És del novelista francès Patrick Besson. Des que vaig acabar de llegir el seu últim llibre, “Mais le fleuve tuera l’homme blanc” (editat a França per Fayard, 2009) em sento orfe, amb ganes de més. Ha estat un gran descobriment i un gran plaer. Per partida doble, ja que vaig començar a engolir àvidament les seves 484 pàgines arran del meu (primer) viatge, el gener/febrer passat, a Brazzaville i Pointe Noire (República del Congo), escenari d’aquest thriller d’espies amb el rerafons de les guerres congoleses i del conflicte ruandès: el genocidi hutu de 1994 i la qüestió de la responsabilitat francesa a la matança.

Una de les virtuts del llibre és que, movent-se en la ficció a partir d’una apassionant trama d’agents secrets i personatges ambigus en la Françafrique actual (2007), s’allunya feliçment de la correcció política i en deixa anar unes quantes com la que reprodueixo a l’inici.

Polèmiques al marge (la seva defensa dels serbis al conflicte dels Balcans li va reportar uns quants enemics intel·lectuals en el seu moment), Besson és capaç de construir una gran novel·la a partir de fets i llocs reals i, per cert, profusament documentats en una Àfrica contemporània -per fi allunyada tant del filtre de les ONG com dels mites recurrents dels exploradors blancs!- que ell retrata amb una mirada esmolada i lliure de clixés. Cito un parell més de fragments que tinc subratllats:

“Les ONG on eté créées pour sauver de l’ennui et de la misère les Blancs qui n’ont pas envie de rentrer chez eux. On croit qu’elles s’occupent des peuples noirs sous-développés, alors qu’elles s’occupent des individus blancs hypersensibles”

“Le coeur des Africains est leur poche, là où il y a l’argent avec lequel ils achèteront l’amour de leur famille nombreuse et de leurs petites amies”.

SINOPSI: Un jove executiu d’una empresa petroliera viatja des de París al Congo-Brazzaville i a l’avió reconeix una antiga oficial de la DGSE (Direction générale de la sécurité extérieure) que es va retirar després d’un escàndol airejat per la premsa. La seguirà fins a un misteriós encontre amb un tutsi ugandès i aquí comença un llarg cap de setmana entre la capital, la ciutat costera de Pointe Noire i la veïna Kinshasa.. Altres personatges entren en joc, com un conferenciant i conseller de presidents africans, una russa instalada a Brazzaville i mare d’un jove mestís, estudiant de filosofia i pintor, una jove africana i fins i tot el propi president congolès Sassou Nguesso. Amb les primeres morts l’acció es precipita fins a un final trepidant tot i l’enganxosa calor tropical que ho abraça tot…

 

Petit inconvenient: no està traduït al castellà i encara menys al català, però si es demana a la FNAC te’l porten de França, on el preu de venda és de 22 euros (aquí puja més per l’enviament).

“Mais le fleuve tuera l’homme blanc” és la millor novel·la per emportar-se a la maleta en direcció a Brazzaville, o…

Brazzaville és el destí obligat per llegir “Mais le fleuve tuera l’homme blanc”…

Un aprèn, entre altres coses, que “hi ha tants tipus de rumba congolesa com pecats capitals”: Boucher, Soukouss, Ngouabin, Kwasa-kwasa, Ciao, Jobs i dansa Ninja. En realitat n’hi ha més, és clar. Algunes pistes, segons la guia francesa Petit Futé:

– “Kwasa-kwasa” ve de l’expressió “c’est quoi ça???”