Reprenc la crònica del viatge de Sudan del Sud del febrer de 2025, que vaig continuar amb les tribus de la regió de Karamoja, al remot i poc visitat nord-est d’Uganda, país fronterer amb el primer. Va ser la segona part d’un viatge de molts quilòmetres que va començar a Juba, la capital sud-sudanesa, i va acabar a Entebbe i Kampala, la capital d’Uganda. Tot per carretera! Amb 4×4 privat i un guia amb conductor, això sí.

L’objectiu del road-trip per Karamoja era visitar alguns dels grups ètnics més emblemàtics d’aquest “cluster” cultural (gran grup d’origen nilòtic amb subdivisions ètniques i culturals diverses) com els Nie, els Napore, els Dodoth, els Ik, els Matcheniko o els Bokora… Un viatge que tenia pendent des de la meva primera visita a Uganda el 2018 i que no vaig poder fer per falta de temps (és una zona molt allunyada de Kampala i vaig centrar-me en altres regions del país).

Aquest cop, coses del destí, Karamoja em quedava més a la vora venint de Juba, tot i que havia de preparar molt bé el tema logístic: vehicle, guia, permisos, visat… Recomano molt la combinació de tribus del Sudan del Sud i Karamoja en un sol viatge, sobretot si, com és el meu cas, no es vulgui dedicar molts dies al Sudan del Sud per diferents raons: pressupost, la incomoditat de dormir en acampada, el clima o, sobretot, la rigidesa dels controls militars i l’estat de vigilància permanent (amb una inestabilitat política que cal seguir de prop). Un clima tens que t’acaba tocant els nassos, especialment si t’agrada l’Àfrica més relaxada, espontània i festiva.

Arribar a Uganda i que et rebin als controls uns policies simpàtics amb un somriure d’orella a orella i un “karibu” (benvingut) sincer sense quasi mirar-te el passaport, que el paisatage es vagi tornant cada cop més verd i frondós després del nord semi-àrid, i que la cuina ugandesa et torni a seduir amb la seva riquesa de plats de posho, peix, tota mena de verdura i fruites amb una explosió de sabors… Aaah, welcome back tu Uganda, rafiki! Oliotya, ssebo?

Però abans de narrar la primera trobada, amb els interessants (i divertidíssims) Napore, cal que expliqui com vaig organitzar aquesta nova etapa d’un periple, recordem-ho, en solitari i organitzat pel meu compte sense cap agència.

Després de la visita als Dinka de South Sudan, creuar en barca una part del Sudd Swamp (aiguamoll de Sudd, el més gran del continent africà i segon del món) i tornar des de Bor a Juba en unes 3 hores per carretera en un altre 4×4 amb el meu “fixer” Nyang, vaig passar la meva última nit a la tòrrida, xafogosa capital.

Em vaig acomiadar el matí següent de Juba amb un nou 4×4 i conductor amb el qual el meu nou guia per Uganda, l’Isaac de Kinyeti Wild Tours, Ltd., havia pactat a un preu fix en dòlars americans en cash -a South Sudan no volen altra cosa- per deixar-me a Nimule, l’última població sudanesa abans de la frontera.

Vam tardar unes 4 hores per completar sans i estalvis els quasi 200 km que separen Juba de la frontera. Evidentment, em vaig informar bé abans que la ruta fos segura (no sempre ha estat així) i que el Nyang em demanés el permís imprescindible (un altre) per fer aquest recorregut sense problemes als controls.

Ruta des de Juba (Sudan del Sud) a Entebbe (Uganda) passant per les Sipi Falls

El trajecte no va tenir cap entrebanc excepte els esvorancs i el mal estat general de molts trams que obligaven a fer frenades i accelerades brusques contínuament, una tortura subtil però implacable a les teves lumbars. Impossible fer una becaina! I això que havia dormit poc més de 3 hores… Un dels inconvenients de les rutes per carretera a l’Àfrica és aquest, que encara que vagis en cotxe propi amb espai de sobres (en lloc de comprimit en un taxi-brousse sobreocupat amb música a tot drap), és molt difícil descansar…

A banda i banda de la carretera vam anar veient, això sí, testimonis de la guerra civil no gaire llunyana (2013-2020), com cotxes calcinats i un poble bombardejat… a més d’un aparatós accident recent entre un autocar i un camió. Començava a tenir ganes d’arribar a la Perla d’Àfrica, la bella Uganda!

Amb l’Isaac vam creuar la frontera a Elegu (ja a Uganda) on ens esperava l’altre 4×4 contractat amb el Dancan, el jove i somrient conductor ugandès. Ens van entretenir una mica els tràmits, amb alguna “taxa” no prevista addicional que l’Isaac va negociar a contracor, el canvi de moneda, etc. però no va ser complicat. D’allà a Gulu, 2 hores de carretera. Vam arribar-hi passades les 5 de la tarda i vaig agafar habitació al Dove’s Nest Hotel abans de continuar l’endemà ben d’hora (a les 6h!), en direcció a Karenga passant per Kitgum. Havíem d’arribar a temps per visitar els Napore, i alguna tribu més, però vaig començar a prendre consciència que aquest viatge, molt ric culturalment, també em comportaria moltes hores esgotadores de carretera…

Un petit incís sobre Gulu, la capital del districte i centre comercial i administratiu del nord d’Uganda: tot i que ara és una tranquil·la ciutat d’uns 150.000 habitants, en el passat va ser al centre del llarg conflicte amb el temut Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en les sigles en anglès) liderat per Josepk Kony. Un grup terrorista paramilitar que va reclutar nens-soldats i va provocar massacres amb milers de morts i desplaçats en la seva lluita contra el govern per implantar, deia, un Estat Teocràtic amb una fanàtica ideologia de fonamentalisme bíblic barrejada amb nacionalisme Acholi i un misticisme delirant. La violència va acabar, però no s’ha detingut mai Kony, que està en parador desconegut.

A ballar amb els Napore!

Però tornem a la carretera, on després de parar a fer un te i menjar alguna cosa a Kitgum, on es va sumar al cotxe el germà del guia, vam continuar unes hores més fins a un poble de la zona de Karenga, el Noyoro village. Terra dels Napore i del meu primer contacte tribal a Karamoja. Haig de dir que hi arribava amb reserves, perquè les “visites a poblats” programades no són les meves preferides a priori. Tenia al meu favor que viatjava sol (l‘únic blanc) i que el meu “fixer” és de Karenga i hi té la seva casa familiar, així que coneix molt bé la zona (i el coneixen). I no cal dir que ell va organitzar la visita a una hora aproximada, que normalment inclou la típica mostra de dansa o música, i visita a les cabanes per veure alguns costums tradicionals, etc. Però què m’esperava allà?…

Doncs m’esperaven prop d’una vintena de Napore vestits amb la roba tradicional per ballar i cantar per a nosaltres al poblat, en presència de més gent del seu clan familiar, nens i ancians, o veïns que es van anar acostant en sentir la festa.

I quina festa! Es van lliurar en cos i ànima a ballar i cantar les famoses danses “Emoya” dels Napore i haig de dir que m’hi vaig sentir molt a gust des del minut 1, em van captivar de seguida amb la seva energia i rialles desbordants. Com salten, els Napore! No tenien aturador. Els meus dubtes del principi (els perills de les visites “organitzades” amb actuacions preparades, ai…) es van esvair de seguida i em vaig sentir realment un privilegiat d’assistir a aquesta vibrant i entregada exhibició, on van condensar la varietat dels seus cants i balls creats en funció de cada esdeveniment social, estació de l’any, o revertir i prevenir calamitats… En fi, que cada cançó tenia un sentit molt concret. Gaudia tant dels ritmes que quasi que no podia parar atenció a un tal Philip, l’amfitrió local, que m’anava explicant significat o el perquè de tot plegat… I menys encara prendre’m el temps d’anotar-ho a la llibreta. 

Les fotografies i vídeos parlen per si sols, però recordo sobretot el primer impacte estètic del grup: els curiosos barrets karamojong (alguns en forma de barret de copa), sovint tocats amb plomes de grans aus, sempre diversos i vius colors; les teles a quadres típiques de colors vermells, verds i blaus, que recorden als Massai (i de fet són una variant de la famosa “shuka” teixida amb llana), ja sigui com a faldilles o xals per abrigar. Quan les faldilles de shuka les porten els homes és inevitable pensar en els escocesos… També porten un munt de penjolls, a vegades creuats pel pit i les espatlles, i unes turmelleres amb cascavells per fer sonar sorollosament mentre salten i ballen…

Són danses molt comunitàries, corals, on en aquest cas destacaven dos membres del grup en clau d’animadors o dinamitzadors dels números: un amb una petita flauta o xiulet que marcava el compàs amb dues o tres notes, i una noia amb un bastó llarg amb el qual apuntava com una escopeta imaginària, dansava i agitava el clímax mentre udolava de manera semblant a la gent del Sàhara i el Sahel.

Tot això s’esdevenia a ple sol (feia calor en aquesta regió semiàrida d’Uganda) entre les cabanes rodones de sostre de palla de la manyatta. Incansables, els Napore saltaven i saltaven com si els hi anés el Cel i… ¿Cal dir que el visitant -i narrador en aquest cas- no té cap altra sortida que sumar-se a l’èxtasi col·lectiu i treure forces d’on sigui per arribar a una alçada més o menys digna per obtenir un aprovat de la manyatta sencera?… Vaig saltar amb molt de gust (com faria qualsevol) i diria que em va servir de catarsi, o ritual de pas, en certa manera, des la vigilada i estricta Sudan del Sud a la riallera, pacífica i despreocupada Uganda.

Karibu Uganda, rafiki!

(Aquell dia encara m’esperava una visita més a la tarda a una manyatta força diferent a una Karamajong village abans d’arribar a Kaabong per fer-hi nit, però ho deixo per més endavant).

© Text i fotos de Carles Cascón, 2025

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.