Hi ha uns quants “moments Mundari” que et deixaran empremta però de cop jo recordo aquest: ja de nit al campament, amb una potent lluna roja al cel estrellat i la remor de les vaques que descansen al fons, emergeix una veu masculina en forma de cant i alhora quasi pregària. La melodia vola en la nit i sembla com si tot es parés i escoltés, fins i tot els que ja dormen: és un nove pastor mundari que canta al seu toro.

Uau. Abans d’anar a dormir, li ha dedicat aquesta melodia d’amor i veneració, un poema cantat que creua la nit com l’amosfera de fum que s’esllangueix suaument al campament. No entenem les paraules, és clar, però li expressa el seu amor i agraïment. Li canta les virtuts. Les vaques són valuoses i sagrades, però el brau és el seu tresor més preuat. N’assegura la descendència. I val molts diners.

Fum, banyes i crema de fems a la cara

El cant ha estat breu però ha condensat de forma profunda, potser encara més per inesperada, aquesta relació sagrada, estreta i íntima, que estableixen els mundari amb les seves Ankole Watusi, les vaques d’immenses banyes que cuiden des de l’alba a la nit. Miro al cel sud-sudanès i, sota les estrelles, penso: soc aquí, amb els mítics mundari. Finalment. He aconseguit arribar-hi.

Som a un dels “cattle camps” mundari a menys de 100 km de la capital del Sudan del Sud, Juba, on hem arribat aquesta tarda en poc més d’una hora de carretera i pista en 4×4. La cançó ha estat el colofó d’un capvespre on el campament mundari ens ha embolcallat amb la seva atmosfera de fum omnipresent i vaques a centenars, de muntanyes de fems cremats i cossos coberts de cendra, del so del tambor solitari que guiava el retorn del ramat, la melodia de la banya bufada per un pastor mundari com a toc de retirada…

Tot el que haureu llegit sobre els mundari haurà desfilat, com uns rituals repetits i antics, davant els vostres ulls. A tocar dels dits. Els més xocants són el “bany” matinal amb l’orina de les vaques (posen el cap sota el raig i es freguen cabells i cara mentre l’animal orina) o l’estimulació de la seva vagina amb la boca (hi bufen a dins) perquè produeixi més llet. Però això vindrà demà…

Simbiosi total amb les vaques sagrades

Mentre cau el sol i l’atmosfera s’espesseix, poc després d’arribar hem vist les vaques retornar de la pastura i com els nens les lligaven amb un llaç de corda a la seva estaca clavada al terra. Els nens i alguns joves recollien les tifes del dia per fer-ne piles i cremar-les. Les amunteguen amb les mans nues i les mouen de lloc amb algun tros de planxa o fusta, no he vist ben bé què era.

Com se sap, les cendres d’aquests excrements cremats al llarg de la tarda se les posen els Mundari per la cara, els braços i les parts del cos descobertes. Esdevenen una marca estètica d’identitat. També freguen amb cendra i pols les banyes de les Ankole, des de les puntes a la base, recorrent la forma cònica amb dedicació. Després els fan massatges al llom, al cos, durant una bona estona. Per què ho fan? La cendra protegeix dels mosquits (i per tant de la malària) i les mosques tse-tse.

El fum, per la seva banda, també manté a ratlla els insectes, que certament amb prou feines es veuen aquesta hora del dia. I el fum crea aquesta atmosfera tan singular que, en contrallum amb el sol en descens i esvaint a poc a poc la seva rodona presència, regala potents contrastos i figures que es retallen en la boira de forma capitvadora per a un nouvingut com jo.

L’atractiu del Sudan del Sud són les seves tribus: mundari, dinka, toposa, larim…

Som al Sudan del Sud, el país més jove del continent africà i del món, ja que va aconseguir independitzar-se del Sudan oficialment el 2011 després de la guerra civil. El motiu de venir aquí és apropar-se a algunes de les tribus de costums i tradicions més inalterades per la modernitat, poc tocades pel virus a vegades letal de la globalització, i amb prou feines “descobertes” per un turisme incipient: a més dels Mundari, hi trobareu els Dinka, els Toposa, els Larim, els Lotuko, els Lopit, els Nuer, els Shillok… i un grapat d’altres ètnies i clans. La majoria d’origen nilòtic i amb les seves llengües pròpies.

Visitar-los requereix temps i preparació però l’experiència no és comparable a cap altre país africà. En part perquè les visites (un cop allà) són relaxades, ja has pactat permisos i taxes a través d’un ‘fixer’ acreditat i pots bellugar-te amb total llibertat, interactuant amb la gent de la manera que a tu t’agradi.

També és veritat que el seu aïllament, sobretot per les guerres i episodis de inestabilitat recent, l’ha convertit en un destí llaminer per a les agències especialitzades àvides d’oferir rutes “extremes” o de les “últimes tribus” a un reduït i selecte grup de viatgers disposats a pagar molts diners perquè els portin a llocs allunyats de les rutes convencionals. On va poca gent, en definitiva.

Immersió en la vida diària dels mundari

En fi. Entre les coses importants que has de saber és que cal venir a l’estació seca. Per exemple, el febrer. Més tard, a partir de finals de març, abril… les fortes pluges deixen impracticables les pistes. Tot enfangat: un malson.

En aquesta època (febrer) fa força calor (la mitjana durant el dia és de 34-36ºC però pot arribar a 40º o més cap a Bor) i els campaments són semi-nòmades. S’estableixen prop de l’herba fresca que creix a les ribes del Nil però es van movent a la recerca de noves pastures quan aquesta s’acaba. Hi ha diversos campaments mundaris a la zona del Nil. Quan comença a ploure, es sedentaritzen un temps i també cultiven.

L’activitat als “cattle camps”es concentra a la tarda-vespre i al matí des de primera hora. Després, poca cosa succeeix sota un sol inclement mentre el ramat pastura uns quilòmetres enllà. A primera hora de la tarda, quan vam arribar i començàvem a muntar les nostres tendes i el fogonet per cuinar a un centenar de metres del cattle camp, no hi havia amb prou feines activitat. Un grupet assegut sota l’ombra d’un gran arbre i poc més. Vaig arribar a témer que no era al lloc correcte. M’hauran ensarronat?…

Però si, era allà.. Calia esperar. Els bovins van anar prenent els seus llocs per descansar entre núvols de pols i del fum dels excrements cremats. I aleshores comences a moure’t en aquesta atmosfera polsosa que sembla infinita… Camines i camines (mentre els teus peus acaben negres de cendra), mirant de mantenir un punt de referència de la teva tenda per no perdre’t, i vas observant els pastors mundaris com interactuen amb el bestiar amb una comunió singular.

El que que toca el tambor que penja d’un arbre amb una cadència lenta i constant.

El que bufa la gran banya.

Les noies, unes poques en aquesta època, que preparen una olla que sembla l’ugali kenià o el posho ruandès o ugandès i que el fan només amb farina de blat de moro.

Uns nens que munyen alguna vaca amb un pot aguantat entre els genolls… i que també aprofiten per beure directament de les mamelles.

He estat passejant amb les sandàlies i al final del dia, quan em comencen a picar una mica els ulls i enfilem cap al nostre lloc d’acampada, veig que tinc els peus absolutament negres.

– Per pixar, per rentar-me una mica?…

– In the bush – em diu el Nyang assenyalant cap a uns matolls amb el cap.

T’emportes un bidó d’aigua i, com a molt, un plàstic per posar sobre el terra polsós i una cadira de plàstic per deixar la tovallola i el sabó. De camí cap allà, ja de nit, se sent encara més el fort brunzit de les abelles que tenen un rusc al tronc del gran arbre del nostre campament. “No t’acostis gaire a aquesta banda de l’arbre, per si de cas”, m’indiquen.

Per la resta, ara es veuen alguns mosquits que t’obliguen a rentar-te ràpid per si de cas, però el gran cel estrellat dels Mundari, i l’emoció per tot el que està a punt d’arribar, t’acompanyen.

Arrenca el dia al campament abans de l’alba

El matí és habitual veure com es renten el cap i la cara amb orina de vaca, que usen com a antisèptic i que va donat el color ataronjat característic als seus cabells

Ens llevem d’hora, a l’alba, per viure les activitats al cattle camp mundari. Anem cap allà quan encara no són les 6 del matí i el campament es desperta entre el mugit de les vaques i de bens i cabres.

Encara no ho he dit però no es mengen la carn de les vaques. No les sacrifiquen. En treuen la llet (la seva font principal de líquid, l’aigua és escassa), i a vegades la sang com fan els massai (amb petits orificis), i les venen o les lliuren com a dot pel casament: mínim 50 caps de bestiar i, els que poden, 200 o fins i tot 300 vaques. Els petits ramats de bens i cabres que tenen, a més de les vaques, els aporten una mica de carn.

Dutxa d’orina “fresca” de vaca

Parlant de bovins, està arrencant la jornada dels mundaris i veig un nen que córre cap a un animal que està orinant.. El segueixo. Ha arribat tard i amb prou feines aprofita l’últim raig. Però al cap de poc se sent una altra vaca pixant i, ara sí, el marrec doblega l’esquena de seguida sota el raig ample, groc i abundant que cau com un font entre les potes posteriors i lleugerament aixarrancades del boví i, literalment, s’hi “renta” el cap.

Per la meva sorpresa, no només es mulla els cabells amb l’orina sinó que es deixa empapar tot el cap sencer, inclosa la cara. Es frega bé la cara amb tot el líquid diverses vegades i després s’aixeca, refrescat. Espolsa una mica la mà per lliurar-se de l’excés de pixat i s’allunya tan tranquil per continuar amb les activitats al camp.

L‘orina l’usen com a antisèptic, neteja i alhora protegeix dels insectes, i també va donant el color ataronjat característic als seus cabells.

És xocant però a mi no em va incomodar. Potser perquè ja estava preparat per a aquesta escena. Els vídeos a la xarxa tenen això. Avui dia pots veure de tot abans de viatjar a un lloc. S’elimina l’efecte sorpresa, en gran mesura. Però prenen importància els sons, les olors, els sabors… La proximitat.

Costums xocants: l’estimulació de producció de llet

Parlant de proximitat, cap de més impactant que la dels nens mundaris per estimular la producció de llet en les vaques: directament a la vagina. Acosten la cara a la part posterior, li enfonsen, més ben dit, i bufen a dins una estona. Amb tota naturalitat. Més simbiosi amb les teves vaques sagrades, impossible.

Més curiositats de les Ankole: les banyes. A banda del seu immens tamany, de seguida t’adones que una banya té una forma diferent de l’altra en totes les vaques. En gran part els mundaris són els responsables d’aquesta forma icònica, ja que des de petits, als vedells els “moldegen” la banya de manera que creixi amb una inclinació particular.

La gran V que formen les banyes és com un logo per aquesta tribu. Per això saluden (o posen per les fotos) amb els braços aixecats en forma de V com les Ankole. I tenen escarificades al front tres formes de V. Aquesta cicatriu ben visible en tots els mundari els distingeix d’altres tribus del Sudan del Sud.

Els Dinka, per exemple, acostumen a lluir escarificacions als costats, a la templa, arran dels ulls. Mireu als ulls d’un mundari i, vagi “pintat” amb la cendra o no, veureu de seguida el seu front marcat amb tres grans V superposades.

Després de passejar les primeres hores del matí pel campament mundari, comença a ser l’hora de marxar. El ramat ja ha marxat a pasturar i l’activitat s’ha reduït al mínim. Els mundari que queden al campament es deixen fotografiar rel·laxadament i alguns homes aprofiten per fumar la shisha que algun dia els va regalar algun guia local.

Ens acomiadem del chief del campament, Jakeo Aguruo, i del jove que ens fa d’intermediari per tenir el permís de visita, un tal Malualit.

Gràcies, Nyang (Expedition Mundari Safaris)

Parlant de guies, haig de fer una menció especial al “fixer” que ha fet possible el meu viatge fins aquí, periple que de fet continua en direcció a Bor per a visitar un parell de dies el campament d’una altra tribu seminòmada molt coneguda del Sudan del Sud, els dinka.

Mil gràcies, Nyang! Asante sana, rafiki yangu. Nyang Achiek, de l’agència local sud-sudanesa Expedition Mundari Safaris (https://expeditionmundari.com/) va organitzar aquest petit però intens tour per tres Estats de Sudan del Sud (Central Equatoria, Lakes state i Jongolei state) i va gestionar els permisos i tota la logística necessària, que no és poca, perquè tot sortís bé i fos una experiència memorable.

Amb el Nyang vaig connectar bé de seguida (en part perquè parla swahili, per les seves arrels kenyanes) i es va comunicar amb mi pacientment durant setmanes per whatsapp (+211 922 802 904) per anar acordant tots els detalls i resoldre els meus dubtes, que no eren pocs. (El podeu trobar a Facebook, Instagram o TripAdvisor).

Com ja he explicat al capítol anterior, el Nyang va preparar la indispensable “Letter of invitation” oficial perquè jo pogués obtenir el visat però, sobretot, va fer possible que el procés arribés a bon port gràcies als seus contactes. També va gestionar tots els permisos necessaris, inclòs el que jo necessitava després del tour per anar en cotxe sense problemes de Juba fins a la frontera ugandesa (Nimule), l’hotel a Juba, el canvi de moneda, etc. o l’equip necessari per desplaçar-nos en 4×4 i acampar als cattle camps en tendes (amb un matalàs i llençols francament comfortable).

Juba by night: Tusker, shisha, cants shillok… i els p. controls

Amb Nyang Achiek, d’Expedition Mundari Safaris, als campaments i a la nit de Juba

El conductor (Jakob) i el simpàtic cuiner ugandès (Johnson) van completar un petit “team” 100 % local que va respondre plenament a les expectatives i em va donar confiança que estàvem en bones mans (jo i un altre viatger, vingut de Puerto Rico). El Johnson cuina de meravella, per cert. Webalee, ssebo! El Nyang també té l’encert (i un criteri ètic) d’agafar guies locals per acompanyar-nos pels campaments i de passada fer d’intèrprets. Sinó, la llengua vehicular és habitualment l’àrab sudanès.

Agraeixo al Nyang la seva flexibilitat, honestedat i transparència en l’organització. O els seus valuosos consells de seguretat. També que ens portés a llocs per rel·laxar-nos i distreure’ns a Juba com: el Baobab House (on vam sopar una barata i deliciosa kisra amb salsa d’okra regada amb una Tusker mentre a una taula veïna uns sud-sudanesos contents de tequila corejaven melodies populars shillok punxades pel DJ); el Mango Camp a la riba del Nil (amb vistes al famós ferry naufragat que mostra mitja proa fora l’aigua); el Yam Hotel (una mena de cruïlla entre restaurant, sports bar i night-club); o el “nigh-club” Fénix, per prendre unes copes, fumar shisha i ballar si es vol fins a la matinada (tot i que entre setmana aquell dia l’ambient era força tranquil). Aquí vam brindar perquè finalment el nostre tour per les tribus havia arribat a bon port (i que els militars no ens van tocar excessivament les pilotes).

Sense aquestes estones, la calorosa, xafogosa, Juba només hauria estat una avorrida capital africana sense encant aparent on, al contrari del que és habitual, tens més por dels polis que t’aturen als controls que d’uns eventuals assaltants.

I és que la tornada a les 2 de la matinada en tuk-tuk des del Fènix al meu hotel es va allargar una mica per un control militar especialment perepunyetes. Sort que el Nyang em va fer acompanyar per un amic, que, Thank God, treballa a l’hospital militar al destacament del qual pertanyia un dels militars del control… Aquest cop de sort i una mica de paciència (en el silenci inquietant d’un carrer desert de Juba en plena nit) ens van ajudar a sortir del pas.

© Text i fotos de Carles Cascón, 2025

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links or mentioning the source/author

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.