Entre pepesups, micos, serps, caminades a la sorra blanca i partits de futbol passen els últims dies a l’illa guineana de Corisco.

Assisteixo al partit de futbol de l’equip dels treballadors de Somagec (de diferents nacionalitats) i l’equip corisqueny. Em crida l’atenció la llotja, amb el seu tendal mig ensorrat. A la ‘grada’, un espectador apareix amb un rèptil de considerables dimensions que ha atrapat viu i segurament serà el seu sopar.

A banda de llangardaixos com aquest, abunden les serps entre els matolls i els boscos de Corisco. Em diu un fill de l’Hinestrosa que al jardí les serps han picat dues vegades als treballadors, però que no cal patir perquè estan preparats. “Veus aquest arbre alt d’aquí?”, assenyala. “És un antídot natural pel verí de serp. Quan piquen algú, se li fa ràpidament un torniquet perquè no pugi el verí, s’escup la saliva i es prepara l’antídot perquè se’l begui”.
Porto dies creuant el jardí de dia i de nit amb xancletes, sense pensar en les serps… Però vaja, sembla que no cal patir.

A la platja he trobat un dels policies amb fusell de pesca submarina durant una de les pauses de la jornada. És una activitat d’oci equivalent a anar al súper a buscar tall, perquè aquí no hi ha súper. De fet, aquí els diners quasi no es toquen, el més usual és l’intercanvi.

Em convida a caçar “titis” (micos petits) més tard al bosc de darrera la caserna. Arribo tard i ja és de servei però m’hi acompanya un altre. Al cap de poc d’entrar al bosc ja es senten els primers micos entre les branques. També hi ha esquirols. El paio, que va sense camisa, s’hi endinsa una mica, apunta i dispara. El mico ha caigut, assegura, però no el trobem per enlloc. «Es deu haver escapat”, lamenta, i tornem sense trofeu. O sigui, sense el seu sopar.

Passo a recollir l’autorització per sortir de Corisco l’endemà.

Passeig per la sorra blanca i entre les cases de fusta que apareixen entre els arbres. Parlo amb la gent. Semblen contents de viure aquí: “Aquí tenemos este aire bueno ventilado” (sic.)

L’endemà, per assegurar-nos que no perdem el primer vaixell, ens llevem cap a un quart de 5 del matí per sortir de casa de l’Hinestrosa, amb els seus dos 4×4, a dos quarts de 6. Però ens haurem d’esperar al moll perquè el ferry no sortirà fins les 8, quan acabin des descarregar els camions plens de ciment i en pugin uns altres de buits.

Aquest cop tinc la sort que l’Hinestrosa i alguns treballadors seus van fins a Bata i tenen lloc per mi al tot-terreny: viatjaré còmode i passarem tots els controls sense cap problema. Pel camí faig fotografies a alguns bars de noms curiosos, una església amb una original “campana” reciclada davant la façana i els animals que venen vius a la carretera, com un pangolí enroscat a un pal que aviat acaba dins el nostre cotxe, als peus del copilot.

P.S.: Quan arribem a Bata, la Guinea més esquerpa torna a prendre cos, lluny de l’oasi de tranquil·litat benga de Corisco. El guarda burkinès d’un hotel, que com tots els oest-africans només ha vingut a aquest país “per fer diners i tornar quan abans millor«, em regala aquestes personals reflexions sobre el país dels fang: “Gent estranya, poc hospitalària. Quan tornis al teu país no podràs dir que has fet un amic guineà”. “Ici il n’y a pas l’ambiance” (es refereix a la vida als carrers i la marxa nocturna). “Desconfia de tothom”, etc.
I m’explica que la policia persegueix els “maliens” (nom genèric pels oest-africans, ja siguin de Mali, Burkina o Senegal) de forma implacable, arribant a l’extorsió i l’assassinat. “L’altra dia van exigir diners a un malinès que només portava 1.000 CFA i es va negar perquè els necessitava. El van matar allà al darrera”

(Crònica en diferit del viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2011)

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW