Un cop has conegut en primera persona el laberint burocràtic, la corrupció, la inoperància o, directament, el surrealisme incomprensible i fora de tota lògica d’algunes ambaixades africanes, comences a sentir nostàlgia de països com Senegal -al qual entres sense visat i, per tant, et permet aprofitar ofertes de vol d’última hora sense problemes- o de països turístics per excel·lència com Kenya o Tanzània, que t’expedeixen el visat a la mateixa arribada pagant trinco-trinco, o sigui en “cash” (euros o dòlars).

Em va costar força obtenir el meu visat per entrar al Congo-Brazzaville l’any passat, i al final l’única manera resulta que passava per… anar personalment a l’ambaixada de París i esperar 2 o 3 dies (en principi). “Tothom ho fa així”, em va dir el meu estimat amic Gilbert, congolès i ara veí meu a Sabadell. “Què dius? No es pot enviar la documentació per missatgeria o, a tot estirar, pagar una agència especialitzada perquè t’ho tramiti, enara que la tarifa sigui exagerada?”

Doncs tenia raó. Vaig trucar moltes vegades a l’ambaixada per demanar els requisits exactes i no contestaven mai. El dia que finalment van despenjar el telèfon em van dir que no deixaven enviar el passaport per missatger, però em van donar un telèfon on, allà sí, m’informarien de com fer les tràmits. Vaig suposar que seria una mena d’agència. I els feien, els tràmits, sí, però… no pas a ciutadans de fora del territori francès (!). I per la resta de ciutadans del món que tenim la dèria de visitar el Congo, què? Misteri. Cap alternativa a la vista.

Vaig provar sort, paral·lelament, a les respectives ambaixades del Congo a Brusel·les i no sé quina altra capital més i la cosa es complicava: a cada trucada variaven les requisits, el preu del visat i… no vaig saber concretar res de bo. Correus electrònics, trucades, recerca per internet i… res de positiu. Per sort, el Gilbert marxava al cap d’uns dies a París i es va oferir per acostar-se ell a l’ambaixada i fer-me la gestió. Tan senzill com això. A la setmana següent tornava amb el meu passaport i un preciós segell congolès estampat a una de les fulles. Mmmm, quina bonica obra d’art.

Problemes africans , solucions africanes: c’est comme ça.

Podria explicar moltes històries sobre visats particularment difícils (Angola, Nigèria…) però, tenint en compte que per internet ja circulen molts testimonis sucosos en fòrums de tota mena, vaig directe al tema que m’ocupa ara: el meu proper viatge. No diré (encara) el nom del país en qüestió -és un de l’Àfrica Central que encara no he visitat mai- però les primeres gestions pel visat ja superen tot allò que jo coneixia i començo a tenir clar que m’enfronto a una de les ambaixades amb més mala reputació de tota Àfrica (si no la pitjor), famosa per la seva lentitud i arbitrarietat amb els visats.

Unes virtuts que han causat seriosos problemes a centenars de viatgers. Deixant de banda la pèrdua de bitllets d’avió no reemborsables per no haver obtingut el visat o el cas de grups de turistes que tenien contractat un viatge d’un mes i només van obtenir un visat per… ¡15 dies!, s’expliquen històries tèrboles de tot tipus. Un exemple: fins i tot amb el visat oficial al passaport, ha succeït que els policies de la frontera els acusaven de voler entrar amb visats “falsos”: van haver de girar cua.

Estic parlant d’un país del l’Àfrica tropical on la persona que a Espanya segella els visats és familiar directe del president i que, si està unes setmanes absent de l’ambaixada, doncs en aquest temps no es tramiten visats. Tampoc en surt cap si recentment ha aparegut als diaris una notícia negativa sobre el país en qüestió, especialment les relatives a la violació dels Drets Humans, la corrupció i la falta de democràcia. Això tanca l’aixeta de cop i per temps indefinit, no falla.

Doncs bé, en això estic: esperant que s’obri l’aixeta. Em van aconsellar que acudís a una agència de viatges habituada a fer el tràmit amb certes garanties. El sol fet de trobar-la ja em va costar força, tot un auguri. Cap dels tres números de telèfon que vaig trobar a diferents directoris era el bo, i una suposada pàgina web oficial de l’agència no estava operativa (i donava un número de telèfon erroni). Vaig decidir anar-hi personalment (com el meu amic congolès a l’ambaixada a París…), preguntant-me si ja no existiria, i el cert és que, efectivament, ja no hi era. Però un cartell anunciava que s’han traslladat recentment. Això ho explicava tot! Per sort, a més, el nou local és ben a prop del vell.

L’agència encara treballa amb el país africà en qüestió i gestiona els visats. Però et cobra… 185 euros. És que cal “una carta d’invitació que nosaltres mateixos demanem allà al país i ha de tenir el segell del Ministeri de Turisme…”. En fi, que el visat val 100 euros i la carta 85 (o a l’inrevés, no ho recordo). Cal també, però, el certificat d’antecedents penals. És a dir, un paper emès pel Ministeri de Justícia que certifica que no en tens, d’antecedents penals. Es pot aconseguir el mateix dia, sense gaire espera, a una oficina del carrer Garcilaso, 123, de Barcelona, previ pagament d’unes taxes (3,54 euros) a una oficina bancària. Per pagar les taxes cal descarregar-se per internet i imprimir el formulari corresponent (model 790) de la Subsecretaría de Justicia i que el banc et segelli el paper.

Ara que he lliurat el certificat de penals, el formulari de petició del visat, dues fotos carnet i els 185 euros només falta que el gestor de l’agència, molt coneixedor del tema pel que es veu (i amb bon contacte a l’ambaixada: cosa essencial), faci la resta i vagi trucant allà per saber com van les coses, bla bla bla… L’últim que em va dir va ser “avui truco una persona i després et dic alguna cosa”. D’això ja fa aproximadament un mes.

No cal dir que de comprar el bitllet d’avió, res de res! “Fins que no tinguem el visat, tu tranquil…” (Això no vol dir que l’agència no presenti una reserva «fantasma» d’un bitllet d’avió, que és el que s’acostuma a fer amb els visats. A vegades, com al Camerun, també t’exigeixen una reserva d’hotel, però no cal dir que a aquell hotel no hi aniràs pas…).

Seguiré informant de les novetats, si és que n’hi ha.

P.S.1 Ah, una curiositat del visat de Kenya: a l’aeroport internacional Jomo Kenyatta de Nairobi et diuen que el visat val 50 dòlars i quan els preguntes la tarifa en euros et diuen que… ¡50 euros! És a dir, no tenen en compte la diferència de cotització. Si actualment l’euro està a uns 1,39$, no cal ser gaire espavilat per veure que, pagant el visat en dòlars, t’estalvies quasi 15 euros. Un guia d’aquests que porten grups de 20 persones i tramiten tots els visats alhora es pot embutxacar una “comissió” de 300 euros cada cop que creua l’aduana a Nairobi… Ei, només és una idea que dóno

P.S.2 Com sempre, hi havia una altra possibilitat. Tinc una amiga originària d’aquest país africà on vull anar i viu a Espanya. Resulta que té una amiga a l’ambaixada que li fa el visat i fa passar el seu passaport al davant dels altres, etc… Bé, m’ho reservo com a Plan B, mai se sap.

Com em deia sovint el xef pastisser de l’hotel Olympique de Brazzaville, el que prepara tota la repostreria del president i el seu seguici quan aquest viatja pel país, “ICI, C’EST LES RÉLATIONS!” Sap molt bé del que parla.

I a l’Àfrica és important tenir sempre un Pla B. I un Pla C, i un Pla D…