Els pigmeus Baka han aportat a la riquesa musical africana una extraordinària polifonia vocal. No tenen gaires instruments, amb prou feines alguns tambors, però és famosa la seva capacitat de cantar a diferents veus i amb ritmes d’allò més complexos. Però una cosa és saber-ho, haver escoltat alguns fragments enregistrats, i una altra és trobar-se al mig del bosc tropical a l’Est del Camerun i, en plena nit, sentir la pell de gallina quan els Baka es posen a cantar al teu costat, alguns a cau d’orella.

Les veus dels Baka enfilant’se cap al cel, amb la lluna quasi plena, em van fer oblidar el meu color de pell i va ser fàcil sumar-se a l’èxtasi rítmic sense complexos

El sopar amb carn de caça va tenir com a colofó, tal com m’havien promès, una festa amb balls i cants. Si quedava alguna recança, encara, sobre allò d’”escenficar” les tradicions de cara al visitant, les veus dels Baka enfilant’se cap al cel, amb la lluna quasi plena, em van fer oblidar el meu color de pell i va ser fàcil sumar-se a l’èxtasi rítmic sense complexos.

La llum de la lluna amb prou feines s’escola entre les branques, així que el campament és una taca negra, molt negra, on el xiuxiueig i les primeres rialles dels nens fan intuir que el sopar s’està acabant i els Baka es preparen. La meva llanterna i la del Charles enfoquen puntualment algú, però no directament sinó al terra, perquè no sentin agredida la seva intimitat. Així veiem els nens menjant amb les mans, contents i riallers, i els adults acabant de rostir les últimes preses i trossejant els últims talls al costat de focs rudimentaris.

Seiem sobre troncs i algun nen es posa al meu costat. Com que ells només parlen Baka i la comunicació gestual és difícil en aquesta foscor, se m’acut “dialogar” amb ells amb cançons. I… funciona! En pocs segons tinc un grupet al meu voltant “ensenyant-me” una cançó. I quina cançó! Mentre un marrec amb xiuxiueja un cant a la meva orella, altres s’hi sumen amb segones, terceres, quartes veus. Una coral Baka en directe per mi sol! Intento seguir el ritme i l’estructura del cant però em resulta quasi impossible: massa complexe per un blanc com jo. Fins que distingeixo una tornada que es va repetint i em sumo al cor, amb més voluntat que afinació. Això els estimula i comencen a improvisar, com si em dediquessin estrofes.

Hi ha una cançó que em fa molta gràcia. Van cantant i de cop coregen una cosa com “liki-liki-liki-liki…”, i just quan arriba aquesta frase els nens em posen les mans als cabells i m’escabellen tot rient! Una, dues, tres vegades… LIKI-LIKI-LIKI… Es peten de riure i jo també, la veritat. No sé què vol dir però començo a recordar que fa uns minuts tots menjaven carn de caça amb les mans, amb els dits plens de greix, i em plantejo la possibilitat que, a ritme de “liki-liki…”, utilitzin el meu cap com a kleenex (!).

En fi, m’ho passo d’allò més bé, ells cada cop riuen més i una dona Baka s’atreveix a fer-me fotos amb la meva càmera amb els nens fent-me “liki-liki” al cap. No puc parar de riure! A cada flaix s’hi peten més i més.

Comença a sonar el tambor i les dones es posen a cantar en rotllana. No han fet cap foc, segueixen amb les petites brases al voltant del campament, així que la llanterna enfocada al terra és l’únic que ens permet veure alguna cosa. I el flaix que de tant en tant disparo amb la càmera, sense que els importi gens. La festa comença amb dos bàndols de ballarines. Una surt i va a “buscar” una altra, que ha de sortir, ballar una mica i anar a buscar una altra. Una bona estona fan això i em conviden a sumar-m’hi. La cosa s’escalfa.

El Charles, l’Ousseni, la Jolie… també s’afegeixen. Després canvien la dansa, comencen a fer tots voltes en fila i apareix un que sembla un ballarí “professional”, tot guarnit amb fulles a la cintura i les cames, que fa solos davant el tambor. M’acaba posant unes faldilles de fulles, cosa que celebren tots els presents amb crits, i em fan improvisar una coreografia…

Els monos, els ocells nocturns i les feres fins i tot han emmudit amb aquesta força sobrenatural d’un dels últims pobles lliures de caçadors-recolectors que queden a l’Africa indòmita

La festa s’allarga i els cants s’apoderen d’aquesta selva aïllada, s’eleven fins a les altures dels arbres i sembla que els monos, els ocells nocturns i les feres fins i tot han emmudit amb aquesta força sobrenatural d’un dels últims pobles lliures de caçadors-recolectors que queden a l’Africa indòmita.

I això només és una nit al campament. Em queden ganes de viure coses que m’explica l’Ousseni a la vora del foc, com els tres dies de cacera amb els Baka de prop de Yokadouma, on van caçar molts animals grans, o un ritus d’iniciació molt difícil de veure però que és esfereïdor, pel que sembla: segons explica ell amb molta salsa, el bosc sembla posseït per forces invisibles que mouen ombres i fulles…. En fi, impossible resumir aquí la sucosa crònica que m’explica amb els ulls molt oberts, quasi sortint de les òrbites…

Quan ens retirem per dormir a les nostres tendes (espero que no plogui perquè l’Ousseni s’ha equivocat de toldo i és massa petit…), sentir el brogit dels balls dels Baka des de certa distància, enmig del bosc obscur i indomable, és una sensació difícil d’oblidar. M’allunyo un moment per pixar al costat d’uns matolls i espero que no em surti cap bitxo per sorpresa, ehem… No ho crec: cap animal gosaria acostar-se per aquí i temptar al poder dels Baka.

L’endemà al matí plovisqueja i desistim de sortir de caça. Entre el núvol de fum dels petits focs, que es posa als ulls, i la humitat, oficiem el ritual de comiat amb el “chef” del campament. Ens fa un discurs d’agraïment per la visita i els obsequis, etc. i jo li corresponc mentre el guia tradueix.

Al cap d’una estona, quan emprenem el camí de retorn, un cant improvisat de les dones ens acomiada. “Gira’t, que t’ho canten per tu, això”, em diu l’Ousseni. Ens parem un moment i les dones s’acosten, cantant. La seva mirada m’arriba molt a dins, hi veig una cosa forta, difícil de descriure.

Caminem una mica més i les dones segueixen uns pasos més, cantant, fins que ens perdem entre els arbres i a poc a poc les veus són engolides per la natura i la pluja tropical.

“Això que ens han fet no és habitual”, m’assegura l’Ousseni. I, potser notant un punt d’escepticisme en la meva mirada, m’insisteix: “De veritat, els has deixat una emprempta especial amb la teva visita. No has vist com ens miraven les dones mentre marxàvem?…”

De camí cap la “civilització”, la de l’aigua corrent, l’electricitat, els cotxes i l’asfalt, m’acompanya el record dels Baka. Camino amb els seus cants, les seves mirades i rialles, l’olor del campament… I no deixo de pensar que, mentre nosaltres tornem a la nostra “normalitat”, ells segueixen allà al mig del bosc, amb la seva, caçant cada dia per menjar, curant-se amb les plantes, descalços i mig despullats, vivint del què els ofereix la natura…

Hi tornaré, algun dia? Em recordaran o sóc un més que passa per allà i l’obliden?

Jo no els oblidaré, això és segur…

P.S.:De tornada a Yaoundé des de Somalomo, mentre intentem no patinar pel fang que han provocat les últimes pluges i esquivem arbres caiguts a la pista, li comento a l’Ousseni que faré còpies d’algunes fotos dels Baka i li enviaré perquè ell, quan torni al campament, els hi porti. Però diu que no em preocupi gaire: “No sabrien on guardar-les, les fotos, i acabarien ves a saber on…”, somriu.

© Text i fotos de Carles Cascón, 2010

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.