Corisco

Quan viatges sense mapes i sense guia turística per un país africà que no és turístic -ni dóna senyals de voler ser-ho a mig termini- és essencial tenir una bona xarxa d’amics o de contactes i estar disposat a viatjar a la manera africana: et diuen d’on surten els mitjans de transport per anar a tal lloc i a quina hora és convenient ser-hi, però a partir d’aquí no hi ha cap dada del tot fiable. Pots tenir una idea aproximada del que dura el trajecte, per exemple, però a la llarga aquest pot durar més o menys del previst i, és clar, tot dependrà de a quina hora hauràs aconseguit sortir. I de si el conductor ha fet gaires voltes per la zona per buscar més passatgers o més càrrega, posar gasolina, revisar els pneumàtics, acomiadar-se de la dona o ves a saber què.

Per anar a Corisco sabia que calia agafar un vehicle de Bata a Cogo i, des d’aquesta població portuària, buscar transport marítim fins a l’illa. Entre totes les barques que fan la ruta, les veus més assenyades recomanaven la llanxa ràpida del senyor Hinestrosa, en realitat una mena de ‘cayuco’ amb dos motors, i reservar-la un dia i una hora concrets per telèfon per sortir de Cogo amb aquest cèlebre personatge guineà, el qual proporciona també allotjament i menjar a les seves cases davant de la platja.

Jo pensava ocupar una de les habitacions del senyor Hinestrosa però no tenia ningú més per compartir els 300.000 CFA (450 euros!) que cobra pel viatge d’anada  i tornada a Corisco en la seva llanxa. I encara que hagués tingut la gran sort de coincidir amb un d’aquests grups de catalans que, de tant en tant, em diuen que envia una agència catalana, dividir els 300.000 CFA entre 10 o 15 persones tampoc resulta del tot barat.

Un noi de Barcelona que ha treballat com a arquitecte uns mesos a Cogo em va suggerir, abans de marxar, que contactés amb els marroquins que treballen per la constructora Somagec al port perquè em deixessin pujar al seu vaixell que fa diàriament la ruta Cogo-Corisco. A Corisco construeixen l’aeroport i un hotel. El problema era saber l’horari de sortida del vaixell de Cogo i arribar-hi a temps al matí, ja que si el perdia em veuria obligat a fer una nit allà i no havia sentit especials excel·lències sobre l’allotjament local. Sense comptar amb la pèrdua de temps.

A Bata, davant d’un edifici d’apartaments de Somagec en ple passeig marítim, vaig trobar per casualitat un grup de treballadors de l’empresa i un cap de personal que em va informar que els darrers dies estaven sortint dos vaixells cap a Corisco, un cap a les 6 o les 7 del matí i un altre cap a les 10. No era cap garantia però ja era alguna cosa: calia sortir en cotxe d’hora de Bata per ser a Cogo abans de la sortida del segon vaixell.

El Miguel Ángel es va apuntar al viatge, sense demanar-me permís directament, com una mena de guia acompanyant per vetllar per la meva salut. No calia (i menys després d’entendre que ell no pensava portar diners per pagar-se l’estada…) però vaja, moure’s amb amics guineans té els seus avantatges. El Miguel Ángel va ser una bona companyia a Bata i Mbini, el típic personatge simpàtic i enrotllat que coneix (o vol conèixer) tothom i et facilita molt les coses:  sempre troba algú per fer unes cerveses i que, a sobre, paguin ells. Tot un luxe. Me’l va presentar molt amablement la cosina d’una amiga guineana de Barcelona, aprofitant que el noi, mestís de pare espanyol i mare guineana, havia deixat la feina i tenia temps per estar amb mi.

Sortida de cotxes de Bata

El Miguel havia resolt assenyadament que havíem de sortir a les 6 del matí i em vaig posar el despertador una mica abans de les 5. El que jo no sabia és que just quan sonava l’alarma del meu mòbil ell arribava a casa seva i es ficava al llit. La nit abans s’havia presentat un amic seu a casa seva per convidar-lo a unes cerveses, després van anar a una discoteca, i després a una altra, etc.

Entre les 5 i les 7.30h li devia fer unes 15 o 20 trucades perdudes al Miguel, mentre optava per agafar un taxi i presentar-me directament a la parada de vehicles per Cogo, al costat del “mercado número 5” de Bata, tot passant per l’endormiscat barri de Comandachina, on viu el Miguel però on no hi havia rastre d’ell a cap cantonada.

Vaig reservar dues places a un minibus (després de recuperar el meu equipatge, que havia

Carn de zebú

desaparegut en segons i s’havia repartit en dos vehicles diferents de diferents conductors en una aferrissada batalla per guanyar clients: quasi arriben a les mans) i, després de 7 o 8 trucades perdudes més, un ressacós Miguel va respondre el mòbil i es va presentar a la parada sense ni tan sols haver-se rentat la cara. Es va despertar amb un esmorzar potent: carn de zebú a la graella amb molta maionesa. Just quan el cotxe ja era ple i a punt de sortir.

Jo estava content, gairebé eufòric, perquè el dia abans havia aconseguit finalment els meus permisos turístics. Així que al primer control policial vaig adjuntar al passaport aquest bonic paper blanc escrit a màquina. Conclusió primera: és bo tenir-lo, però si no te’l demanen d’una manera, diguem, específica, millor no ensenyar-lo.

Ho dic perquè el militar es va quedar mirant el paper i, per molt que l’observava, no entenia res. Intentava llegir-lo però anava passant el temps i les seves neurones no estaven preparades per assimilar aquell text. En aquests casos poden passar dues coses: una, que el paio passi de tot i et deixi marxar; i dues, que no pari fins esbrinar si realment li dius la veritat o ets un espia que ha falsificat un paper amb ves a saber quin objectiu terrorista o conspiratiu.

El militar va escollir la segona opció, i de cop va sortir del cobert amb els meus papers a la mà per buscar algun altre mando que li desxifrés el paper. Jo el vaig seguir de seguida, ja que mai s’ha de perdre de vista un passaport. El periple per diferents coberts del control militar va ser infructuós (no trobava la persona que buscava) i vam tornar al lloc inicial. Els companys del minibús, tots guineans, s’impacientaven i potser algun ja em maleïa. Va ser aleshores quan el Miguel Ángel, que començava a perdre la paciència, va fer una cosa que no s’ha de fer mai, mai, a un militar d’un control: demanar-li una mica més d’agilitat perquè tens pressa.

I va sonar la frase fatídica, la frase dels mals auguris, el senyal que no vas pel bon camí sinó tot el contrari: “No compliques las cosas”, va dir de sobte el militar, amenaçador. “Me estás complicando las cosas”, va insisitir.

“Complicar les coses” a un militar pot tenir conseqüències imprevisibles. Per sort, aquest semblava serè a aquella hora del matí (quan més d’hora viatges, menys temps han tingut els militars per emborratxar-se). El vaixell sortiria de Cogo en poc temps i ningú ens esperaria. Però s’imposava la paciència africana. Just quan començava a pensar en la possibilitat de deixar-li uns bitllets subtilment, vaig recuperar el passaport. Discretament, sense pressa però sense mostrar cap símptoma d’inseguretat o por, em vaig allunyar d’allà, òbviament sense preguntar allò tant perillós de “¿Nos podemos ir?”. Preguntar-ho implicaria contemplar la possibilitat que no podiem marxar, i aleshores el militar es podria treure de la màniga qualsevol excusa surrealista per fer-nos la guitza.

El viatge va continuar a bon ritme per una bona carretera -agafant força corbes per l’esquerra, això sí- i el tram final per pista. Poc abans vam fer una parada per menjar i el Miguel Angel es va cruspir un cranc farcit amb ceba, especialitat de la regió, per 1.000 CFA. No es va atrevir amb l’estofat indefinit que hi havia a l’olla (a Guinea, per saber què hi ha de menjar, aixeques la tapa de l’olla i mires si et ve de gust). La dona guineana que va provar l’estofat no va fer gaire bona cara. Era carn de ximpanzé.

No comptava agafar el vaixell, ja, perquè eren les 11 quan entràvem a Cogo. Però era el meu dia de sort: el segon vaixell de Somagec encara era al port i no sortiria fins el migdia. No va caldre convèncer cap obrer de la meva amistat amb l’arquitecte barceloní per aconseguir el permís. La població local fa servir habitualment aquest transport, que no té horaris regulars però és gratis. És un favor que fa l’empresa aprofitant les anades i vingudes de camions. Abans et signen una autorització i la presentes a l’entrada del vaixell. Tu puges a dalt a coberta amb el grapat de passatgers del dia i, un cop han entrat tots els camions carregats de sacs de ciment, el vaixell salpa. Una de les incomoditats és caminar la llarga distància que separa l’oficina de Somagec fins el moll. Un camí que has de fer amb el teu equipatge a coll per un solar de terra i pols ple de camions.

Erem unes 12 o 15 persones a coberta. Dos marroquins portaven un ordinador portàtil i veien una pel·lícula. Pels crits que se sentien vaig descobrir que era una porno. Algú més es va afegir a la projecció. Durant el trajecte vam veure les illes Elobey Grande i Elobey Chico i, a mà esquerra, la costa de Gabon (Cocobeach).

Quatre hores més tard desembarcàvem a Corisco. Diuen que el viatge dura més o menys en funció de la càrrega que porti. Uns minuts abans d’arribar vaig trucar a l’Hinestrosa i es va presentar al moll amb tres nois a buscar-nos. A l’illa no hi ha transport públic. I a l’últim tram de camí per arribar a les cases de l’Hinestrossa hi ha tanta sorra que fins i tot el millor 4×4 es queda clavat. Mentre no l’arreglen, han posat una catifa de fulles seques de palmera.

Bienvenidos a Corisco.

Si em vull moure per l’illa, hauré de caminar i parar algun dels molts camions o cotxes que creuen l’illa. Sempre hi ha algun conductor solidari que et pot acostar a algun lloc. Que et vinguin a buscar ja és més complicat. Estan fent la pista del nou aeroport que el president ha promès inaugurar el 12 d’octubre. Una pista de 3,5 km en una illa de 6 km en la seva llargada màxima.

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW