– “Joko, joko!” (gràcies, gràcies).

És la primera paraula, i gairebé l’única, que aprèns dels pigmeus Baka del Camerun en només dos dies de convivència amb una petita comunitat d’aquest poble de caçadors-recolectors, que viuen quasi exclusivament del que obtenen diàriament del bosc tropical seguint els seus costums ancestrals, pràcticament al marge de la civilització moderna.

I al final la paraula la repeteixes sovint -”joko, joko!”-, ja que l’acollida que et dispensen és fantàstica: et porten a caçar amb ells i t’ensenyen les seves impressionants tècniques de caça, les propietats de moltes plantes i arbres, la manera com s’orienten al bosc o com es comuniquen i s’ajuden en cas de perill. I al vespre, comparteixes amb ells la dansa, la música i la seva extraordinària polifonia vocal, que francament posa la pell de gallina al mig de la selva, a la llum de la lluna, quan tu ets l’únic blanc en aquell racó de món.

“Mudjukuè” (o alguna semblant) és el que t’han dit que diguessis com a salutació quan arribes al seu petit campament al mig del bosc. Has fet un llarg camí per carretera i després per pista en mal estat, en tot-terreny des de Yaoundé a Somalomo (unes 5 hores), i més tard has caminat per un camí, has creuat un riu en piragua i has fet uns quatre quilòmetres a peu a través del bosc espès, a vegades a cops de matxet (el guia que va davant teu) i saltant troncs caiguts sense tocar-los -t’avisen que hi ha molts “guets”, insectes que et poden saltar a la cama i amargar-te el viatge- i la veritat és que has tingut moltes hores per reflexionar sobre les teves reserves, suspicàcies, dubtes, pors, al voltant de les “visites turístiques a tribus”.

Perquè, no ens enganyem, tu ets un “turista” i ells una “tribu”, dues paraules amb totes les cometes del món però que signifiquen una cosa: per molt que hagis llegit sobre ells, per molt que els facis preguntes a través de l’intèrpret que parla Baka i per molt que t’esforcis en conèixer-los, dos dies no haurien de donar per gaire, en principi.
I tens el gran temor de trobar-te amb el petit i patètic “teatre” comercial, pervertit i deformat, que han esdevingut, en alguns llocs, les “visites turístiques a tribus”.

Tu, que tens com a principi no pagar mai per fer una fotografia, que denuncies la mercantilització que desvirtua la cultura tradicional, que busques una comunicació d’igual a igual (en la mesura del possible), bla bla bla…. resulta que et plantes a un poblat Baka al mig de la selva verge del Camerun, a la reserva del Dja, on saps perfectament que de tant en tant hi venen altres “blancs” a visitar-los i fotografiar-los, i…

…els Baka et conquereixen. Et deixen una emprempta difícil d’explicar havent passat només una nit al seu campament. Una nit! Una tarda de caça, només! Unes quantes fotos. Una nit de festa ballant en l’obscuritat quasi total. Un matí plujós, a finals d’octubre, que cau sobre els seus ‘mungulos’ construïts amb branques i fulles. El fum dels petits focs que ho omple tot i que et pica els ulls quan treus el cap a dins de les tendes on viuen…

Joko, joko! Gràcies sobretot al meu guia camerunès particular, Ousseni, i una de les filles de la Mama Rose, la Jolie. Grans persones, totes dues, i amb molt bona relació amb els pigmeus: em van obrir la porta i em van apropar al seu món. El fet que jo fos l’únic blanc al campament va ajudar a sentir millor la màgia dels Baka, sens dubte.

EL VIATGE

El dia de la sortida vaig conèixer la famosa Mama Rose, la senyora camerunesa que té un alberg a Somalomo i facilita les visites als Baka, als quals ajuda molt en la seva dura supervivència sense alterar la seva manera de viure tradicional. Tot un equilibri que mereix tots els elogis.

Precisament, aquest cop la Mama Rose no podia venir a Somalomo perquè havia gestionat una operació a un pigmeu Baka, que va fer un cirurgià espanyol a través d’una ONG. Els pigmeus no van mai al metge, no surten del seu bosc (d’allà treuen les plantes medicinals que poden necessitar), però aquest cas era més urgent: al pigmeu en qüestió li havia sortit un ull, que li penjava per fora de la cavitat ocular, i el problema no era tant que hagués perdut la vista d’aquest ull sinó que… se li enganxava amb les branques quan caminava per la selva!

No van mai al metge, no surten del seu bosc d’on treuen les seves «medicines», però el cas era urgent: al pigmeu en qüestió li havia sortit un ull, que li penjava…

A l’Ousseni se li escapava un somriure quan m’explicava això i la cara del pigmeu quan el van posar, per primer cop a la seva vida, dins d’un cotxe per anar a operar-lo a Yaoundé.

Ara estava convalescent a una casa de la capital. Es passava molta estona mirant la tele amb la mirada mig hipnotitzada, diuen, sense atrevir-se a sortir mai. Li van preguntar què li semblava aquest invent, la televisió. Va dir, impressionat, que veia “coses que passen molt ràpid!”, zuuum.

(Encara més ràpid que els animals que ell perseguia per la selva, segurament)

Deixàvem la Mama Rose amb el seu malalt, doncs, però com a substituta ens enviava la seva filla Jolie amb nosaltres. Vam parlar amb la Mama Rose una estona mentre fèiem “les achats”, les compres (menjar per nosaltres i sacs d’arròs i sal pels pigmeus).

Finalment el conductor, l’Ousseni, la Jolie i jo vam sortir el 20 d’octubre amb el flamant 4×4 Toyota Prado (molt recomanable en aquesta època, al final de l’estació plujosa, per l’estat de la pista) i una hora i mitja més tard fèiem parada a Ayos per menjar, sota la mirada de Samuel Eto’o en un poster de la Guinness. Poc després creuàvem per un pont el riu que marca la frontera entre les regions Centre i Est de Camerun per entrar a la pista fins a Somalomo, la porta de la Reserva del Dja. En total, quatre hores i mitja de viatge.

Nit “chez Mama Rose”, sense electricitat (el generador estava “en panne”), després d’un deliciós sopar preparat per la Jolie a la llum de l’espelma. Demà al matí ens esperaven els tràmits per a la visita al campament.

© Text i fotos de Carles Cascón, 2010

Gràcies per compartir els articles amb enllaços o citant l’autor. Thanks for sharing this blog by using links!

Warning: please ask permission for publishing in print or digital media.