L’ensurt amb els binocles va arribar al campament dinka de bon matí, on havíem arribat el dia anterior després de fer parada per dinar a Minkamman.

Havia estat caminant entre vaques i pols i jo m’havia arribat fins la carretera, ampla i solitària a aquella hora. El campament nòmada dinka s’havia instal·lat en aquesta ocasió prop de la via que porta al veí Sudan nord enllà. Aleshores vaig treure els bincoles de la bossa, vaig provar d’enfocar algun ocell que volava entre els arbres a banda i banda de la carretera i, en aquell punt d’inactivitat i de zero tràfic a la carretera, em vaig plantar sobre la terra vermella i vaig apuntar cap a la llunyania en línia recta, on al cap d’un parell de minuts em va semblar veure un petit moviment.

Quan vaig enquadrar i enfocar el vehicle o vehicles que s’acostaven, el cor em va fer un salt: dues motocicletes, una rera l’altra, s’acostaven carregades amb 3 o 4 homes armats amb fusells. No vaig perdre ni un segon a fixar-me quants eren i quin distintiu portaven (exèrcit, rebels, milicians… tant era) i em vaig girar de seguida amb una revolada, amagant en unes dècimes de segon els prismàtics al fons de la petita motxilla, i, com qui no ha vist res, caminar a poc a poc però decididament de tornada al ramat fins a barrejar-me entre les vaques i els pastors, d’esquena a la carretera en tot moment.

-Merda, merda, merda –vaig remugar. – Espero que no m’hagin vist. I si m’han vist, que estiguessin a prou distància per no veure els binocles i, encara menys, que els enfocava a ells.

Vaig cridar al José, el meu company de viatge, a fer el mateix i no mirar la carretera. “Ràpid, barreja’t entre les vaques i no se t’acudeixi mirar a la carretera! Després t’ho explico”.

Zero contacte visual amb uns motoristes armats dels que deconeixia d’on venien i les seves intencions. Segurament eren soldats sud-sudanesos, però tenia ben present una advertència del nostre fixer: els binocles estan prohibits a Sudan del Sud, i que no te’ls vegi ningú si no vols problemes.

A aquella hora, per cert, el nostre fixer no era per allà amb nosaltres. Estàvem sols al campament amb un guia dinka local rondant a pocs metres. I aturat allà, d’espatlles a la carretera, resant perquè no m’haguessin vist els binocles, vaig sentir com el rum rum de les motos s’acostava i baixava de ritme fins a parar-se a la carretera, just a a la nostra alçada.

Unes veus en una llengua incomprensible van arribar des de la carretera. Un breu intercanvi, amb una pausa que se’ns va fer eterna, i les motos van arrencar altre cop i es van allunyar. Vaig respirar tranquil.

– Què han dit?, vaig preguntar al dinka. “Un d’ells us ha vist i ha preguntat a l’altre què feien aquests blancs per aquí. I l’altre li ha dit que segurament els ha portat algú a veure tribus… I han marxat”.

No cal ser gaire espavilat per imaginar com se m’hauria complicat el dia si s’haguessin acostat a fer preguntes i m’haguessin registrat… Però ha estat el meu dia de sort.

Un petit avís i recordatori que som a Sudan del Sud, país oficialment en pau però en tensió permanent, amb molts controls estrictes, i amb l’amenaça latent que un dia d’aquests, quan algun enfrontament aïllat (que n’hi ha, a vegades amb morts, com va passar unes poques setmanes després de tornar a casa) se’n vagi de les mans i es pugui tornar a una altra guerra civil que en principi ja no vol ningú, però…. Un nou conflicte que aquest joveníssim Estat no es pot permetre.

Però tornem als dinkes, una de les fascinants tribus que mantenen els seu estil de vida ancestral a South Sudan. Vaques, pols de fems cremats, massatges, fum… L’ambient al campament no és gaire diferent del dels mundari, d’entrada.

Els dinkes són cèlebres per ser una de les ètnies

més altes d’Àfrica i del planeta

Vam arribar ahir al vespre per una pista que sortia a la dreta de la carretera principal i el primer contacte amb un dinka va ser pràcticament amb la seva… alçada. Són cèlebres per ser una de les ètnies més altes d’Àfrica i del planeta. A la clariana on vam parar el 4×4 per instal·lar-nos aquella nit es van acostar els primers dinkes i la seva alçada ens va impressionar. La clàssica estampa amb els braços aixecats, tu intentant arribar al seu, té un punt còmic que et fa veure que són autèntics gegants.

Va caient el sol i els ramats comencen a arribar a la zona en llarguíssimes files al ritme dels tambors que se senten des del cattle camp. És hora d’anar cap allà i veure com els dinkes també segueixen el ritual de lligar el bestiar, un a un, en estaques clavades al terra, per procedir al massatge preceptiu amb cendra dels seus fems cremats.

L’ètnia majoritària… i del president Salva Kiir (“Mayardit”)

Es diu que els dinka, amb els seus 4 milions de membres, son l’ètnia majoritària de la jove nació sud-sudanesa. Estan enfrontats des de fa temps amb els nuer en particular, i aquesta rivalitat es va posar de relleu amb el primer president després de la independència, el dinka i fill de ramaders Salva Kiir, i el sots-president nuer Riek Machar.

A diferència dels mundari, els dinka tendeixen a tenir grups en campaments semi-nòmades més petits i dispersos. Viuen al ritme de les estacions i les pastures a les planes inundables de vora el Nil i mantenen un lligam molt estret, ancestral, amb les seves vaques de banyes descomunals.

El bestiar determina l’estatus familiar o del clan. Serveix com a dot pel matrimoni, i cada animal té un nom que després traspassa a un dels nens quan passa a l’edat adulta. El de Salva Kiir, per exemple, és “Mayardit”, que fa referència a un brau de pèl blanc i negre.

Els dinka encara practiquen l’escarificació com a tret identificatiu, que sovint es practica en forma de línies marcades al costat dels ulls. Resilients i orgullosos, sempre a punt de demostrar el seu coratge i resistència en un país sacsejat per guerres, enfrontaments interètnics, desplaçaments forçats i penúries, els dinka són també cèlebres per les seves competicions de lluita (wrestling).

Això em va recordar el treball fotogràfic de la icònica i pionera (i després controvertida) Leni Riefenstahl, que va sovintejar el Sudan amb llargues estades per documentar, entre d’altres, els rituals de lluita d’Els Nuba del Kau (Edició catalana de l’editorial Blume de 1978; llibre originalment publicat el 1973)… Havia llegit el llibre uns dies abans de venir al Sudan del Sud i m’havia posat les mans al cap amb el munt de dificultats que havia hagut de superar la fotògrafa -calor extrema, manca de menjar, peces dels vehicles o de l’equip que tardaven setmanes a enviar-li, la poca predisposició d’alguns Nuba a ser filmats…

La gerra d’aigua freda va ser que aquells dos dies, oh, mala sort, el nostre campament dinka no celebraria cap lluita. Les havien tingut un o dos dies abans, crec, així no era el meu dia de sort. Tampoc assistiríem a les seves conegudes “oracions”. Mala previsió del guia o simple mala sort? En tot cas, no disposava de les setmanes o mesos d’estada que sí tenia la Leni per esperar a la propera ocasió… Veuríem el que podríem.

I només l’atmosfera i la vida del campament ja eren prou al·licient. El “guia” i intèrpret local, en el nostre cas un tal Mayom que es va unir a nosaltres a Minkamman, facilita la comunicació amb els pastors o els nens que fan activitats al cattle camp. Ells parlen una llengua pròpia d’origen nilòtic que té diferents variants segons els grups.

Després de passar una nit tranquil·la a la tenda entre els arbres i arbustos de la zona, el matí amb els dinka ens va regalar unes imatges potents que és inevitable sentir amb delit a través de la càmera réflex. Per l’atmosfera, els colors, els rostres i vestimentes dels dinka entre les seves vaques… Viure el despertar del campament amb la sortida del sol és una experiència per recordar. Aquell matí poca activitat hi havia més enllà de cremar més tifes seques del dia anterior entre boires pesades de fum, netejar i massatjar el bestiar o preparar el menjar.

Vaig veure més dones i nens que al campament mundari, la majoria en “tendes” molt fràgils i temporals aixecades amb quatre estaques i teles. A mig matí, després del nostre cafè, em va sorprendre l’aparició de dues noies, adolescents, que portaven vestits ajustats acolorits (més propis de la ciutat que d’un campament) i una cinta amb la bandera sudsudanesa que es van posar per sobre i a sobre el cap d’una vaca mentre s’escampaven cendra blanca per la cara i les cames… Postureig? Això semblava, una mica de “foto de record” per al visitant que, per molt innocent que sigui, ja et demostra que les visites de turistes a la zona, i tot ser poques, tenen poc o molt el seu impacte…

Vam respirar una mica més la vida dels dinka, amb els seus barrets i mirades penetrants, alguns fumant en llargues pipes. Els nens s’asseien en grup per menjar amb les mans grans trosos de cabra acabats de rostir i una mena de puré de blat semblant a l’ugali o el posho.

Nosaltres vam començar a desmuntar el nostre campament per continuar el camí. La propera destinació era el Sudd Swamp per creuar-lo en barca fins a Bor, i tornar a Juba des d’allà per carretera en un altre 4×4. Quedava molta carretera: tenia previst arribar fins a Uganda i recórrer el nord, la remota Karamoja i les seves tribus…

© Text i fotos de Carles Cascón, 2025

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.