Camerun 2012 (11): Les “cheferies” de Bafut i Bali

Chefferie de Bali

Maig 2012.- Ahir tocava “nature” i l’Ousseni i jo vam recórrer en cotxe uns quilòmetres de la famosa Ring Road, la carretera sense asfaltar que passa en forma circular per un dels paisatges més singulars de l’Oest de Camerun, al nord de Bamenda. Vam iniciar la ruta per la dreta, per Ndop, però el cert és que no vam durar gaire. Estaven arreglant el camí, les màquines aixecaven força pols, i no era aconsellable seguir molt amunt sense un 4×4.

De tornada, vam topar amb un petit poble amb mercat però no vam trobar-hi cap dinar decent i l’únic que vam poder menjar a un petit i emmandrit hotel de carretera, uns quilòmetres més enllà, va ser un oliós plat combinat de “frites”, omelette i “plantain”, aquest també “frite”, és clar. I això que l’espera va ser interminable. No era el nostre dia, però el vaig salvar més tard amb un Almax.

Avui la cosa millora amb la visita a dues de les chefferies més interessants del país Bamiliké: al matí la de Bafut i a la tarda de la Bali.

A la chefferie de Bafut ens rep una “reina” del Palau, que és també… professora de l’escola veïna. Es veu que aquí la monarquia també treballa, doncs. Un bon exemple a seguir. La professora-reina deixa els nens al pati, bé, per allà a fora de la chefferie, i ens fa una estona de guia per aquest complex regit per costums ancestrals que reserva un grapat de punts d’interès: la “casse du tambour” o cabana del tambor, les pedres del sacrifici, la cabana sagrada o Achum, un ric museu on conviuen el llegat del poble Bafut amb el dels colonitzadors alemanys, el preciós palau de 1910, el bosc sagrat, el barri de les reines…

Aquí, a Bafut, es troben algunes de les peces tradicionals més antigues i fascinants de la regió: escultures, màscares, carbasses pel vi de palma, trons, cadires decorades amb petxines blanques i monedes, pells de pantera… Unes 500 en total. El conjunt d’ornaments reials i de la cort, a més d’objectes quotidians, és formidable. I m’impressiona que comparteixin museu amb allò que van portar els colonitzadors alemanys, com per exemple… discos de Rubinstein!

Aquests precursors del vinil, que els alemanys escoltaven amb el Gramòfon, es poden veure al museu entre objectes utilitzats a les cerimònies rituals del reialme Bafut. Només cal pagar de 2.500 CFA i una taxa a part de 1.500 CFA per la càmera. Però, de totes maneres, està prohibit fotografiar l’interior del museu…

A fora hi ha unes pedres que indiquen on són enterrats els cranis dels notables i la pedra del “nou rei”. També les dues roques on, segons ens explica la reina, eren “castigats” (i sacrificats?) els que infringien les lleis de la tradició, sobretot “els adúlters” (¡)

A pocs metres, la “case du tambour” simbolitza el mitjà de comunicació del poble i de trobada.

Chefferie de Bafut. Casse tu tambour

Chefferie de Bafut. Pedres del sacrifici

Però el més representatiu d’aquest “village” tradicional és l’Achum, l’estructura de pals de bambú, pilars de fusta esculpits i palla de l’arquitectura Bafut, que és també el santuari reservat al chef i els notables. És el lloc d’iniciació dels chefs i té uns 160 anys, es diu.

Passegem pel barri de les dones del rei però sembla que no hi ha ningú a les prop de 50 cases construïdes per a les dones respectives i els seus fills. Sembla que, quan venen visitants, no es deixen veure. I la nostra guia, reina i professora, també desapareix , al final de la visita, sense acomiadar-se: té feina a l’escola.

M’havia ofert de veure un grup de dansa tradicional però jo, en saber que els anava a cridar expressament per a nosaltres i que actuarien per diners (“ara mateix els aviso i de seguida surten, cap problema”), he declinat la proposta. M’agrada veure danses tradicionals, però no per encàrrec i convertides en producte de consum pel turista, ho sento.

Dinem al restaurant Alazane de Bamenda i a la tarda ens arribem a la chefferie de Bali.

Chefferie de Bali

Chefferie de Bali

És força interessant, però arribem un dia de molta activitat, sense comptar en les obres que porten a terme a l’entrada. Hi ha ciutadans diversos esperant audiència, tots amb cita prèvia, i el rei acaba de tenir una visita important i n’espera d’altres. Malgrat tot, un home accedeix a guiar-nos per una visita ràpida pel recinte.

Un pèl estressat, amb el front suat i les explicacions apreses de memòria molt accelerades, el guia ens deixa veure la sala de recepcions on hi ha un vistós, efectista, pel·liculero tro amb espectaculars pells de lleopard. Llàstima que tot estigui molt desordenat i encara no han recollit les safates de l’últim pica-pica…

Quan ens acomiada, ens diu que cada any pel desembre hi ha una gran festa a la plaça de la cheferie que reuneix fins a 5.000 persones.

Tornem ja de nit cap a Bamenda i d’allà marxem directe cap a Bafoussam, on dormirem al Sarre Hotel. La carretera és plena de forats, s’hi veu molt poc i el trajecte no és gaire agradable a aquestes hores. Sort que l’Ousseni hi té els cinc sentits perquè…uf! Ha vist un forat immens al mig de la carretera i ha premut el fre a fons a l’últim segon. No hi hem caigut per pocs centímetres en aquest sot que es podria menjar una roda de camió d’una queixalada. Potser no hauriem pres molt mal però el cotxe hauria quedat inservible, això segur…

”Si je tombe ici, c’est fini”, deixa anar l’Ousseni. Ens mereixem un bon descans. Demà hem de matinar per sortir cap a Douala i creuar-la cap a Kribi. Ah, Kribi “la belle”, al litoral sud del país. Ja necessito el mar, em sembla.