxit, i m’escapo a dinar al restaurant Yoli Miramar, davant de la platja del barri d’Ucomba. És un dels preferits de l’Hinestrosa, segons va dir, i això és prou garantia. Però la raó principal és que necessito una mica d’aire. El lloc està en obres, sembla tancat (hi ha paletes i fusters treballant), però em diuen que la terrassa i la cuina estan operatives.

M’arribo a la cuina jo mateix, trec al cap i el cuiner m’ofereix triar entre brotxetes de peix, de carn o pollastre. Opto per les de peix, amb plàtan fregit d’acompanyament.

La terrassa té una bona vista de Bata, amb l’hotel Panafrica a l’horitzó i unes grues de les moltes que emergeixen de la ciutat com a indicadors inequívocs de la transformació vertiginosa que viu el país amb els beneficis del petroli. Malauradament, fa la mateixa calor que a tot arreu, encara estic marejat. Uns homes renten roba a les roques de la platja.

Centro Cultural Español de Bata

Després de dinar vaig a fer la migdiada a l’hotel i a les 6 de la tarda m’arribo al Centro Cultural Español. Al passeig marítim ara es veu més animació, més gent passejant, que fa uns dies. Serà que “empieza el verano”?…

El Gustau no ha arribat però faig coneixença amb un amic seu, un agradable professor de la UNED amb el qual acabo prenent una Castle i xerrant sobre Guinea. Les particularitats del país fan que, al tercer dia que portes aquí, “o quieres volver a casa o te gusta Guinea”, diu. Molt ben resumit. La seva conclusió és que tardes a encaixar el cop de puny que dóna aquest país estrany al visitant però que, després, (potser) t’acaba enganxant molt.

Em diu que sóc un “privilegiat” per dues coses: m’han donat el “difícil” visat per Guinea i estic a punt d’assistir al que serà segurament l’última xerrada del Gustau al país en força temps: torna aviat a Barcelona.

Una birra amb Gustau Nerín

Més tard arriba ell, es suma a nosaltres amb una altra Castle a la terrasa i al cap d’una estona aprofito per, amb una sensació adolescent que em diverteix, atansar-li el meu exemplar de L’antropòleg a l’olla tot dient-li que l’he trobat sensacional i demanant-li que me’l signi.

– M’ho vaig passar molt bé escrivint-lo. La gent m’avisava cada cop que quedaven per dinar- somriu murri.
S’ho pren amb calma, això de la xerrada, perquè ja fa estona que ha passat l’hora i encara seu amb nosaltres, fent glops a la Castle. Finalment, l’acte comença amb mitja hora de retard. Deu ser el ritme d’aquí.

És dijous i Guerín es casa aquest dissabte, ens ha dit. Bé, de fet ja s’ha casat pel civil però demà passat toca el bodorrio guineà. “Ja portem molts anys junts”, diu, com traient importància al tràmit. Té un fill, afegeix. Abans d’entrar a la sala d’actes a presentar el llibre, em convida a reunir-me després amb ells a un bar popular de Bereta, el “Toma Toma”, on han quedat per fer unes copes.

De passada, em recomana passar-me al menys una vegada pel Mamasita, però per la manera com ho diu m’ensumo per on va. “Val la pena veure-ho”, suggereix amb un to misteriós, amb la veu dels que porten anys per aquí. Al final no aniré a cap dels dos llocs, ho sento.

Em quedo a la seva presentació, però. Parla d’un nou llibre sobre la història de Guinea Equatorial però em fa gràcia perquè, en general, critica més les mancances, “limitacions” i “oblits” de l’estudi que no pas elogia les seves virtuts. Aquestes semblen limitar-se, segons diu, als cens aportats de diferents èpoques de la història de la colonització espanyola. Per tot això dedueixo que els autors del llibre no estan presents a la sala. Al final m’emporto un exemplar… perquè me’l regala algú del Centre. Deu estar suvbencionat, clar.
El torn de paraules final amb els estudiants s’eternitza, sense gaire interès.
El conserge, o alguna cosa semblant, se’m queixa en veu baixa perquè l’acte acabarà massa tard per culpa dels estudiants que fan massa preguntes, «como siempre».

 (Crònica en diferit d’un viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2011)

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW