Es saben poques coses de la petita Annobon, l’illa guineana més allunyada del continent (a uns 335 quilòmetres) i mal comunicada, per desgràcia de la gent que hi viu. I les notícies poden ser estimulants («un paradís perdut») o tot el contrari («un cementiri tòxic»).

En aquests casos el millor és anar a comprovar-ho per un mateix, però no hi ha gaires pistes de com arribar-hi (i sortir-ne) amb garanties. L’opció d’anar-hi en un vaixell de mercaderies que, sembla ser, fa el viatge en dos o tres dies un cop al mes (o cada dos mesos) no és una opció gaire atractiva, precisament, i més tenint en compte que, pel cantó més llarg, l’illa fa només 6 quilòmetres (la superfície és de 18 quilòmetres quadrats): poca cosa a veure en aquest trosset de terra volcànica enmig de l’Atlàntic.

Però, fa un parell de dies, he sabut coses noves gràcies a algú que hi ha estat. La primera em va animar a fer l’esforç de visitar aquesta illa descoberta pels portuguesos un 1 de gener (dia do Ano Bom; d’aquí ve el nom): hi ha una casa amb el nom de «Villa Sabadell». Anar a preguntar l’origen d’aquesta història hauria estat divertit.

Però les notícies sobre qüestions logístiques desanimen més. Una és que hi ha un vol setmanal (els dilluns) des de Bata, tot i que ell va volar-hi amb una avioneta d’una empresa privada. Quan arribes, diu, et rep mig poble i totes les autoritats, sobretot les militars, que pregunten sobre les motius de tan estranya visita.

L’altra és curiosa: només tenen electricitat durant la nit, que és quan engeguen el generador (a partir de les 6 de la tarda). «Això vol dir que, quan més tard vagis al bar, més freda estarà a la cervesa», em diu. És bo de saber-ho. Mmm, la perspectiva de veure el vol de tornada anul·lat i haver de quedar-m’hi dues setmanes no m’atrau excessivament. Sobretot si tens un visat per només 15 dies.

P.S.: Fa unes dues setmanes l’agència em va dir que ja m’havien estampat el visat al passaport! Però el passaport en qüestió era a…. Andorra (el que el va recollir, després d’una bona espera i alguna gestió addicional, anava allà i encara no havia tornat). La qüestió clau, abans de treure el bitllet, era saber si m’havien fet el visat per un mes, tal com demanava, o només per 15 dies, seguint la tònica de l’arbitrarietat. «Un mes», em va assegurar l’agència. Vam emetre un bitllet amb Air-France per 17 dies. He passat les últimes dues setmanes esperant, sense èxit, notícies de l’arribada del meu passaport viatger. «Fins que no vegi el visat amb els meus ulls, no m’ho creuré», deia jo, potser excessivament escèptic. Tenia raó: avui he sabut que el visat és per… només 15 dies. No vull ni pensar en els problemes o la «multa» que em costarà el dia de la partida excedir-me dos dies del meu visat en plena neurosi del règim pel possible contagi de les revoltes socials africanes, i a punt de rebre els caps d’Estat de la OUA… A l’agència m’intentaran canviar el vol de tornada… Em diran alguna cosa… La bona notícia és que el passaport, amb el visat, ja és aquí.