Lomé (Togo), 1992

Sí, ha estat gràcies al Facebook, ho reconec. Aquesta setmana he localitzat la meva amiga Eliane, una togolesa de qui no en sabia res des de feia… 16 o 17 anys! Ens vam conèixer a l’Era Pre-Internet, és a dir, quan la gent ens enviàvem cartes que escrivíem a mà sobre un paper blanc i posàvem dins d’un sobre, a vegades amb alguna foto adjunta (impresa en paper, prèviament revelada al laboratori). Vaig visitar-la a Lomé, capital de Togo, l’estiu de 1992. Era el meu segon viatge a Àfrica però el primer en què hi anava sol. Ella vivia només amb el seu fill de pocs mesos, el Karl, ja que el pare de la criatura se n’havia desentès. Vaig fer una immersió total a la vida quotidana africana, ja que vivia en un barri popular, sense aigua corrent ni telèfon, i compartia el pati amb cinc o sis famílies més. Cada dos per tres em convidaven a menjar amb ells: «Yovó, yovó, va midú akumé!» (Blanc, vine a menjar la «pâte»). I aleshores reien quan jo intentava menjar la pasta de blat amb les mans, com ells, i em cremava els dits…

Ens vam començar a escriure amb l’Eliane cap a l’any 1990, uns mesos després de la meva participació a un camp de treball per joves organitzat pel Servei Civil Internacional a Amsterdam (precedent europeu de les actuals ONGs). Allà havia conegut, a més de molts europeus, alguns africans de Togo, Ghana i Sierra Leona. El simpàtic togolès em va passar el contacte de l’Eliane perquè ella es volia escriure amb algun europeu i practicar l’anglès. Un parell d’anys i moltes cartes cartes més tard, jo aterrava a Lomé, on descobriria també la tensa situació política a la capital per culpa del règim dictatorial d’Eyadema. També vaig tenir l’oportunitat de visitar el país veí, Benin, i conèixer uns familiars seus a Cotonou.

Doncs bé, un bon dia, uns anys més tard d’aquell viatge, rebia una carta (un paper escrit dins un sobre amb segell, altre cop) de l’Eliane des de Florida, als Estats Units. La meva demora en respondre va fer que perdés aquell contacte. Fa un parell de dies la vaig trobar al Facebook i, després d’enviar-li un parell de missatges, em contestava amb gran alegria. Viu a Orlando i el petit Karl ja té 18 anys… I ella ha creat una fundació d’ajuda a Àfrica, que ella presideix (www.hiddentalentfound.org). El Karl està punt d’entrar a la Universitat de Stanford.

Recordo que, aquell estiu de 1992 en què jo vaig veure la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona al televisor d’un pati africà, envoltat de nens i nenes togolesos, el petit Karl dormia sota una mosquitera amb la petita llum d’una llàntia de petroli. Un dia vaig haver d’acompanyar l’Eliane a un hospital amb el nen. Em va demanar que, sobretot, cap veí s’assabentés de la nostra visita.

El motiu era que anàvem a circumcidar el petit Karl i no es podia córrer el risc que… algun rancuniós ens llencés un mal d’ull i la cosa sortís malament. Amb la bruixeria mai se sap, totes les precaucions són poques. Bé, tampoc era ben bé un hospital sinó una mena de centre mèdic. Només recordo una habitació, una llitera i una infermera que em convidava a aguantar fermament els peus del nen (la seva mare l’aguantava pels braços) mentre ella tallava el tros de pell, moment que jo descobria amb esglai que la injecció amb anestèsia local no feia l’efecte que jo havia previst: el nen va arrencar uns xicles espantosos. Encara recordo aquella pelleringa enganxada a les tisores.
Els dies següents l’Eliane banyava amb cura el Karl amb una galleda, sobre les seves cames, i posava desinfectant a la ferida. La fotografia que adjunto en aquest post recull aquest gest quotidià que em transporta a aquells dies, 18 anys enrera, quan jo era un blanquet (un Yovó) de 23 anys que començava a conèixer l’Àfrica mentre Barcelona es donava a conèixer al món amb els Jocs Olímpics.
Us deixo, per ara: l’Eliane i jo tenim moltes coses que explicar-nos…