Un restaurant anomenat La Réserve… sense reserves a la cuina. Una ampolla que no s’aguanta sola. Un venedor d’artesania sempre absent però que deixa el seu número de mòbil. Uns “plantains” barats… encarits pel transport. Un blanc que guanya el concurs de ball a Yaoundé. O un cocktail d’allò més excitant, el “black pussy”.

Aquestes són algunes de les moltes coses que m’han fet somriure al Camerun, al llarg del meu segon viatge al país africà viscut l’octubre de 2010. I és que són els petits somriures de la insòlita quotidianetat els que fan el “Grand Voyage” (merci, Elisa, pour me rappeler de tout ça).

1.- La Réserve. Dimarts a la nit al restaurant-cabaret La Réserve de Yaoundé, una clàssic a la capital per gaudir d’un sopar de carta variada, amb molts plats camerunesos, i una bona orquestra africana en directe. Fa poc que sóc a la capital i vull començar la immersió gastronòmica amb un bon “ndolé crevettes”. El cambrer s’ho apunta, se’n va a la cuina i torna al cap d’una estona.

No ens queden “crevettes” (gambes)- diu
Vaja. Opto per les verdures, que sovint costen de trobar a Àfrica. “Haricots verts”, demano

Es repeteix el ritual. S’ho apunta, se’n va a la cuina, i torna amb una negativa. Seguim així dues o tres vegades més, fins arribar a allò que hauria estat més lògic des d’un principi.
– Què teniu? Què us queda a la cuina?
– Mmm -pensa un moment-, “Captain”.
– Doncs filet de “Captain”, sisplau. Què teniu d’acompanyament?
– “Plantains bouillis”
– Perfecte. I per beure una “33”, i una ampolla gran d’aigua.

Riem pel cap baix per tots els viatgets del cambrer, simpàtic i solícit però poc operatiu. És dimarts, un dia fluix a La Réserve, i per tant amb poques reserves. Amb prou feines hi ha dues taules més ocupades i els músics toquen força bé però asseguts a la cadira. Pur tràmit.

I ara ve el millor de la nit. El cambrer reapareix amb l’ampolla d’aigua de litre i mig. És de plàstic i deu acumular moltes hores amuntegada a la nevera i transports de tota mena, perquè el plàstic s’ha deformat una mica. La base està bufada i, quan deixa l’ampolla sobre la taula, aquesta no s’aguanta. No hi ha manera: perd l’equilibri, tot i que la taula és ben recta.
“Què farà, ara?”, penso jo
El cambrer medita uns instants davant d’aquest problema inesperat i, en comptes d’optar per les dues opcions més lògiques (anar a buscar una altra ampolla que no caigui o servir els vasos i emportar-se l’ampolla), ens sorprèn amb una solució pròpia: recolza l’ampolla contra el meu vas i així, en un precari però efectiu equilibri, s’aguanta.
El cambrer se’n va, satisfet i tranquil, i jo em pregunto: “Si em poso aigua al vas i després vull beure, ¿on deixo l’ampolla mentrestant?”

Somric

2.- Regatejar per mòbil? Al vestíbul de l’hotel Tango de Yaoundé, on finalment he trobat la tranquil·litat que no tenia al Tropical, hi ha una surtida paradeta d’artesania típica del Camerun: màscares, escultures, collarets i un llarg etcètera omplint-se de pols… Però el venedor no apareix per enlloc. Descobreixo per què: ha deixat un cartell amb el seu número de mòbil escrit. Diu que si volem comprar alguna cosa, truquem. “Vindrà de seguida o haurem de regatejar per telèfon?”, em pregunto jo.

Somric
( i recordo els insistents venedors ambulants wolof, per exemple, que segueixen enganxats a tu després d’haver sentit “non, merci” unes 46 vegades…)

3.- “Lo barat surt car”. Ja m’ho deia la meva mama de petit. I al Camerun també és així, ves qui m’ho havia de dir.
Tornant de Somalomo a Yaoundé parem a mig camí per comprar fruita. El xofer s’emporta dues o tres grans branques de “plantain”, l’omnipresent plàtan gegant verd que serveix per multitud de plats com a acompanyament, i em diu que val la pena perquè “a la ciutat són més cars”.
Compro una branca per regalar-la a l’Elisa, l’amiga de l’Ousseni que ens va acompanyar al Pacheco.
Quan arribem a la porta de la residència d’estudiants de Yaoundé descobreixo que els plàtans pesen molt, massa per carregar-los a coll fins al campus pel llarg pendent que comença a la porta d’entrada. Cap problema: el vigilant, que és amic seu i està bastant més fort que jo, ho farà. I després li paguem una bona propina, és clar, per aquest gran favor. Evidentment, al final els “plantains” m’han sortit més cars i m’han fet perdre una bona estona.

Somric

4.- Concurs de ball a El Pacheco. La gran sala El Pacheco (o “El Pachecho”, segons les versions) fa un concurs de ball amb gent del públic. En realitat, “obliguen” a sortir gent i els fan ballar davant de tothom. No ha de ser un gran problema per als camerunesos, però sí per a mi, que sóc l’únic blanc de la sala aquesta nit. Assumit que faré el ridícul, pujo a l’escenari amb el consol que aquí no em coneix ningú.

Però tinc la sort que els meus competidors no són uns ballarins extraordinaris i que la meva espontània, lliure i còmica adaptació dels passos senegalesos als ritmes “bikutsi” fa tanta gràcia al públic que m’acaben llançant billets de francs CFA entre rialles i aplaudiments.

Però hi ha una cosa que no enténc. Em sembla entendre que he guanyat jo però el presentador recull tots els bitllets i… se’ls posa a la butxaca.

Somric

5.- Black Pussy. A Limbe, el poble de la costa on m’acull una família amiga, la germana gran i jo hem sortit a buscar sopar per tothom i hem decidit comprar unes pizzes (!) a una nova pizzeria prop de Down Beach. Dubto que arribin una mica calentes al nostre barri, el Mile 4, però vaja…. Mentre esperem que les facin, prenem una copa al Cocktail Bar, propietat d’una sud-africana el company de la qual és camerunès.

La parella ha posat noms divertits als cocktails de creació pròpia. La Linda i jo optem per prendre un “Black Pussy” i les bromes són inevitables (això és el que pretenen els que han dissenyat la carta, òbviament)

El millor és que, un cop a Douala, i després també des de casa meva, cada cop que he trucat a la família per saludar, m’encanta poder dir al Landry, el Peresse, la Mel o el Marcel:

– Tell Linda that I miss my Black Pussy…

I es queden una mica intrigats, la veritat.

Somric

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW